El diumenge dels casats de nou
DIARI DEL MARIT
(l'existència del qual coneix la muller)
3 de maig. - És curiosa la diferència que hi ha entre la nostra promesa i la nostra muller. És natural; la situació no és la mateixa. El promès és un ésser capaç de dues personalitats oposades: la de l'home que estima i la de l'home que pot deixar d'estimar. Cal satisfer el primer si no es vol tenir tractes amb el segon. I això, les dones ho entenen molt bé. El «sí» definitiu, però, ho canvia tot. Més o menys teòricament, tots els homes ho saben. Però ja diuen bé que ningú no escarmenta amb l'experiència dels altres. Ens cal la pròpia. I heus ací ara la meva.
Impunitat
-Una bona part de lectors de novel·les policíaques -va dir el vell detectiu- admiren l'autor, sobretot, pel seu darrer capítol: la solució del trencaclosques. Els confon l'habilitat amb què el novel·lista reconstrueix el crim o els crims: totes les peces encaixen. Ben pocs s'adonen que, a l'inrevés, el mèrit de l'autor és que sàpiga escampar, al llarg de quinze o vint capítols, una darrere l'altra, les peces per endavant organitzades en el seu cervell. D'aquesta manera, en les novel·les policíaques, els criminals no tan sols són descoberts sempre, sinó que el noranta-nou per cent rep el càstig que es mereix: se suïcida, el maten o el jutgen i el condemnen. Totes les novel.les policíaques, doncs, acaben amb una víctima. La realitat, però, és una altra; als arxius policíacs de tots els països s'amunteguen peces i més peces que mai no lligaran.
Transformació de la ciutat
No em sap greu de confessar que he passat alguns períodes de la meva vida reclòs en aquesta mena d'establiments anomenats cases de salut. El meu estat mental ho exigia, a judici de les persones sensates i dels professionals, i no seré pas jo qui digui el contrari. Senzillament, em reservo la meva opinió, una mica més fonamentada, tanmateix, que la d'aquells per als quals aquest estat de la ment o, més bé, aquesta diversitat d'estats de la meva ment qualificats de follia és motiu d'horror i no de comprensió, d'escàndol i no d'estudi. Per a il·lustració de profans, si se'm permet l'expressió lleugerament pretensiosa, em prenc ara la molèstia de fixar per escrit un episodi colpidor de què vaig ésser testimoni i, fins a cert punt, protagonista.
El bosc
Passeig enllà comença el bosc sagrat de la ciutat -el bosc invisible per als amanisalis. Ocupa una extensió aproximada de cent metres quadrats, la meitat dels quals és plantada d'amanisalis onus, i l'altra d'amanisalis socsis.
Interior
S'atura prop del Posidó infantil que, amb el trident a la mà, cavalca un dofí de bronze, i enlluernat per la llum violenta i crua que l'ha sorprès en sortir del metro, contempla l'escena estesa al seu davant. L'esguard, d'antuvi, copsa únicament la gran taca blanca del mig de la plaça i fins després, molt poc a poc, no en destria els detalls. Als extrems oposats de l'esplanada plena de coloms, dos para-sols, equilibradament col·locats, protegeixen els venedors de veces. A llur entorn, cama endins i cama enfora de l'ombra minsa, hi ha tot d'infants i uns quants adults. No gaire lluny, tot de coloms es pengen amicals a l'espatlla d'una noia vestida de blau mentre un altre estol, més nombrós, s'arremolina als seus peus i va picant àvidament les llavors que la xicota escampa amb generositat.
Diàlegs sobre un fugitiu
- Se'n recorda, doncs?
- Sí, sí, molt bé. Però ell va dir que es deia Xavier Casanova.
- És el nom que va donar a l'amic que me n'ha parlat. Es van trobar aquí, a la granja. Sembla que ja fa una setmana…
- Va ser dilluns passat. Aquest senyor, l'amic de vostè, no se'n va adonar fins al cap d'una estona, quan ja s'havia assegut al taulell. Va ser llavors, quan es va girar, que el va veure.
- Diu que el va conèixer de seguida.
- O s'ho pensava, perquè ho va negar, que fos en Xavier Torrents. Ara, això sí el seu amic semblava molt sorprès i fins i tot la via preguntar si no era de Mollet, però el seu fill, vull dir el jove aquest, va contestar-li que ni hi havia estat mai. Després, a mi, va contar-me que era de Mataró.
Dédal
L'escala
Vides paral·leles de Marta Rius
El millor novelista del món
Els vius i els morts
Estructures
Sang cremada
El principi de tot
Carretera número nou
Negocis a Clay Town
L'origen de les coses
Weiss per la finestra
L'altre
Les solucions finals
Les civilitzacions són mortals
La terra promesa
Liquidació
Urn, de Djlnl
El regressiu
La doble plaça de les donzelles
Cap a la «indiferència» entròpica del text-5
La vida oficial
Manuel de Pedrolo i Molina
(
l'Aranyó, la Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen.
Natural de l'Aranyó, va estudiar batxillerat a Tàrrega fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi - Galvany (carrer de Calvet, núm. 9).[1] Començà a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, essent considerat sovint un referent i intel·lectual de l'Esquerra Independentista.BiografiaDurant la guerra civil es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres iBarcelona.
Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el
1950. El
1953 va publicar la primera novel·la,
Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el
Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana actual.
Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les, en les que, independentment del tema, dibuixà sempre amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la
literatura de l'absurd.
[2]
Héteme aquí ante estas blancas páginas -blancas como el negro porvenir: ¡terrible blancura!- buscando retener el tiempo que pasa, fijar el huidero hoy, eternizarme o inmortalizarme en fin, bien que eternidad e inmortalidad no sean una sola y misma cosa. Héteme aquí ante estas páginas blancas, mi porvenir, tratando de derramar mi vida a fin de continuar viviendo, de darme la vida, de arrancarme a la muerte de cada instante. Trato, a la vez, de consolarme de mi destierro, del destierro de mi eternidad, de este destierro al que quiero llamar mi des-cielo.
