¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dijous, 19 de desembre de 2013

Ovidi - Les metamorfosis




LLIBRE PRIMER


Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l'origen del cosmos
i porteu fins al temps d'avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.









Publius Ovidius Naso (Sulmona al país dels pelignes, el 20 de març del 43 aC - Tomis, actual Constanța, l'any 17), conegut al món catalanoparlant com a P. Ovidi Nasó,[1] fou un poeta romà que va escriure sobre temes d'amordones abandonades i transformacions mitològiques. Se'l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l'Edat Antiga i l'Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l'art i literatura d'Europa durant molts segles.
Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trimetres iàmbics i enanapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l'Eneida de Virgili i l'èpica d'Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació fins al seu propi dia, i incorpora molts mites i llegendes sobre transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.

Ian McEwan - Expiació



La Briony va escriure l'obra de teatre -per a la qual havia dissenyat pòsters, programes i entrades, havia construït la taquilla amb una mampara plegable tombada de costat i havia folrat amb paper de crespó vermell la guardiola per a la col·lecta- en dos dies de tempesta compositiva, durant els quals es va perdre un esmorzar i un dinar. Quan va haver enllestit els preparatius, no li quedava res per fer a part de contemplar l'esborrany ja acabat i esperar la compareixença dels seus cosins del nord llunyà. Només tindrien temps d'assajar un dia abans que arribés el seu germà. En alguns moments esgarrifosa, en d'altres desesperadament trista, l'obra de teatre explicava una història d'amor el missatge de la qual, transmès en un pròleg rimat, era que l'enamorament que no es basteix en els fonaments del seny està condemnat. La passió temerària de l'heroïna, Arabella, per un malèfic comte estranger es castiga amb la mala fortuna quan ella contrau el còlera durant una cursa impetuosa amb el seu promès cap a una població costanera. Abandonada per ell i per gairebé tothom, forçada a fer llit en una golfa, descobreix que té sentit de l'humor. La fortuna li ofereix una segona oportunitat en forma de metge arruïnat -de fet, un príncep disfressat que ha decidit treballar amb els necessitats. Ell la guareix, i Arabella aquesta vegada tria amb sensatesa i se la recompensa amb la reconciliació amb la seva família i un casament amb el príncep metge «un dia de primavera assolellat i de molt de vent».

Trad. Puri Gómez Casademont
Ed. Anagrama


THE PLAY—for which Briony had designed the posters, programs and tickets, constructed the sales booth out of a folding screen tipped on its side, and lined the collection box in red crêpe paper—was written by her in a two-day tempest of composition, causing her to miss a breakfast and a lunch. When the preparations were complete, she had nothing to do but contemplate her finished draft and wait for the appearance of her cousins from the distant north. There would be time for only one day of rehearsal before her brother arrived. At some moments chilling, at others desperately sad, the play told a tale of the heart whose message, conveyed in a rhyming prologue, was that love which did not build a foundation on good sense was doomed. The reckless passion of the heroine, Arabella, for a wicked foreign count is punished by ill fortune when she contracts cholera during an impetuous dash toward a seaside town with her intended. Deserted by him and nearly everybody else, bed-bound in a garret, she discovers in herself a sense of humor. Fortune presents her a second chance in the form of an impoverished doctor—in fact, a prince in disguise who has elected to work among the needy. Healed by him, Arabella chooses judiciously this time, and is rewarded by reconciliation with her family and a wedding with the medical prince on “a windy sunlit day in spring.” 



Ian Russell McEwan CBE (AldershotAnglaterra, 21 de juny de 1948) és un novel·lista i guionista anglès. El 2008, el diari The Times el va incloure en la llista dels cinquanta escriptors britànics més importants des de 1945.
McEwan va començar escribint novel·la gòtica curta. The Cement Garden (1978) i The Comfort of Strangers (1981) foren les seves primeres novel·les i li valguéren el malnom d'"Ian Macabre". Després de tres novel·les més, el 1997 publicà Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Va guanyar el Premi Booker amb la novel·laAmsterdam (1998). El 2001, va publicar Expiació, que també es va fer pel·lícula amb el mateix títol i va guanyar un Oscar. Després van seguir Saturday (2005), On Chesil Beach (2007), Solar (2010), i Sweet Tooth (2012). El 2011 va guanyar el Premi Jerusalem per la seva defensa dels valors de la llibertat individual a la societat


CINEMA


divendres, 13 de desembre de 2013

John Kennedy Toole - La conjura de los necios

Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orjeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios, gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas.  En la sombra, bajo la visera verde de la gorra, los altaneros ojos azules y amarillos de Ignatius J. Reilly miraban a las demás personas que esperaban bajo el reloj junto a los grandes almacenes D.H. Holmes, estudiando a la multitud en busca de signos de mal gusto en el vestir. Ignatius percibió que algunos atuendos eran lo bastante nuevos y lo bastante caros como para ser considerados sin duda ofensas al buen gusto y la decencia. La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudada sobre el alma misma del sujeto.


