¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dijous, 19 de desembre de 2013

Ovidi - Les metamorfosis




LLIBRE PRIMER


Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos
i porteu fins al temps d'avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.









Publius Ovidius Naso (Sulmona al país dels pelignes, el 20 de març del 43 aC - Tomis, actual Constanța, l'any 17), conegut al món catalanoparlant com a P. Ovidi Nasó,[1] fou un poeta romà que va escriure sobre temes d'amordones abandonades i transformacions mitològiques. Se'l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l'Edat Antiga i l'Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l'art i literatura d'Europa durant molts segles.
Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trimetres iàmbics i enanapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l'Eneida de Virgili i l'èpica d'Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació fins al seu propi dia, i incorpora molts mites i llegendes sobre transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.

Ian McEwan - Expiació



La Briony va escriure l'obra de teatre -per a la qual havia dissenyat pòsters, programes i entrades, havia construït la taquilla amb una mampara plegable tombada de costat i havia folrat amb paper de crespó vermell la guardiola per a la col·lecta- en dos dies de tempesta compositiva, durant els quals es va perdre un esmorzar i un dinar. Quan va haver enllestit els preparatius, no li quedava res per fer a part de contemplar l'esborrany ja acabat i esperar la compareixença dels seus cosins del nord llunyà. Només tindrien temps d'assajar un dia abans que arribés el seu germà. En alguns moments esgarrifosa, en d'altres desesperadament trista, l'obra de teatre explicava una història d'amor el missatge de la qual, transmès en un pròleg rimat, era que l'enamorament que no es basteix en els fonaments del seny està condemnat. La passió temerària de l'heroïna, Arabella, per un malèfic comte estranger es castiga amb la mala fortuna quan ella contrau el còlera durant una cursa impetuosa amb el seu promès cap a una població costanera. Abandonada per ell i per gairebé tothom, forçada a fer llit en una golfa, descobreix que té sentit de l'humor. La fortuna li ofereix una segona oportunitat en forma de metge arruïnat -de fet, un príncep disfressat que ha decidit treballar amb els necessitats. Ell la guareix, i Arabella aquesta vegada tria amb sensatesa i se la recompensa amb la reconciliació amb la seva família i un casament amb el príncep metge «un dia de primavera assolellat i de molt de vent».

Trad. Puri Gómez Casademont
Ed. Anagrama


THE PLAY—for which Briony had designed the posters, programs and tickets, constructed the sales booth out of a folding screen tipped on its side, and lined the collection box in red crêpe paper—was written by her in a two-day tempest of composition, causing her to miss a breakfast and a lunch. When the preparations were complete, she had nothing to do but contemplate her finished draft and wait for the appearance of her cousins from the distant north. There would be time for only one day of rehearsal before her brother arrived. At some moments chilling, at others desperately sad, the play told a tale of the heart whose message, conveyed in a rhyming prologue, was that love which did not build a foundation on good sense was doomed. The reckless passion of the heroine, Arabella, for a wicked foreign count is punished by ill fortune when she contracts cholera during an impetuous dash toward a seaside town with her intended. Deserted by him and nearly everybody else, bed-bound in a garret, she discovers in herself a sense of humor. Fortune presents her a second chance in the form of an impoverished doctor—in fact, a prince in disguise who has elected to work among the needy. Healed by him, Arabella chooses judiciously this time, and is rewarded by reconciliation with her family and a wedding with the medical prince on “a windy sunlit day in spring.” 



Ian Russell McEwan CBE (AldershotAnglaterra, 21 de juny de 1948) és un novel·lista i guionista anglès. El 2008, el diari The Times el va incloure en la llista dels cinquanta escriptors britànics més importants des de 1945.
McEwan va començar escribint novel·la gòtica curta. The Cement Garden (1978) i The Comfort of Strangers (1981) foren les seves primeres novel·les i li valguéren el malnom d'"Ian Macabre". Després de tres novel·les més, el 1997 publicà Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Va guanyar el Premi Booker amb la novel·laAmsterdam (1998). El 2001, va publicar Expiació, que també es va fer pel·lícula amb el mateix títol i va guanyar un Oscar. Després van seguir Saturday (2005), On Chesil Beach (2007), Solar (2010), i Sweet Tooth (2012). El 2011 va guanyar el Premi Jerusalem per la seva defensa dels valors de la llibertat individual a la societat


