¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Alice Munro - Estimada vida

ARRIBAR AL JAPÓ

Un cop va haver pujat la maleta al tren, en Peter semblava que tingués pressa per sortir del mig, però no per marxar. Va dir que és que li feia por que el tren comencés a moure's. S'estava a l'andana, mirant per la finestra i fent adéu amb la mà. Somrient, saludant. El somriure que feia a la Katy era obert, lluminós, sense cap ombra de dubte, convençut que la nena i ell sempre serien una meravella l'un per l'altre. El somriure cap a la seva dona semblava esperançat i lleial i anava acompanyat d'una mena de determinació, una cosa que no era fàcil d'expressar amb paraules i que potser no es podria expressar mai. Si la Greta hagués comentat una cosa així, ell li hauria dit que era una bestiesa, i ella hi hauria estat d'acord, convençuda que era poc natural que unes persones que es veien cada dia, constantment, s'haguessin de donar explicacions de cap mena.

(Club Editor. Trad. Dolors Udina)




































Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (WinghamOntàrio10 de juliol del 1931), és una escriptorade contes canadenca que escriu en anglès. Va rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013[ i el Premi Booker del 2009.
La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del Comtat d'Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d'Ontàrio. Les seves "accessibles i commovedores històries" exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro "un dels nostres [canadencs] més grans escriptors de ficció contemporanis", o, com diu Cynthia Ozick, "el nostre Txékhov". El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a "mestra del conte modern".

Ernest Hemingway - Un adéu a les armes




A les darreries de l'estiu d'aquell any ens vam allotjar en una casa d'un poble des d'on es veien les muntanyes a l'altra banda del riu, al fons de la plana. En el llit del riu hi havia palets i roques, seques i blanquejades pel sol, i l'aigua era clara i blava, en els corrents, i baixava molt de pressa. Passaven tropes per davant la casa, carretera avall, i la pols que aixecaven empolsava les fulles dels arbres. També els troncs dels arbres eren empolsegats i les fulles van caure molt aviat, aquell any, i nosaletres vèiem com les tropes caminaven per la carretera, i com s'aixecava la pols, i com queien les fulles, mogudes per la brisa, i com passaven els soldats, i, més tard, la carretera nua i blanca, només amb les fulles caigudes.

(Ed. Proa. Trad R. Folch i Camarasa)

In the late summer of that year we lived in a house in a village that looked across the river and the plain to the mountains. In the bed of the river there were pebbles and boulders, dry a n d white in the sun, and the water was clear and swiftly moving and blue in the channels. Troops went by the house and down the road and the dust they raised powdered the leaves of the trees. The trunks of the trees too were dusty and the leaves fell early that year and we saw the troops marching along the road and the dust rising and leaves, stirred by the breeze, falling and the soldiers marching and afterward the road bare and white except for the leaves. 
(A Farewell to Arms)

Ernest Miller Hemingway (Oak ParkIllinoisEUA1899 - Ketchum (Idaho), EUA, 1961) fou un dels escriptors més rellevants del S.XX. Fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1954.[1] La seva literatura va influenciar molts altres escriptors del segle XX, així com el seu estil de vida, aventurer i apassionat. Va escriure la major part de la seva obra ens els anys 1920 i la dècada dels 50. Però va ser el 1953 quan va rebre el Premi Pulitzer per la novel·la El vell i el mar.[2] Al final de la seva carrera havia publicat set novel·les, sis llibres de contes i dos assajos. Després de la seva mort van ser publicades tres novel·les més, quatre llibres de contes i tres assajos. Molts d'aquests són considerats clàssics de la literatura als Estats Units. (Wikipedia)

Carles Zafon - L'home pla

El senyor Moll va sortir del llibre a dos quarts i mig de sis. Ho va saber perquè el rellotge de la paret marcava aquella hora. Havia posat els dos peus a terra, havia alçat els ulls i el primer que havia vist havia estat el rellotge. Dos quarts i mig de sis. Del matí o de la tarda, s'havia preguntat perplex.


Carles Zafon i Llopis (Barcelona, 1965) és metge, especialista en endocrinologia i nutrició. A més de publicacions estrictament científiques, la relació amb la literatura va començar amb la publicació de la novel·la 'L'Harúspex' (Meteora, 2004), el recull de narracions 'Elementa' (Omicron, 2007) i la novel·la 'Cecília' (Omicron, 2008), sobre el moviment espiritista del segle XX. El 2010 va guanyar el Premi del Lector de l'Odissea amb 'Il·lusions òptiques' (Proa, 2011) i també ha publicat la novel·la 'El camí de l'aurora' (Acteon, 2012). Zafon és present en el recull de relats 'Regal d'aniversari i altres històries' (Brau, 2009) i 'Científics lletraferits' (Mètode, 2014).