¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Miguel de Unamuno - Cómo se hace una novela

Héteme aquí ante estas blancas páginas -blancas como el negro porvenir: ¡terrible blancura!- buscando retener el tiempo que pasa, fijar el huidero hoy, eternizarme o inmortalizarme en fin, bien que eternidad e inmortalidad no sean una sola y misma cosa. Héteme aquí ante estas páginas blancas, mi porvenir, tratando de derramar mi vida a fin de continuar viviendo, de darme la vida, de arrancarme a la muerte de cada instante. Trato, a la vez, de consolarme de mi destierro, del destierro de mi eternidad, de este destierro al que quiero llamar mi des-cielo.





















Cómo se hace una novela (1927), una mezcla de novela y ensayo, apareció inicialmente con el título de Comment on fait un roman . Se publicó en la prestigiosa revista Mercure de France , en 1926, en versión francesa de Jean Cassou. Jugo de la Raza es un hombre aburrido . En cierto libro lee que morirá al concluirlo. Incapaz de evitarlo, reinicia su lectura y sueña un personaje que sueña con él. Quema la novela al comprobar que lee su propia vida. Mientras, el autor intenta concluir su historia: ¿locura, enredo, enfermedad del protagonista?

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Iréne Némirovsky - El baile


La señora Kampf entró en la sala de estudios y cerró la puerta con tal brusquedad que la araña de cristal tintineó con un leve y puro sonido de cascabel, todos sus colgantes agitados por la corriente de aire. Pero Antoinette no dejó de leer, tan encorvada sobre el pupitre que sus cabellos tocaban las páginas. Su madre la contempló unos instantes sin hablar, antes de plantarse delante de ella con los brazos cruzados.
- ¡Podrías hacer un esfuerzo al ver a tu madre! -exclamó-. ¿No crees, hija mía? ¿O tienes el trasero pegado a la silla? Que distinción… ¿Dónde está miss Betty?



(Trad. Gemma Moral Bartolomé)








Irène Némirovsky (en ucraïnèsІрина Леонідівна НемировськаtranscritIryna Leonídivna Nemýrovska) era filla d'un ric banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky (en ucraïnès: Леонід Немировський, Leonid Nemýrovskyi).[1] Va ser educada per una institutriu francesa, que va fer que per a Irène el francès fos gairebé com una llengua materna. Al llarg de la seva vida, arribarà a parlar també el rus, el polonès, l'anglès, el basc, el finès i el jiddisch. El desembre de1918, ella i la seva família fugen cap a Finlàndia, a causa de la Revolució Russa. El juliol de 1919 la família arriba a França, després d'una petita estada aEstocolm. Un cop a França Irène reprèn els seus estudis i obté, el 1926, la llicenciatura universitària de lletres a la universitat de la Sorbona.
També el 1926, es casa amb Michel Epstein, un enginyer esdevingut banquer. D'aquest matrimoni en sortiran dues filles: Denis, nascuda el 1929 i Élisabeth, el1937. La família Epstein s'instal·la a París. En aquests moments publica la seva primera novel·la, ‘’Le malentendu’’ (El malentès).
Irène Némirovsky esdevé cèlebre a partir de 1929, arran de la publicació de la seva segona novel·la, David Golder. El seu editor, Bernard Grasset la projecta dins els millors ambients literaris, ja fossin de l'esquerra o de l'extrema dreta. David Golder va ser adaptada el 1930 al teatre i al cinema.
El 1930, "Le Bal" explica el pas difícil que ha de fer una adolescent per a arribar a l'edat adulta. "Le Bal" també va ser adaptada al cinema. D'èxit en èxit, Némirovsky esdevé una escriptora cèlebre.
Tot i el seus èxits i talent reconeguts mundialment, el govern francès li denega, el 1938, la nacionalitat francesa.
En el context de psicosis de guerra de l'any 1939, i després d'una dècada marcada per la propaganda antisemita, decideix convertir-se, juntament amb les seves dues filles, al catolicisme.
Víctima de les lleis antisemites promulgades l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, el seu marit no pot seguir treballant a la banca i Irène te prohibida la publicació de les seves obres. Es refugien a Issy-l'Évêque, dins el Morvan a la Saône-et-Loire, on ja havien deixat, des del setembre de 1939, les seves filles. Són aquestes mateixes lleis les que l'obliguen a portar "l'estrella groga". No obstant això, la seva ànima d'escriptora no es rendeix, i continua escrivint multitud de manuscrits, la majoria dels quals seran publicats pòstumament. El 13 de juliol de 1942 és arrestada per la "gendarmerie" francesa i internada al camp de concentració dePithiviers, per tot seguit ser deportada a Auschwitz, on morirà de tifus el 17 d'agost de 1942. El seu marit intentà desesperadament obtenir notícies de la seva localització i el seu estat, però l'octubre de 1942 serà també arrestat i deportat a Auschwitz, on dies després serà assassinat a les cambres de gas d'aquest camp.