CINEMA


divendres, 13 de desembre de 2013

John Kennedy Toole - La conjura de los necios

Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orjeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas.  En la sombra, bajo la visera verde de la gorra, los altaneros ojos azules y amarillos de Ignatius J. Reilly miraban a las demás personas que esperaban bajo el reloj junto a los grandes almacenes D.H. Holmes, estudiando a la multitud en busca de signos de mal gusto en el vestir. Ignatius percibió que algunos atuendos eran lo bastante nuevos y lo bastante caros como para ser considerados sin duda ofensas al buen gusto y la decencia. La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudada sobre el alma misma del sujeto.


Trad.  J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez
Ed. Anagrama. 1992




A GREEN HUNTING CAP squeezed the top of the fleshy balloon of a head. The green earflaps, full of large ears and uncut hair and the fine bristles that grew in the ears themselves, stuck out on either side like turn signals indicating two directions at once. Full, pursed lips protruded beneath the bushy black moustache and, at their corners, sank into little folds filled with disapproval and potato chip crumbs. In the shadow under the green visor of the cap Ignatius J. Reilly’s supercilious blue and yellow eyes looked down upon the other people waiting under the clock at the D. H. Holmes department store, studying the crowd of people for signs of bad taste in dress. Several of the outfits, Ignatius noticed, were new enough and expensive enough to be properly considered offenses against taste and decency. Possession of anything new or expensive only reflected a person’s lack of theology and geometry; it could even cast doubts upon one’s soul. 





John Kennedy Toole (17 de desembre de 1937 - 26 de març de 1969) fou un noveŀlista estatunidenc nascut a Nova OrleansLouisiana, conegut sobretot per la seva noveŀla Una conxorxa d'enzes, guanyadora del Premi Pulitzer.
Les noveŀles de Toole no es van publicar en vida de l'autor. Alguns anys després de la seva mort, la seva mare Thelma Toole va presentar el manuscrit d'Una conxorxa d'enzes i va aconseguir que es publiqués. L'any 1981 Toole va guanyar el Premi Pulitzer postumament.

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat de Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat de Columbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglés a la University of Louisiana a Lafayette,Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat de Columbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.
Toole va enviar el manuscrit de la seva noveŀla, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tant bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva noveŀla. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.
Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.
Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa Oest i després cap aMilledgevilleGeòrgia, on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de BiloxiMississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

Obres

Després de la seva mort, l'any 1976 la seva mare va aconseguir que Walker Percy, un membre de la facultat de la Loyola University de Nova Orleans, llegís el manuscrit d´Una conxorxa d'enzes. Percy no hi tenia cap interès, però quan el va llegir es va enamorar del llibre. Una conxorxa d'enzes es va publicar l'any 1980 i Percy en va escriure el pròleg.

De la primera edició se'n van imprimir únicament 2.500 còpies. Un any més tard, el 1981, el llibre va obtenir el Pulitzer de Ficció. El llibre ha venut més 1,5 milions de còpies en 18 idiomes.
L'altra única noveŀla de Toole és The Neon Bible (La Bíblia de Neó), que va escriure als setze anys i va considerar que era una obra poc madura per publicar mentre encara vivia. De totes maneres, degut al gran interès en Toole La Bíblia de Neó va ser publicada l'any 1989. La noveŀla va ser duta al cinema amb el mateix nom l'any 1995; va ser dirigida per Terence Davies.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Miguel de Unamuno - Cómo se hace una novela

Héteme aquí ante estas blancas páginas -blancas como el negro porvenir: ¡terrible blancura!- buscando retener el tiempo que pasa, fijar el huidero hoy, eternizarme o inmortalizarme en fin, bien que eternidad e inmortalidad no sean una sola y misma cosa. Héteme aquí ante estas páginas blancas, mi porvenir, tratando de derramar mi vida a fin de continuar viviendo, de darme la vida, de arrancarme a la muerte de cada instante. Trato, a la vez, de consolarme de mi destierro, del destierro de mi eternidad, de este destierro al que quiero llamar mi des-cielo.





















