¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Joan Sales - Incerta glòria



Castel de Olivo, 19 de juny

La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.
No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m'agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d'il·lusions... i tot em cau a sobre altra vegada.
Pensava trobar en Juli Soleràs. M'havien dit que era a l'hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l'han donat d'alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d'ençà que va començar.



1ª edició 1956
1ª edició completa 1971
12ª edició maig del 2012



Joan Sales i Vallès nasqué el 19 de novembre de 1912, al barri de l'Eixample de Barcelona, en el si d'una família originària de Vallclara, a la Conca de Barberà. Son encontorn familiar progressa, a nivell polític, des del tradicionalisme fins al catalanisme proper a la Lliga Regionalista. En ocasió de la ruïna soferta pel negoci del pare, la família es determina a recloure's a Vallclara, si bé Sales, esdevingut batxiller a Lleida, s'instal·la a Barcelona a la precoç edat de disset anys.
Joan Sales va actuar de ben jove en oposició a la dictadura de Primo de Rivera. També va ser un dels primers professors de català del cens oficial de la Generalitat de Catalunya format per Pompeu Fabra.
Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona el 1932, s'afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya, el qual abandonarà aviat perquè, després d'una lectura d'El capital, afirmà: «El marxisme és tronat, molt tronat; és la vulgaritat amb pretensions de filosofia». En esclatar la Guerra Civil va graduar-se a l'Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. Va anar als fronts de Madrid i Aragó, per la tristesa que li produïa el desgovern a la rereguarda i la seva voluntat de mantenir el poder de la Generalitat republicana. Estableix matrimoni l'any 1933 amb Maria Núria Folch, editora catalana.
Coneix el poeta Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l'uniria una intensa relació d'amistat i amb qui manté una efusiva relació epistolar fins a la mort del poeta ilerdenc, l'any 1942. De Màrius Torres rep una influència literària a destacar.
El 1939 es va exiliar a França i després, el 1940, a República Dominicana, d'on passaria a Mèxic el 1942. Va treballar-hi com a linotipista. A l'exili, va impulsar una revista profundament ideològica, Quaderns de l'exili (1943-1947). El seu text Els Òrsides és una crítica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país. Des d'allà, va editar, amb estudis i anotacions, L'AtlàntidaCanigóLa nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).
Un cop retornat a Catalunya, el 1948, es va centrar en tasques editorials descobrint autors fonamentals per a la literatura catalana moderna (Màrius TorresLlorenç Villalonga i Mercè Rodoreda).
El 1955, va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel·listes, amb el qual volien ampliar el públic lector català, desenvolupant un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible.[2]
Des del seu segell editorial, el Club Editor, oferirà al públic la seva obra Incerta glòria, que no aparegué en edició definitiva fins al 1971, i el seu epistolari de guerra i d'exili a Cartes a Màrius Torres (1976). Altres obres seves són el llibre de poemes Viatge d'un moribund (1952), les seves traduccions de Kazantzakis i Dostoievski o l'esbós d'una òpera bufa musicada per Joan AltisentEn Tirant lo Blanc a Grècia.
Sales va ser documentalista i anotador de la Historia de España i de la Història dels Catalans de Ferran Soldevila, i va escriure pròlegs de nombroses obres de Joan CorominesMercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Va dirigir l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona fins que es jubilà (1982). Pòstumament, van ser publicats els Contes d'ahir i d'avui (1987) i la seva correspondència amb Mercè Rodoreda (2008).
(wikipèdia)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada