Jordi Sarsanedas - Mites

Ho faig passar tot cap a l'esquerra, i un zero apareix a l'altre costat del signe d'igualtat. Després poso x en factor comú de tantes xifres i de tantes lletres com puc; resulta un llarg parèntesi. Ja només em resta portar les sobres a la dreta i, finalment, aïllar la incògnita passant tot el del parèntesi a l'altra banda, sota una barra de fracció. Uns anys més tard anomenaré funcions aquesta mena de resultats, i em serviran per a dibuixar ones i campanes damunt paper quadriculat. Uns anys més tard encara, començaré a oblidar-ho tot amb aplicació inconscient.

Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) poeta, narrador i traductor. Llicenciat en Lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc), exerceix de professor de llengua i de literatura francesa a Barcelona. Ha anat bastint la seva obra literària entre el somni i l'al·legoria, sempre oberta als corrents que expliciten la crisi de valors socials i morals de la societat contemporània, però allunyada des d'un principi del realisme social. 


Comença publicant poesia, A trenc de sorra (1948), amb una llarga trajectòria que el porta a una primera aproximació a l'obra completa el 1989 dins el volum Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), publicat per Edicions 62. Però l'èxit més remarcable d'aquells primers anys, quan s'erigeix en la primera revelació de la contística de la postguerra, és el recull de narracions Mites (1954), un llibre que Joaquim Molas va veure com "una dramàtica reflexió sobre la condició humana". Més tard publica la novel·la El martell (1956). Totes dues són obres de referència dins la represa literària catalana després de la guerra civil. 
Durant els últims anys intensifica el seu ritme d'escriptura, la qual cosa fa que publiqui amb més assiduïtat. S'han de destacar els llibres de poesia L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003). El 1994 veu la llum el gruix de la seva narrativa breu a Contes (1947-1969). 
També ha dirigit teatre i és autor de diversos treballs crítics, proses i articles. A més a més de tenir càrrecs de responsabilitat en diverses institucions i entitats culturals. 
Entre els premis que ha guanyat, cal destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat l'any 1994. 
Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

Llorenç Villalonga - Mort de dama

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.
Pel barri no hi passa ningú.
-Els veritables habitants d'aquests carrers són els gats, ha dit Santiago Rusiñol.

Llorenç Villalonga i Pons (Palma, 1897 - 27 de gener de 1980)^[1] fou un escriptor i psiquiatre mallorquí. Llicenciat en medicina, estudià a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24). Es va especialitzar en psiquiatria a França, on conegué l'obra de l'escriptor Marcel Proust, del qual va adquirir influència, sobretot pel que fa a lanovel·la psicològica

La seva primera novel·la fou Mort de Dama (1931), on fa una interpretació satírica de l'aristocràcia i l'intel·lectualitat illenques. L'obra no va quedar exempta de fortes crítiques per part d'alguns sectors de la societat mallorquina. Entre el 1934 i el 1936 dirigí la revista Brisas. En aquesta etapa publicà també Fedra (1932) la peça teatral Silvia Ocampo i i el començament de Madame Dillon (que no es publicarà fins el 1937).

Després de casar-se es traslladà a Binissalem, on començarà a treballar en a la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines. Amb aquesta novel·la l'autor construí el gran poema elegíac d'un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l'aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se'n féu una versió teatral, amb el títol de Faust, i fou portada al cinema per Jaime Chávarri el 1983. Acabada la guerra, Villalonga s'instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze anys només publicà alguns articles, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, la seva activitat literària. Entre el 1952 i el 1961 tornà a col·laborar d'una manera assídua en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les castellanes (entre les quals Bearn, reescrit en versió castellana per discrepàncies amb la correcció d'estil de l'editorial Selecta, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), etc. L'any 1961, amb l'edició incompleta catalana de Bearn(l'edició íntegra fou publicada el 1966) i amb la primera de L'àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la seva darrera etapa, en la qual amplià les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i més novel·les, ja totes en català.