Cómo se hace una novela (1927), una mezcla de novela y ensayo, apareció inicialmente con el título de Comment on fait un roman . Se publicó en la prestigiosa revista Mercure de France , en 1926, en versión francesa de Jean Cassou. Jugo de la Raza es un hombre aburrido . En cierto libro lee que morirá al concluirlo. Incapaz de evitarlo, reinicia su lectura y sueña un personaje que sueña con él. Quema la novela al comprobar que lee su propia vida. Mientras, el autor intenta concluir su historia: ¿locura, enredo, enfermedad del protagonista?

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Iréne Némirovsky - El baile


La señora Kampf entró en la sala de estudios y cerró la puerta con tal brusquedad que la araña de cristal tintineó con un leve y puro sonido de cascabel, todos sus colgantes agitados por la corriente de aire. Pero Antoinette no dejó de leer, tan encorvada sobre el pupitre que sus cabellos tocaban las páginas. Su madre la contempló unos instantes sin hablar, antes de plantarse delante de ella con los brazos cruzados.
- ¡Podrías hacer un esfuerzo al ver a tu madre! -exclamó-. ¿No crees, hija mía? ¿O tienes el trasero pegado a la silla? Que distinción… ¿Dónde está miss Betty?



(Trad. Gemma Moral Bartolomé)








Irène Némirovsky (en ucraïnèsІрина Леонідівна НемировськаtranscritIryna Leonídivna Nemýrovska) era filla d'un ric banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky (en ucraïnès: Леонід Немировський, Leonid Nemýrovskyi).[1] Va ser educada per una institutriu francesa, que va fer que per a Irène el francès fos gairebé com una llengua materna. Al llarg de la seva vida, arribarà a parlar també el rus, el polonès, l'anglès, el basc, el finès i el jiddisch. El desembre de1918, ella i la seva família fugen cap a Finlàndia, a causa de la Revolució Russa. El juliol de 1919 la família arriba a França, després d'una petita estada aEstocolm. Un cop a França Irène reprèn els seus estudis i obté, el 1926, la llicenciatura universitària de lletres a la universitat de la Sorbona.
També el 1926, es casa amb Michel Epstein, un enginyer esdevingut banquer. D'aquest matrimoni en sortiran dues filles: Denis, nascuda el 1929 i Élisabeth, el1937. La família Epstein s'instal·la a París. En aquests moments publica la seva primera novel·la, ‘’Le malentendu’’ (El malentès).
Irène Némirovsky esdevé cèlebre a partir de 1929, arran de la publicació de la seva segona novel·la, David Golder. El seu editor, Bernard Grasset la projecta dins els millors ambients literaris, ja fossin de l'esquerra o de l'extrema dreta. David Golder va ser adaptada el 1930 al teatre i al cinema.
El 1930, "Le Bal" explica el pas difícil que ha de fer una adolescent per a arribar a l'edat adulta. "Le Bal" també va ser adaptada al cinema. D'èxit en èxit, Némirovsky esdevé una escriptora cèlebre.
Tot i el seus èxits i talent reconeguts mundialment, el govern francès li denega, el 1938, la nacionalitat francesa.
En el context de psicosis de guerra de l'any 1939, i després d'una dècada marcada per la propaganda antisemita, decideix convertir-se, juntament amb les seves dues filles, al catolicisme.
Víctima de les lleis antisemites promulgades l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, el seu marit no pot seguir treballant a la banca i Irène te prohibida la publicació de les seves obres. Es refugien a Issy-l'Évêque, dins el Morvan a la Saône-et-Loire, on ja havien deixat, des del setembre de 1939, les seves filles. Són aquestes mateixes lleis les que l'obliguen a portar "l'estrella groga". No obstant això, la seva ànima d'escriptora no es rendeix, i continua escrivint multitud de manuscrits, la majoria dels quals seran publicats pòstumament. El 13 de juliol de 1942 és arrestada per la "gendarmerie" francesa i internada al camp de concentració dePithiviers, per tot seguit ser deportada a Auschwitz, on morirà de tifus el 17 d'agost de 1942. El seu marit intentà desesperadament obtenir notícies de la seva localització i el seu estat, però l'octubre de 1942 serà també arrestat i deportat a Auschwitz, on dies després serà assassinat a les cambres de gas d'aquest camp.

