Joan Sales - Incerta glòria

Castel de Olivo, 19 de juny

La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.
No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m'agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d'il·lusions... i tot em cau a sobre altra vegada.
Pensava trobar en Juli Soleràs. M'havien dit que era a l'hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l'han donat d'alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d'ençà que va començar.



1ª edició 1956
1ª edició completa 1971
12ª edició maig del 2012

Joan Sales i Vallès nasqué el 19 de novembre de 1912, al barri de l'Eixample de Barcelona, en el si d'una família originària de Vallclara, a la Conca de Barberà. Son encontorn familiar progressa, a nivell polític, des del tradicionalisme fins al catalanisme proper a la Lliga Regionalista. En ocasió de la ruïna soferta pel negoci del pare, la família es determina a recloure's a Vallclara, si bé Sales, esdevingut batxiller a Lleida, s'instal·la a Barcelona a la precoç edat de disset anys.

Joan Sales va actuar de ben jove en oposició a la dictadura de Primo de Rivera. També va ser un dels primers professors de català del cens oficial de la Generalitat de Catalunya format per Pompeu Fabra.

Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona el 1932, s'afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya, el qual abandonarà aviat perquè, després d'una lectura d'El capital, afirmà: «El marxisme és tronat, molt tronat; és la vulgaritat amb pretensions de filosofia». En esclatar la Guerra Civil va graduar-se a l'Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. Va anar als fronts de Madrid i Aragó, per la tristesa que li produïa el desgovern a la rereguarda i la seva voluntat de mantenir el poder de la Generalitat republicana. Estableix matrimoni l'any 1933 amb Maria Núria Folch, editora catalana.

Coneix el poeta Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l'uniria una intensa relació d'amistat i amb qui manté una efusiva relació epistolar fins a la mort del poeta ilerdenc, l'any 1942. De Màrius Torres rep una influència literària a destacar.

El 1939 es va exiliar a França i després, el 1940, a República Dominicana, d'on passaria a Mèxic el 1942. Va treballar-hi com a linotipista. A l'exili, va impulsar una revista profundament ideològica, Quaderns de l'exili (1943-1947). El seu text Els Òrsides és una crítica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país. Des d'allà, va editar, amb estudis i anotacions, L'Atlàntida, Canigó, La nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

Un cop retornat a Catalunya, el 1948, es va centrar en tasques editorials descobrint autors fonamentals per a la literatura catalana moderna (Màrius Torres, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda).

El 1955, va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel·listes, amb el qual volien ampliar el públic lector català, desenvolupant un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible.^[2]

Des del seu segell editorial, el Club Editor, oferirà al públic la seva obra Incerta glòria, que no aparegué en edició definitiva fins al 1971, i el seu epistolari de guerra i d'exili a Cartes a Màrius Torres (1976). Altres obres seves són el llibre de poemes Viatge d'un moribund (1952), les seves traduccions de Kazantzakis i Dostoievski o l'esbós d'una òpera bufa musicada per Joan Altisent, En Tirant lo Blanc a Grècia.

Sales va ser documentalista i anotador de la Historia de España i de la Història dels Catalans de Ferran Soldevila, i va escriure pròlegs de nombroses obres de Joan Coromines, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Va dirigir l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona fins que es jubilà (1982). Pòstumament, van ser publicats els Contes d'ahir i d'avui (1987) i la seva correspondència amb Mercè Rodoreda (2008).

(wikipèdia)

Friedrich Nietzsche - Así habló Zaratustra

Discurso preliminar de Zaratustra

Tenía Zaratustra treinta años cuando dejó su patria y el lago de su patria y se marchó a las montañas. Gozó allí de su espíritu y de su soledad, y durantes diez años no se cansó de hacerlo. Finalmente, su corazón se transformó, y un dia se levantó al amanecer, se encaró con el sol y le dijo:
"Oh, gran astro! ¿Crees que serías feliz si no tuvieras a alguien a quien iluminar?"



Trad. Fco. Javier Carretero

Erster Theil 
Zarathustra's Vorrede. 
1.
Als Zarathustra dreissig Jahr alt war, verliess er seine Heimat und
den See seiner Heimat und ging in das Gebirge. Hier genoss er seines Geistes und seiner Einsamkeit und wurde dessen zehn Jahr nicht müde. Endlich aber verwandelte sich sein Herz, - und eines Morgens stand
er mit der Morgenröthe auf, trat vor die Sonne hin und sprach zu ihr also:
"Du grosses Gestirn! Was wäre dein Glück, wenn du nicht Die hättest, welchen du leuchtest! 