La redescoberta d'una escriptora

Després de l'arrest dels seus pares, Élisabeth i Denise Epstein s'amaguen fins al final de la guerra, amb l'ajuda de parents i amics de la família, portant amb elles els manuscrits inèdits de la seva mare, entre els quals es troba una de les seves millors obres, Suite Francesa, novel·la però, que Irène deixà inacabada.

Franz Kafka - El castillo


Ya era de noche cuando K. llegó. La aldea yacía hundida en la nieve. Nada se veía de la colina; bruma y tinieblas la rodeaban; ni el más débil resplandor revelaba el gran castillo. Largo tiempo K. se detuvo sobre el puente de madera que del camino real conducía a la aldea, con los ojos alzados al aparente vacío.
Fue luego en busca de albergue; estaban aún despiertos en la posada; no había cuarto para alquilar, pero el patrón, sorprendido y atónito por un huésped tan tardío, propuso a K. dejarle dormir en la sala sobre un jergón. K. aceptó. Quedaban todavía aldeanos bebiendo su cerveza, pero él, sin querer entablar conversación, fuése al desván en busca de su jergón y se acostó junto a la estufa. El ambiente era tibio, los aldeanos callaban, los miró aún con cansados ojos y entonces se durmió.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Manuel de Pedrolo - Vint-i-vuit contes


El diumenge dels casats de nou


DIARI DEL MARIT
(l'existència del qual coneix la muller)

3 de maig. - És curiosa la diferència que hi ha entre la nostra promesa i la nostra muller. És natural; la situació no és la mateixa. El promès és un ésser capaç de dues personalitats oposades: la de l'home que estima i la de l'home que pot deixar d'estimar. Cal satisfer el primer si no es vol tenir tractes amb el segon. I això, les dones ho entenen molt bé. El «sí» definitiu, però, ho canvia tot. Més o menys teòricament, tots els homes ho saben. Però ja diuen bé que ningú no escarmenta amb l'experiència dels altres. Ens cal la pròpia. I heus ací ara la meva.


Impunitat

-Una bona part de lectors de novel·les policíaques -va dir el vell detectiu- admiren l'autor, sobretot, pel seu darrer capítol: la solució del trencaclosques. Els confon l'habilitat amb què el novel·lista reconstrueix el crim o els crims: totes les peces encaixen. Ben pocs s'adonen que,  a l'inrevés, el mèrit de l'autor és que sàpiga escampar, al llarg de quinze o vint capítols, una darrere l'altra, les peces per endavant organitzades en el seu cervell. D'aquesta manera, en les novel·les policíaques, els criminals no tan sols són descoberts sempre, sinó que el noranta-nou per cent rep el càstig que es mereix: se suïcida, el maten o el jutgen i el condemnen. Totes les novel.les policíaques, doncs, acaben amb una víctima. La realitat, però, és una altra; als arxius policíacs de tots els països s'amunteguen peces i més peces que mai no lligaran.

Transformació de la ciutat

No em sap greu de confessar que he passat alguns períodes de la meva vida reclòs en aquesta mena d'establiments anomenats cases de salut. El meu estat mental ho exigia, a judici de les persones sensates i dels professionals, i no seré pas jo qui digui el contrari. Senzillament, em reservo la meva opinió, una mica més fonamentada, tanmateix, que la d'aquells per als quals aquest estat de la ment o, més bé, aquesta diversitat d'estats de la meva ment qualificats de follia és motiu d'horror i no de comprensió, d'escàndol i no d'estudi. Per a il·lustració de profans, si se'm permet l'expressió lleugerament pretensiosa, em prenc ara la molèstia de fixar per escrit un episodi colpidor de què vaig ésser testimoni i, fins a cert punt, protagonista.

El bosc

Passeig enllà comença el bosc sagrat de la ciutat -el bosc invisible per als amanisalis. Ocupa una extensió aproximada de cent metres quadrats, la meitat dels quals és plantada d'amanisalis onus, i l'altra d'amanisalis socsis.