La redescoberta d'una escriptora

Després de l'arrest dels seus pares, Élisabeth i Denise Epstein s'amaguen fins al final de la guerra, amb l'ajuda de parents i amics de la família, portant amb elles els manuscrits inèdits de la seva mare, entre els quals es troba una de les seves millors obres, Suite Francesa, novel·la però, que Irène deixà inacabada.

Franz Kafka - El castillo


Ya era de noche cuando K. llegó. La aldea yacía hundida en la nieve. Nada se veía de la colina; bruma y tinieblas la rodeaban; ni el más débil resplandor revelaba el gran castillo. Largo tiempo K. se detuvo sobre el puente de madera que del camino real conducía a la aldea, con los ojos alzados al aparente vacío.
Fue luego en busca de albergue; estaban aún despiertos en la posada; no había cuarto para alquilar, pero el patrón, sorprendido y atónito por un huésped tan tardío, propuso a K. dejarle dormir en la sala sobre un jergón. K. aceptó. Quedaban todavía aldeanos bebiendo su cerveza, pero él, sin querer entablar conversación, fuése al desván en busca de su jergón y se acostó junto a la estufa. El ambiente era tibio, los aldeanos callaban, los miró aún con cansados ojos y entonces se durmió.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Manuel de Pedrolo - Vint-i-vuit contes


El diumenge dels casats de nou


DIARI DEL MARIT
(l'existència del qual coneix la muller)

3 de maig. - És curiosa la diferència que hi ha entre la nostra promesa i la nostra muller. És natural; la situació no és la mateixa. El promès és un ésser capaç de dues personalitats oposades: la de l'home que estima i la de l'home que pot deixar d'estimar. Cal satisfer el primer si no es vol tenir tractes amb el segon. I això, les dones ho entenen molt bé. El «sí» definitiu, però, ho canvia tot. Més o menys teòricament, tots els homes ho saben. Però ja diuen bé que ningú no escarmenta amb l'experiència dels altres. Ens cal la pròpia. I heus ací ara la meva.


Impunitat

-Una bona part de lectors de novel·les policíaques -va dir el vell detectiu- admiren l'autor, sobretot, pel seu darrer capítol: la solució del trencaclosques. Els confon l'habilitat amb què el novel·lista reconstrueix el crim o els crims: totes les peces encaixen. Ben pocs s'adonen que,  a l'inrevés, el mèrit de l'autor és que sàpiga escampar, al llarg de quinze o vint capítols, una darrere l'altra, les peces per endavant organitzades en el seu cervell. D'aquesta manera, en les novel·les policíaques, els criminals no tan sols són descoberts sempre, sinó que el noranta-nou per cent rep el càstig que es mereix: se suïcida, el maten o el jutgen i el condemnen. Totes les novel.les policíaques, doncs, acaben amb una víctima. La realitat, però, és una altra; als arxius policíacs de tots els països s'amunteguen peces i més peces que mai no lligaran.

Transformació de la ciutat

No em sap greu de confessar que he passat alguns períodes de la meva vida reclòs en aquesta mena d'establiments anomenats cases de salut. El meu estat mental ho exigia, a judici de les persones sensates i dels professionals, i no seré pas jo qui digui el contrari. Senzillament, em reservo la meva opinió, una mica més fonamentada, tanmateix, que la d'aquells per als quals aquest estat de la ment o, més bé, aquesta diversitat d'estats de la meva ment qualificats de follia és motiu d'horror i no de comprensió, d'escàndol i no d'estudi. Per a il·lustració de profans, si se'm permet l'expressió lleugerament pretensiosa, em prenc ara la molèstia de fixar per escrit un episodi colpidor de què vaig ésser testimoni i, fins a cert punt, protagonista.