1.- Friedrich Nietzsche: Cronologia comentada. (www.alcoberro.info)

Nietzsche ha estat considerat sovint com "l’últim filòsof" perquè afirma la fi de la filosofia com a regne del Logos. La sospita nietzschiana posa en qüestió tota la tradició occidental que per a ell és un intent de domesticar la vida sotmetent-la a l’imperi gris de la teoria: deia de sí mateix que era un destí, perquè la seva crítica abasta els fonaments de la tradició occidental, i ens mostra que sota paraules com "progrés", "raó" o "veritat" hi ha mentides, negació de la vida i incapacitat de crear. Nietzsche tenia plena consciència d’haver significat un trencament amb la tradició filosòfica (platònica, cristiana i kantiana) i d’haver començat a pensar des d’un novum radical: la voluntat de poder, com a afirmació de la vida, negada i reprimida per segles de civilització platònica i cristiana. A l’Anticrist, Nietzsche fa una observació que convé tenir en compte per copsar l’originalitat de la seva filosofia: Entre els alemanys se m’entendrà tot seguit si dic que la filosofia està corrompuda per la sang dels teòlegs. El pastor protestant és l’avi de la filosofia alemanya. El projecte nietzschià –i la seva pròpia vida- són inseparables del projecte (potser inabastable) de la construcció d’una genealogia de les passions tristes: és a dir, de l’anàlisi de les idees morals que impedeixen a l’home ser lliure i creador. La filosofia clàssica està feta malbé, corrupta, per la tradició intel·lectual que ens mena a cercar el sentit de la vida fora de la vida (per exemple: en les Idees platòniques, el Cel cristià o el Deure kantià…) Contra una tradició filosòfica que menysprea la vida, Nietzsche afirma la primacia de la voluntat de poder com a afirmació del jo vull contra el tu has kantià. "Déu ha mort" i això vol dir que no tan sols han mort els déus sinó també els deures que ens imposen. Tota l’obra –i la vida- de Nietzsche s’entén des del projecte (foll) d’instaurar el voler com a nou principi de regulació de la vida humana.

Per això mateix l’obra nietzschiana implica:

Una concepció genealògica de la històrica (entesa com a superació del nihilisme).

Una concepció voluntarista de la vida (entesa com a voluntat de poder)

Una concepció no-intel·lectualista de la veritat (entesa com a simulacre)

En certa manera a l’obra de Nietzsche trobem la baralla bàsica de la voluntat i l’ètica. L’ètica es diu amb conceptes com "deure", "valor"… El que Nietzsche ens diu és que aquests conceptes no tenen sentit vital. Nietzsche reivindica la transvaloració com a criteri. Només hi ha un deure: la vida entesa com a gaudi, voluntat i creació, més enllà de qualsevol teoria; l’únic valor és la vida entesa com a festa i joc dionisíac.

La vida de Nietzsche és l’expressió d’una recerca (tràgica) de (nou) sentit. Vida i obra s’integrem mútuament i s’expliquen l’una per l’altra. Nietzsche és el contrari d’un filòsof de saló i de biblioteca. Per a ell pensar i viure constitueixen la mateixa aventura.

1884 Neix a la rectoria parroquial de Lützen (Saxònia), en una família de pastors luterans. El seu pare, que morí l’any 1849 de "debilitament cerebral" era pastor, com l’avi, un besavi i el rebesavi matern. Un cop orfe, Nietzsche estudia al seminari de Pforta (Turíngia) on havien estat alumnes personalitats culturals com Klopstock, Fichte, Schlegel, Novalis…

És un noi solitari, amb una personalitat introvertida, dominada per l’amor envers la seva mare i la seva germana Elisabeth. Aprèn a tocar el piano, fet que marcarà la seva obra d’una manera essencial.

1868 Guanya el concurs de la Universitat de Leipzig amb un estudi sobre Les fonts de Diògenes Laerci. La importància dels presocràtics en l’obra nietzschiana és fonamental, perquè hi troba un concepte de veritat d’origen no socràtic ni platònic, sinó arrelat en una veritat prèvia. Aquell mateix any coneix Wagner amb qui intimarà l’any següent a Basilea.

1869 Professor adjunt a Basilea –fins que dimiteix l’any 1879 per raons de salut. El jove professor Nietzsche (vint-i-cinc anys) intima amb Wagner (que en té llavors cinquanta-sis i inicia la composició de la Tetralogia) i amb Cosima Wagner (trenta anys). Cosima, que posteriorment anomenarà Ariadna és el seu amor platònic.

