¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dijous, 28 de juliol de 2016

Lucia Berlin - Manual para mujeres de la limpieza








Lavanderia Ángel


Un indio viejo y alto con unos Levi's descoloridos y un bonito cinturón zuni. Su pelo blanco y largo, anudado en la nuca con un cordón morado. Lo raro fue que durante un año más o menos siempre estábamos en la Lavandería Ángel a la misma hora. Aunque no a las mismas horas. Quiero decir que algunos días yo iba a las siete un lunes, o a las seis y media un viernes por la tarde, y me lo encontraba allí.


(traducció Eugenia Vázquez Nacarino)






Angel's Laundromat

A tall old Indian in faded Levi's and a fine Zuni belt. His hair white and long, knotted with raspberry yarn at his neck. The strange thing was that for a year or so we were always at Angel's at the same time. But not at the same teams. I mean some days I'd go at seven on a Monday or maybe at sixthirty on a Friday evening and he would already be there.



Lucia Brown Berlin (JuneauAlaska12 de novembre de 1936 - 12 de novembre de 2004) fou una escriptora estatunidencaVa tenir un petit nombre de seguidors, però no va arribar a un públic massiu durant la seva vida. Va assolir la fama literària de forma sobtada onze anys després de la seva mort, l'agost de 2015, amb la publicació de Farrar, Straus and Giroux d'un volum de selecció de contes seleccionats, Manual per a dones de fer feines, editat per Stephen Emerson. Va arribar a la llista de bestsellers de The New York Times a la seva segona setmana, i al cap d'unes setmanes, havia venut més que tots els seus llibres anteriors junts. L'obra no es va poder presentar a la majoria dels premis, ja sigui perquè l'autora era morta o per ser un recopilatori, però va ser nomenada per a un gran nombre de llistes, incloent-hi la llista dels deu millors llibres de 2015 segons The New York Times Book Review. També va ser una de les finalistes per al Premi Kirkus.

David Foster Wallace - La broma infinita

Estoy sentado en una sala, rodeado de cabezas y de cuerpos. Mi postura es conscientemente congruente con la forma de mi dura silla. Es una fria habitación en la administración de la universidad con las paredes forradas de madera, con cuadros al estilo Remington, y ventanas dobles que la protegen de la canícula de noviembre. Los ruidos administrativos quedan aislados por la sala de recepción por la que acabamos de entrar el tío Charles, el señor DeLint y yo.
Yo estoy aquí dentro.













I am seated in an office, surrounded by heads and bodies. My posture is consciously congruent to the shape of my hard chair. This is a cold room in University Administration, wood-walled, Remington-hung, double-windowed against the November heat, insulated from Administrative sounds by the reception area outside, at which Uncle Charles, Mr. deLint and I were lately received.
I am in here. 



David Foster Wallace (IthacaNova York21 de febrer de 1962 – ClaremontCalifòrnia12 de setembre de 2008) va ser un escriptor estatunidenc autor de dues novel·les, nombrosos assaigs i relats curts, a més de professor d'escriptura creativa al Pomona College de Claremont (Califòrnia).[1] La seua obra més coneguda és Infinite Jest, publicada en 1996, a la qual pertany la cita següent:
«The difference between homicide and suicide is mostly a matter of where you perceive the door top to the cage to be.»
— Infinite Jest
Wallace se suïcidà el 12 de setembre de 2008, després d'un llarg historial depressiu que havia empitjorat poc abans de la mort: la seua dona se'l va trobar penjat en tornar a casa.[2] En assabentar-se de la notícia, el crític literari David Ulin va dir d'ell que era «un dels escriptors més influents i innovadors dels últims 20 anys».[3](Wikipèdia)

Agota Kristof - Claus y Lucas


EL GRAN CUADERNO

La llegada a casa de la abuela

Venimos de la ciudad. Hemos viajado toda la noche. Nuestra madre tiene los ojos rojos. Lleva una caja de cartón grande, y nosotros dos una maleta pequeña cada uno con su ropa, y además el diccionario grande de nuestro padre, que nos vamos pasando cuando tenemos los brazos cansados.
Andamos mucho rato. La casa de la abuela está lejos de la estación, en la otra punta del pueblo. Aquí no hay tranvía, ni autobús, ni coches. Sólo circulan algunos camiones militares.