Interior

S'atura prop del Posidó infantil que, amb el trident a la mà, cavalca un dofí de bronze, i enlluernat per la llum violenta i crua que l'ha sorprès en sortir del metro, contempla l'escena estesa al seu davant. L'esguard, d'antuvi, copsa únicament la gran taca blanca del mig de la plaça i fins després, molt poc a poc, no en destria els detalls. Als extrems oposats de l'esplanada plena de coloms, dos para-sols, equilibradament col·locats, protegeixen els venedors de veces. A llur entorn, cama endins i cama enfora de l'ombra minsa, hi ha tot d'infants i uns quants adults. No gaire lluny, tot de coloms es pengen amicals a l'espatlla d'una noia vestida de blau mentre un altre estol, més nombrós, s'arremolina als seus peus i va picant àvidament les llavors que la xicota escampa amb generositat.

Diàlegs sobre un fugitiu

- Se'n recorda, doncs?
- Sí, sí, molt bé. Però ell va dir que es deia Xavier Casanova.
- És el nom que va donar a l'amic que me n'ha parlat. Es van trobar aquí, a la granja. Sembla que ja fa una setmana…
- Va ser dilluns passat. Aquest senyor, l'amic de vostè, no se'n va adonar fins al cap d'una estona, quan ja s'havia assegut al taulell. Va ser llavors, quan es va girar, que el va veure.
- Diu que el va conèixer de seguida.
- O s'ho pensava, perquè ho va negar, que fos en Xavier Torrents. Ara, això sí el seu amic semblava molt sorprès i fins i tot la via preguntar si no era de Mollet, però el seu fill, vull dir el jove aquest, va contestar-li que ni hi havia estat mai. Després, a mi, va contar-me que era de Mataró.

Dédal
L'escala
Vides paral·leles de Marta Rius
El millor novelista del món
Els vius i els morts
Estructures
Sang cremada
El principi de tot
Carretera número nou
Negocis a Clay Town
L'origen de les coses
Weiss per la finestra
L'altre
Les solucions finals
Les civilitzacions són mortals
La terra promesa
Liquidació
Urn, de Djlnl
El regressiu
La doble plaça de les donzelles
Cap a la «indiferència» entròpica del text-5
La vida oficial





Manuel de Pedrolo i Molina












(l'Aranyó, la Segarra, 1 d'abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català. Conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre —classificat dins del teatre de l'absurd—, narrativa i contes. La seva obra més coneguda és Mecanoscrit del segon origen.


Natural de l'Aranyó, va estudiar batxillerat a Tàrrega fins l'any 1935, en què anà a viure a Barcelona; la guerra civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. L'any 1943 es casà i s'instal·là definitivament a Barcelona, concretament en un pis-despatx de Sant Gervasi - Galvany (carrer de Calvet, núm. 9).[1] Començà a escriure molt jove i la seva obra l'ha convertit no tan sols en l'escriptor més prolífic sinó també en una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. L'any 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Manuel de Pedrolo va mantenir fins a la seva mort les seves fermes conviccions ideològiques, convertint-se en un intel·lectual íntegre compromès amb el seu temps i el seu país. Es mostrà especialment crític amb els partits polítics catalans abans, durant i després de la transició espanyola, essent considerat sovint un referent i intel·lectual de l'Esquerra Independentista.BiografiaDurant la guerra civil es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de FalsetFigueres iBarcelona.

Es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes publicat el 1950. El 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. El 1954 va guanyar el Premi Joanot Martorell i des de llavors va esdevenir un dels valors més ferms, alhora que el més prolífic, de la novel·lística catalana actual.
Pedrolo va assajar tota mena d'innovacions a les seves novel·les, en les que, independentment del tema, dibuixà sempre amb un fort realisme, l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana, amb totes les contradiccions que això implica. Va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd.[2]

Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona (Barcelonès) a l'edat de setanta-dos anys.