El bosc

Passeig enllà comença el bosc sagrat de la ciutat -el bosc invisible per als amanisalis. Ocupa una extensió aproximada de cent metres quadrats, la meitat dels quals és plantada d'amanisalis onus, i l'altra d'amanisalis socsis.

Interior

S'atura prop del Posidó infantil que, amb el trident a la mà, cavalca un dofí de bronze, i enlluernat per la llum violenta i crua que l'ha sorprès en sortir del metro, contempla l'escena estesa al seu davant. L'esguard, d'antuvi, copsa únicament la gran taca blanca del mig de la plaça i fins després, molt poc a poc, no en destria els detalls. Als extrems oposats de l'esplanada plena de coloms, dos para-sols, equilibradament col·locats, protegeixen els venedors de veces. A llur entorn, cama endins i cama enfora de l'ombra minsa, hi ha tot d'infants i uns quants adults. No gaire lluny, tot de coloms es pengen amicals a l'espatlla d'una noia vestida de blau mentre un altre estol, més nombrós, s'arremolina als seus peus i va picant àvidament les llavors que la xicota escampa amb generositat.

Diàlegs sobre un fugitiu

- Se'n recorda, doncs?
- Sí, sí, molt bé. Però ell va dir que es deia Xavier Casanova.
- És el nom que va donar a l'amic que me n'ha parlat. Es van trobar aquí, a la granja. Sembla que ja fa una setmana…
- Va ser dilluns passat. Aquest senyor, l'amic de vostè, no se'n va adonar fins al cap d'una estona, quan ja s'havia assegut al taulell. Va ser llavors, quan es va girar, que el va veure.
- Diu que el va conèixer de seguida.
- O s'ho pensava, perquè ho va negar, que fos en Xavier Torrents. Ara, això sí el seu amic semblava molt sorprès i fins i tot la via preguntar si no era de Mollet, però el seu fill, vull dir el jove aquest, va contestar-li que ni hi havia estat mai. Després, a mi, va contar-me que era de Mataró.

Dédal
L'escala
Vides paral·leles de Marta Rius
El millor novelista del món
Els vius i els morts
Estructures
Sang cremada
El principi de tot
Carretera número nou
Negocis a Clay Town
L'origen de les coses
Weiss per la finestra
L'altre
Les solucions finals
Les civilitzacions són mortals
La terra promesa
Liquidació
Urn, de Djlnl
El regressiu
La doble plaça de les donzelles
Cap a la «indiferència» entròpica del text-5
La vida oficial





Manuel de Pedrolo i Molina












(l'Aranyó, la Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen.


Natural de l'Aranyó, va estudiar batxillerat a Tàrrega fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi - Galvany (carrer de Calvet, núm. 9).[1] Començà a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, essent considerat sovint un referent i intel·lectual de l'Esquerra Independentista.BiografiaDurant la guerra civil es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de FalsetFigueres iBarcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana actual.
Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les, en les que, independentment del tema, dibuixà sempre amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd.[2]

Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona (Barcelonès) a l'edat de setanta-dos anys.

Maksim Gorki - La madre


En el arrabal obrero, la sirena de la fábrica lanzaba cada día al aire, saturado de humo y grasa, su vibrante rugido; obedientes a su llamada, unos hombres sombríos, de músculos entumecidos por la falta de sueño, salían de las casuchas grises, corriendo como cucarachas asustadas. A la luz fría del amanecer, iban por la calleja sin empedrar hacia los altos jaulones de la fábrica, que les esperaba, segura, indiferente, alumbrando el fangoso arroyo con sus decenas de ojos cuadrados y grasientos. Chocleaba el barro bajo los pies. Resonaban voces soñolientas en roncas exclamaciones, groseras injurias rasgaban el aire con rabia, y una oleada de ruidos diversos venía al encuentro de los obreros: el pesado jadeo de las máquinas, el gruñido silbante del vapor. Sombrías y severas, destacábanse las altas chimeneas negruzcas, que se alzaban sobre el arrabal como gruesos mástiles.