Publica El naixement de la tragèdia segons l’esperit de la música, ràpidament bescantat per la comunitat dels filòlegs clàssics que consideren el text com una provocació. L’hostilitat amb què es rep la seva obra en els ambients acadèmics serà una constant que l’acompanyarà al llarg de tota la seva vida. Parlant delNaixement de la tragèdia a la seva autobiografia (Ecce homo) en dirà: Les dues principals novetats d’aquest llibre són d’una banda la comprensió del fenomendionisíac en els grecs; n’analitza la seva psicologia i hi veu l’arrel de l’art grec. L’altra és la comprensió del socratisme. Sòcrates reconegut per primera vegada com a instrument de la descomposició de l’hel·lenisme, com a decadent típic. Per primera vegada contraposa el nihilisme de la cultura amb el sentit dionisíac i vitalista de la cultura grega presocràtica.

1872 Humà, massa humà. Un llibre per als esperits lliures Nietzsche analitza per primera vegada la crisi de l’humanisme, de l’idealisme alemany i de l’ètica kantiana. A la seva autobiografia dirà que és un llibre escrit des de la irritació contra ell mateix.

1879 Nietzsche pateix mal de cap, mal de vista, nàusees, vòmits… que l’obliguen a retirar-se de l’activitat universitària amb una petita pensió Al llarg dels anys se li diagnostiquen successivament: meningitis, astènia, reumatisme i sífilis –que sembla el més probable. Tot i que el tema ha estat molt discutit, és possible que en els seus dolors hi hagi també un important element psicosomàtic.

D’aleshores ençà porta una vida de "filòsof errant" sempre buscant climes favorables a la seva salut. Viu a la Riviera italiana i francesa a l’estiu, a Venècia a la primavera, a l’Engandina… Passa temporades a Berna, Zurich, Gènova, Venècia, Nàpols, Rapallo i l’Engandina… amb pocs diners i malalt. La malaltia acabarà essent una forma de vida, gairebé el "punt de vista" des del qual jutja el món.

1881 A l’agost, al balneari de Sils-Maria, en una passejada pels volts del llac de Silva-Plana, té la intuïció de l’etern retorn. L’any següent coneix la jove Lou von Salome que pretén en matrimoni.

Aquesta dècada serà la més productiva de Nietzsche que escriu sense parar i al límit: Aurora, pensaments sobre la moral concebuda com a prejudici (1881), La gaia ciència (1882, ampliada el 1887), Així parlà Zaratustra (quatre volums, 1883 –1891), Més enllà de "bé" i de "mal", preludi a una filosofia del pervindre (1886),La genealogia de la moral (1887), L’Anticrist (1887 – 1888) . El crepuscle dels ídols. Com filosofar a cops de martell (1888), El cas Wagner (1888).

La genealogia de la moral és un recorregut per la història de la consciència dissortada. El cristianisme, nascut de l’esperit de ressentiment, la moral (kantiana) considerada com a forma de crueltat i l’ideal ascètic son estudiats com a formes de la misèria moral de l’Occident.

1889 El 3 de gener a Torí (Itàlia) es produeix l’episodi de l’eufòria, generalment diagnosticat com a brot d’esquizofrènia o com a sífilis. Nietzsche, al mig del carrer, s’abraça plorant a un cavall mig mort que el seu amo estava fuetejant… l’episodi recorda alguns episodis de Sant Francesc que també abraçava els "germans animals". En una de les "Consideracions intempestives" (Schopenhauer com a educador, 1873) Nietzsche havia parlat dels animals dient que: "Els homes més profunds han tingut sempre compassió pels animals, precisament perquè pateixen la vida". En el patiment de l’animal hi veu el dolor d’una humanitat irredenta.

Prèviament havia escrit cartes identificant-se amb l’Anticrist, amb Dionís, etc. i proposant la creació d’una comunitat de coneixedors del secret de l’etern retorn. Overbeck, amic de Nietzsche, el retorna a Basilea i finalment és ingressat per la família al manicomi de Weimar; només en sortirà per fer curtes estades a casa de la seva mare. Mor el 25 d’agost del 1900.

1892 Comença a publicar-se l’edició de les seves Obres completes dirigida –i sovint manipulada- per la seva germana Elisabeth. Amb aquesta edició es difon la imatge d’un Nietzsche racista. En realitat Nietzsche és autor d’alguns textos indiscutiblement racistes i, també, de textos antiracistes. Una cosa i altra no resulta incompatible; en realitat, el que Nietzsche detesta és qualsevol mena d’organització política de masses, perquè considera tota massa –de qualsevol signe- com un exemple radical de nihilisme i decadència.

L’any 1893 Joan Maragall publica en català a L’avenç el primer article sobre Nietzsche aparegut a la península; posteriorment l’any 1899, publica també a Cataloniafragments d’Així parlà Zaratustra.