Amb el cicle de Bearn, que comprèn la majoria d'obres escrites abans del 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d'una societat en transformació: la mallorquina. Amb L'àngel rebel, que obre el cicle de Flo de Vigne, s'enfrontà per primera vegada amb un món nou: el sorgit després de la guerra de 1939-45. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d'un món estimat i perdut, L'àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, finalment esdevé total rebuig d'aquest darrer (La gran batuda, 1968). D'altres novel·les destacables són Desenllaç a Montlleó (1963), L'hereva de Donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La Virreyna (1969), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975). Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals com Aquil·les o l'impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques.

La seva tasca com a escriptor en català va estar precedida pel protagonisme en l'anticatalanisme a Mallorca, sobretot contra l'Associació per la Cultura de Mallorca i els seus objectius al voltant de la normalització lingüística i la qüestió nacional. Així, polemitzà primer amb Joan Pons i Marquès sobre la normativització lingüística i participà, des de 1936, any en què ingressà a la Falange, en la destrucció de totes les associacions culturals catalanes després de la victòria dels revoltats contra la República a Mallorca, i fou protagonista, amb el seu germà Miquel, de la campanya contra els signants de la Resposta als catalans, amb una retòrica de caire feixista, en el moment àlgid d'afusellaments i empresonaments de civils durant la Guerra Civil Espanyola. A la postguerra canvià d'actitud i arribà a un cert acostament al moviment de resistència cultural i als cercles de la literatura catalana.

Mercè Ibarz - No parlis de mí quan me'n vagi

 L'illa d'aquesta història està situada en un mapa anterior.Per arribar-hi s'han de deixar enrera les botigues que des de la sortida del metro o des de la parada de l'autobús, més encara si vas a peu, atreuen la mirada amb reclams monumentals i un cabal de mercaderies i d'ofertes superposades les unes a les altres. Camino com si vingués d'un país estrany i no em fos possible reconèixer gran cosa entre el cel i la terra, paraules aquestes dues, cel i terra, que no pots fer servir gaire si no és que et dediques a la publicitat que, colossal, cobreix les façanes, distreu els conductors, intimida els vianants.

Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) és narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Ha publicat la crònica La terra retirada, premi Humbert Torres 1992, que va editar en una col·lecció local de Fraga i republicar a Barcelona el 1993 (Quaderns Crema). La mateixa editora barcelonina li va publicar el 1995 la novel·la La palmera de blat. Les dues obres conformen un díptic en què l'autora confronta la narració documental i la ficcional del mateix tema, els canvis en el poble on va néixer i els lligams que la vida a la ciutat crea amb un món rural del tot transformat i alhora ancestral o, dit altrament, les relacions entre la memòria i la imaginació, entre el quotidià i el fantàstic. 

L'any 2002 va publicar el llibre A la ciutat en obres, tres històries que viatgen entre la realitat i els somnis i tenen un punt de suport a l'obra de Feliu Elias. Un llibre que ha dut alguns crítics catalans a opinar que l'autora és una de les més destacades de la nostra literatura, i del qual ha dit Ibarz que "no m'interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d'aleshores. Escric des de l'experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent." 

Mercè Ibarz s'ha dedicat professionalment al periodisme, i ha traslladat el seu esperit exigent a estudis que se situen molt a prop de l'assaig, literari o polític. D'entre la seva tasca, caldria destacar la seva faceta com a biògrafa de l'escriptora Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l'últim dels quals és Mercè Rodoreda. Exilio y deseo (2004). També s'han d'esmentar els seus estudis sobre el cinema documental, un d'ells dedicat a Luís Buñuel: Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, publicat per l'Institut Valencià d'Art Modern el 1999. 