Maksim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), de vegades conegut en català com a Màxim Gorki, va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.Aleksei Péixkov va ser fill d'un tapisser que, amb penes i treballs va millorar, al cap dels anys, la seva posició social. El noi, de ben petit, va començar a ocupar-se en oficis diversos fins a decidir-se a abandonar la llar familiar per fer la seva vida independent. En el transcurs de 18 anys, des de 1875 fins a 1893, el jove Gorki va treballar de pintor, d'ajudant de forner, de cambrer de vaixell, de ferroviari i fins i tot com a venedor de begudes.Tota l'experiència acumulada al llarg de les seves aventures enriquiria més tard el bagatge temàtic de l'escriptor. De fet, les seves vivències i les de les persones amb qui va treballar i va conviure van donar vida als relats de les seves obres autobiogràfiques Infància, Entre els homes i Els meus intervius.Una de les seves experiències, la seva permanència com a passant d'advocat, li va despertar el gust per la literatura i l'interès per la cultura. Des d'aleshores, la lectura esdevingué una activitat crucial en els seus dies, i més tard va donar vida a les seves primeres narracions: Makar-Txudra (1892) i Txelkaix (1895).L'obra de Maksim Gorki va créixer ràpidament. Pels volts de 1898, ja havia reunit la seva producció narrativa en dos volums. La seva persona era cada vegada més popular, els seus contes agradaven al públic i la seva fama va trascendir les fronteres i va dur el seu nom per tot Europa.Aleshores també les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l'èxit. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d'Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d'Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes, que estructuraven sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.En d'altres camps va seguir assolint noves fites. De la narrativa curta va passar a la llarga amb novel·les com Vàrenka Oléssova (1898), Fomà Gordéiev (1899) i Els tres (1900).Sant Petersburg va establir contacte amb destacats marxistes que el van motivar a girar la vista cap als problemes socials i el van convèncer de la conveniència del moviment revolucionari. També en la seva obra va reflectir la seva simpatia amb aquests ideals com ho mostren els seus drames El cant del petrellEls estiuejantsEls fills del solEls enemicsEls bàrbars; la censura, tanmateix, va recaure sobre alguns d'ells. Va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Imperial de Ciències, però el 1902 li va ser revocat el nomenament a causa de divergències polítiques. Maksim Gorki, però, no estava disposat a cedir en els seus ideals i va seguir recolzant la Revolució Russa, suport que el duria a la presó.El 1907 es va traslladar a Capri a causa d'uns greus problemes de salut; aquest mateix any i en aquest mateix lloc va escriure la seva obra més popular, La mare, en la qual relata l'evolució del pensament de la mare d'un obrer socialista així com l'entorn de la Rússia revolucionària. A l'illa italiana va formar un centre d'emigració revolucionària fins poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la seva fama anava en decadència i ell mateix sofria una crisi d'identitat influït per les idees de Tolstoi.En esclatar la Revolució Russa el 1917, ell es trobava en la seva pàtria i va treballar activament en l'àmbit cultural fins al 1921, quan es va traslladar a Alemanya on va romandre tres anys.Després va viure a Sorrento (Itàlia) i el 1928 va tornar a Rússia, on comença l'etapa de la seva obra que recolza el règim soviètic. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de1936.

OBRES

  • Txelkaix
     (1895)
  • Na dne
     (Baixos fons, 1901)
  • Fomà Gordéiev
     (1899)
  • Troie
     (Tres, 1900)
  • Mestxane
     (Petits burgesos, 1902).
  • Detstvo
     (La meva infantesa, 1913)
  • V liúdiakh
     (Caminant pel món, 1916)
  • Moi universiteti
     (Les meves universitats, 1922)
  • Skazki ob Itàlii
     (Contes d'Itàlia, 1911-1913)
  • Delo Artamónovikh
     (Els Artamónov, 1925)
  • Jizn Klima Samguina
     (Vida de Klim Samguin, 1925-36)