Maksim Gorki - La madre


En el arrabal obrero, la sirena de la fábrica lanzaba cada día al aire, saturado de humo y grasa, su vibrante rugido; obedientes a su llamada, unos hombres sombríos, de músculos entumecidos por la falta de sueño, salían de las casuchas grises, corriendo como cucarachas asustadas. A la luz fría del amanecer, iban por la calleja sin empedrar hacia los altos jaulones de la fábrica, que les esperaba, segura, indiferente, alumbrando el fangoso arroyo con sus decenas de ojos cuadrados y grasientos. Chocleaba el barro bajo los pies. Resonaban voces soñolientas en roncas exclamaciones, groseras injurias rasgaban el aire con rabia, y una oleada de ruidos diversos venía al encuentro de los obreros: el pesado jadeo de las máquinas, el gruñido silbante del vapor. Sombrías y severas, destacábanse las altas chimeneas negruzcas, que se alzaban sobre el arrabal como gruesos mástiles.















Maksim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), de vegades conegut en català com a Màxim Gorki, va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.Aleksei Péixkov va ser fill d'un tapisser que, amb penes i treballs va millorar, al cap dels anys, la seva posició social. El noi, de ben petit, va començar a ocupar-se en oficis diversos fins a decidir-se a abandonar la llar familiar per fer la seva vida independent. En el transcurs de 18 anys, des de 1875 fins a 1893, el jove Gorki va treballar de pintor, d'ajudant de forner, de cambrer de vaixell, de ferroviari i fins i tot com a venedor de begudes.Tota l'experiència acumulada al llarg de les seves aventures enriquiria més tard el bagatge temàtic de l'escriptor. De fet, les seves vivències i les de les persones amb qui va treballar i va conviure van donar vida als relats de les seves obres autobiogràfiques Infància, Entre els homes i Els meus intervius.Una de les seves experiències, la seva permanència com a passant d'advocat, li va despertar el gust per la literatura i l'interès per la cultura. Des d'aleshores, la lectura esdevingué una activitat crucial en els seus dies, i més tard va donar vida a les seves primeres narracions: Makar-Txudra (1892) i Txelkaix (1895).L'obra de Maksim Gorki va créixer ràpidament. Pels volts de 1898, ja havia reunit la seva producció narrativa en dos volums. La seva persona era cada vegada més popular, els seus contes agradaven al públic i la seva fama va trascendir les fronteres i va dur el seu nom per tot Europa.Aleshores també les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l'èxit. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d'Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d'Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes, que estructuraven sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.En d'altres camps va seguir assolint noves fites. De la narrativa curta va passar a la llarga amb novel·les com Vàrenka Oléssova (1898), Fomà Gordéiev (1899) i Els tres (1900).Sant Petersburg va establir contacte amb destacats marxistes que el van motivar a girar la vista cap als problemes socials i el van convèncer de la conveniència del moviment revolucionari. També en la seva obra va reflectir la seva simpatia amb aquests ideals com ho mostren els seus drames El cant del petrellEls estiuejantsEls fills del solEls enemicsEls bàrbars; la censura, tanmateix, va recaure sobre alguns d'ells. Va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Imperial de Ciències, però el 1902 li va ser revocat el nomenament a causa de divergències polítiques. Maksim Gorki, però, no estava disposat a cedir en els seus ideals i va seguir recolzant la Revolució Russa, suport que el duria a la presó.El 1907 es va traslladar a Capri a causa d'uns greus problemes de salut; aquest mateix any i en aquest mateix lloc va escriure la seva obra més popular, La mare, en la qual relata l'evolució del pensament de la mare d'un obrer socialista així com l'entorn de la Rússia revolucionària. A l'illa italiana va formar un centre d'emigració revolucionària fins poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la seva fama anava en decadència i ell mateix sofria una crisi d'identitat influït per les idees de Tolstoi.En esclatar la Revolució Russa el 1917, ell es trobava en la seva pàtria i va treballar activament en l'àmbit cultural fins al 1921, quan es va traslladar a Alemanya on va romandre tres anys.Després va viure a Sorrento (Itàlia) i el 1928 va tornar a Rússia, on comença l'etapa de la seva obra que recolza el règim soviètic. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de1936.

OBRES

  • Txelkaix
     (1895)
  • Na dne
     (Baixos fons, 1901)
  • Fomà Gordéiev
     (1899)
  • Troie
     (Tres, 1900)
  • Mestxane
     (Petits burgesos, 1902).
  • Detstvo
     (La meva infantesa, 1913)
  • V liúdiakh
     (Caminant pel món, 1916)
  • Moi universiteti
     (Les meves universitats, 1922)
  • Skazki ob Itàlii
     (Contes d'Itàlia, 1911-1913)
  • Delo Artamónovikh
     (Els Artamónov, 1925)
  • Jizn Klima Samguina
     (Vida de Klim Samguin, 1925-36)