Carme Riera - Dins el darrer blau

A estones vetllava d'aturat, d'altres, trepitjant tan fluix com sabia; passejava per davant el mur que envoltava el jardí, sense perdre de vista la porta que aviat hauria d'obrir-se. Amb insistència minuciosa repasava el motiu que l'havia duit fins allà i dins el bessó de la nit el mantenia despert i vigilant, pendent només del senyal esperat. Intentava posar tot l'esment del món en cadascuna de les contrasenyes que el capità Andreas Harts li havia donat gairebé feia un any i que des de llavors duia ben impreses  en el full primer de la memòria perquè arribat el moment tot s'acomplís sense mancar-hi una peça petita. Segur com estava que allò que succeí a Harts per força hauria de repetir-se en la seva persona, tenia el convenciment que aviat seria cridat i els seus mèrits apreciats en la mesura exacta del seu valor. Però aquesta vegada l'al.lot no desitjava únicament sentir-se un home fort i poderós, ni tan sols fer de menys el capità Harts, que a punt de la quarantena anava de davallada, per molt que s'encaparrotés a confiar a quatre amics les festes i escarafalls amb els quals era rebut per tres-centes casades de cent ports diferents. No, el que féu embarcar Joao Peres en el primer vaixell que posà rumb a Mallorca i que el retenia allà, en un carreró de Ciutat, quasi arran de murada, arriscant-se que els homes de l'Agutzil l'apleguessin, era molt més fort que el desig de posseir o la necessitat de jactar-se, car creia que la resta de la seva vida depenia del senyal esperat, tal com en somnis ho havia vist. I aixó succeí molt abans dela nit en que el capità Harts relatà d'una manera casual aquella història, segurament amb la intenció d'augmentar la seva aurèola heroica i de posar a prova la seva capacitat de contar facècies, davant una concurrència, acostumada a escoltar de boca de mariners, aventures que només ocorren lluny als agosarats que són capaços d'anar-les a cercar.

Carme Riera Guilera (Palma, Mallorca 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana, es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.

A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l'activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l'assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l'Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d'autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l'obra original, gràcies al distanciament del text de partida.

Montserrat Roig - La veu melodiosa

 La Letícia, que aleshores encara es dia Dolors, brodava un cigne d'ales daurades quan va sentir el primer crit. Va córrer a la vora de la jove filla del senyor i se la trobà a punt de caure dins la banyera de potes de drac.
- Em sembla que ha arribat l'hora, senyoreta - digué la Dolors.
La va ajudar a caminar cap al llit i se n'anà a la cuina per preparar-ho tot. Després, va avisar el senyor Malagelada, que en aquell moment estava llegint l'"Excelsior" de Joan Maragall. La Dolors va deixar el cigne a mig brodar. No sabia que ja no tindria temps per a acabar-lo. Quan ho va voler fer, sola i al poble, amb prou feines s'hi veia per a enllestir el fistonet que voltava les ales daurades.

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·les, contes, reportatges i articles periodístics.

Des de ben jove va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres, i es va doctorar el 1970.^[1] Va ser també lectora de castellà a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any que guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.^[2]Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare, Tomàs Roig i Llop, fou advocat i escriptor.

També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda comRetrats paral·lels (1975 i 1976). Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or i document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de Televisión Española, on realitza un programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses.

L'hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d'aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). D'entre les seves obres més premiades també destaquen L'agulla daurada(premi Nacional de Literatura Catalana de 1985), escrit a partir d'una estada de dos mesos de l'autora a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l'autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.

Montserrat Roig va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990). Morí a Barcelona el 1991, víctima d'un càncer de mama.

Salvador Espriu - Narracions

Tereseta-que-baixava-les-escales 

No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'acuclar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorrariem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra. teresa , filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès?

El meu amic Salom

Teoria de Crisant

Tòpic

Conversió i mort d'en Quim Federal

En Panets passeja el cap

El país moribund

Letizia

Mariàngela l'herbolària

Tres sorores

Sota la fredor parada d'aquests ulls

Potser contat de nou amb parsimònia

Tarot per a algun titella del teatre d'Alfaranja

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament ambJosep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Charles Dickens - El Casalot

Londres. El periode de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il.lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llagardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tenacitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.

Trad. Xavier Pàmies

London. Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting
in Lincoln's Inn Hall. Implacable November weather. As much mud in
the streets as if the waters had but newly retired from the face of
the earth, and it would not be wonderful to meet a Megalosaurus,
forty feet long or so, waddling like an elephantine lizard up Holborn
Hill. Smoke lowering down from chimney-pots, making a soft black
drizzle, with flakes of soot in it as big as full-grown
snowflakes--gone into mourning, one might imagine, for the death of
the sun. Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better;
splashed to their very blinkers. Foot passengers, jostling one
another's umbrellas in a general infection of ill temper, and losing
their foot-hold at street-corners, where tens of thousands of other
foot passengers have been slipping and sliding since the day broke
(if this day ever broke), adding new deposits to the crust upon crust
of mud, sticking at those points tenaciously to the pavement, and
accumulating at compound interest.