Trad.  J.M. Álvarez Flórez y Ángela Pérez
Ed. Anagrama. 1992




A GREEN HUNTING CAP squeezed the top of the fleshy balloon of a head. The green earflaps, full of large ears and uncut hair and the fine bristles that grew in the ears themselves, stuck out on either side like turn signals indicating two directions at once. Full, pursed lips protruded beneath the bushy black moustache and, at their corners, sank into little folds filled with disapproval and potato chip crumbs. In the shadow under the green visor of the cap Ignatius J. Reilly’s supercilious blue and yellow eyes looked down upon the other people waiting under the clock at the D. H. Holmes department store, studying the crowd of people for signs of bad taste in dress. Several of the outfits, Ignatius noticed, were new enough and expensive enough to be properly considered offenses against taste and decency. Possession of anything new or expensive only reflected a person’s lack of theology and geometry; it could even cast doubts upon one’s soul. 





John Kennedy Toole (17 de desembre de 1937 - 26 de març de 1969) fou un noveŀlista estatunidenc nascut a Nova OrleansLouisiana, conegut sobretot per la seva noveŀla Una conxorxa d'enzes, guanyadora del Premi Pulitzer.
Les noveŀles de Toole no es van publicar en vida de l'autor. Alguns anys després de la seva mort, la seva mare Thelma Toole va presentar el manuscrit d'Una conxorxa d'enzes i va aconseguir que es publiqués. L'any 1981 Toole va guanyar el Premi Pulitzer postumament.

Toole va viure la seva infantesa a Nova Orleans. La seva mare, Thelma Ducoing Toole, era una dona extravagant i narcisista, que adorava el seu únic fill. El pare de Toole era mecànic i venedor de cotxes. La seva mare complementava els ingresos familiars donant classes de música.

Abans d'obtenir una llicenciatura a la Universitat de Tulane, Toole va obtenir un màster a la Universitat de Columbia, i va passar un any com a professor adjunt d'anglés a la University of Louisiana a Lafayette,Louisiana (aleshores coneguda com a University of Southwestern Louisiana). Més tard va ensenyar al Hunter College de la ciutat de Nova York. Tot i que va seguir un doctorat a la Universitat de Columbia, va haver d'interrompre els seus estudis, ja que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit l'any 1961. Toole va servir dos anys a Puerto Rico, ensenyant anglès a reclutes hispano-parlants.

Una vegada acabat el servei militar, Ken Toole va retornar a Nova Orleans per viure amb els seus pares i ensenyar al Dominican College. Passava una bona part del seu temps al Barri Francès amb companyia d'alguns músics.
Toole va enviar el manuscrit de la seva noveŀla, escrita al principi dels anys 60 a l'editorial Simon and Schuster, que va rebutjar l'obra. La salut de Toole es va començar a deteriorar tant bon punt va perdre l'esperança de veure publicada la seva noveŀla. Va deixar la seva feina de professor al Dominican College, va deixar també les seves classes de doctorat i va començar a beure força al mateix temps que es medicava de fortes migranyes.
Alguns biogràfs de Toole han suggerit que un factor important a la depressió de Toole era la confusió sobre la seva sexualitat i identitat.
Toole va desaparèixer el 20 de gener de 1969, a l'edat de 32 anys,[1] després de discutir-se amb la seva mare. Alguns papers trobats al seu cotxe demostren que va conduir cap a la costa Oest i després cap aMilledgevilleGeòrgia, on va visitar la casa de l'escriptor Flannery O'Connor. Va ser en el viatge de tornada cap a Nova Orleans que Toole va aturar-se als afores de BiloxiMississipí, el 26 de març de 1969, i es va suïcidar dins un cotxe. Va deixar un sobre dins el cotxe dirigit als seus pares. La seva mare va destruir la nota que hi havia dins.

Obres

Després de la seva mort, l'any 1976 la seva mare va aconseguir que Walker Percy, un membre de la facultat de la Loyola University de Nova Orleans, llegís el manuscrit d´Una conxorxa d'enzes. Percy no hi tenia cap interès, però quan el va llegir es va enamorar del llibre. Una conxorxa d'enzes es va publicar l'any 1980 i Percy en va escriure el pròleg.

De la primera edició se'n van imprimir únicament 2.500 còpies. Un any més tard, el 1981, el llibre va obtenir el Pulitzer de Ficció. El llibre ha venut més 1,5 milions de còpies en 18 idiomes.
L'altra única noveŀla de Toole és The Neon Bible (La Bíblia de Neó), que va escriure als setze anys i va considerar que era una obra poc madura per publicar mentre encara vivia. De totes maneres, degut al gran interès en Toole La Bíblia de Neó va ser publicada l'any 1989. La noveŀla va ser duta al cinema amb el mateix nom l'any 1995; va ser dirigida per Terence Davies.