(traducció Ana Herrera)




LA PRUEBA (traducció Ana Herrera)

De vuelta a casa de la abuela, Lucas se acuesta junto a la cerca del jardín, a la sombra de los arbustos. Espera. Un vehículo del ejército se detiene ante el edificio del guarda de frontera. Bajan unos militares y dejan en el suelo un cuerpo envuelto en una lona de camuflaje. Un sargento sale del edificio, hace una señal y los soldados apartan la lona. El sargento silba.


LA TERCERA MENTIRA (traducció Roser Berdagué)

Estoy en la cárcel donde pasé mi niñez. No es una verdadera cárcel, es una celda del edificio de la policía local, un edificio que es una casa más del pueblo, una casa de un solo piso.











Agota Kristof (en hongarès Kristóf Ágota) (KöszegHongria30 d'octubre de 1935 - Neuchâtel27 de juliol de 2011), fou una escriptora hongaresa, que va viure a Suïssa i escrivia en francès. El 2001 va guanyar el premi Gottfried Keller a Suïssa i el Premi austríac de literatura europea el 2008.[1]
Als 21 anys Agota Kristof abandonà el seu país, Hongria, quan l'exèrcit soviètic reprimí la insurrecció de Budapest. Ella, amb el seu marit i la filla de 4 mesos, fugiren cap a Suïssa, a Neuchâtel, localitat on va residir a partir de 1956. La seva obra està marcada per aquesta immigració forçada. Abans de començar a escriure en francès, la seva llengua d'adopció, va treballar en una fàbrica.
En els seus inicis com a dramaturga va aconseguir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la història de dos bessons, que s'ha traduït a moltes llengües. Va rebre el Prix du Livre européen pel primer llibre, Le Grand Cahier, el 1987, i el Prix du Livre Inter, pel tercer, Le Troisième Mensonge, el 1992.
Va morir el 27 de juliol de 2011 a casa seva, a Neuchâtel (Suïssa)
(Wikipèdia)

dimecres, 27 de juliol de 2016

Raquel Ricart - El temps de cada cosa

Bel Arnal solia arribar a classe tan carregat de llibres com d'entusiasme. Amb el pas dels anys la literatura havia esdevingut la seua passió més gran. La literatura dels altres, sobretot la dels morts. Li feia mandra llegir llibres d'autors contemporanis. Preferia el recer de les paraules conegudes, de la literatura amb majúscula, com li agradava de dir.













Raquel Ricart i Leal (Bétera, 1962) és una escriptora valenciana que ha conreat diversos gèneres literaris, sempre en valencià.

RAQUEL RICART
Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit dels premis Malvarrosa (1980) amb la narració I entre tant de núvol, ni un glopet de flor. A la dècada dels 80 va publicar narracions en les revistes literàries Celobert i Lletres de canvi Va escriure el text dramàtic Ferrabràs (1990) que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Té diversos llibres publicats: la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), les novel·les juvenils Van ploure estrelles (Tàndem, 2001) que ja porta diverses edicions, El quadern d'Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010, inclusió en The White Ravens 2012.,[1] i traduïda recentment al galec, i En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil.[2] El 2010 guanyà el prestigiós Premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en 2011,[3] i el Premi de creació literària de l'Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València.[4]
Raquel Ricart també ha participat dins dels projectes editorials de la Fundació Bromera Llegir en valencià amb els títols Costums i tradicionsBlai, un cor de rodamón, Les dones sàvies del nord, i La nit de les pastràssimes. També ha col·laborat ocasionalment amb columnes d'opinió en el diari El Punt.
Algunes de les seues obres han estat traduïdes al galec O cadero d'Ànxela, (Ed. Galaxia) i al castellà Llovieron estrellas (Brief, 2014).
L'any 2015, ha publicat una novel·la de ciència-ficció: El ciutadà perfecte (Andana) que ha guanyat el premi de la crítica de literatura juvenil [5]que atorga l’IIFV (Institut Interuniversitari de Filologia).
i la novel·la guanyadora del premi El lector de l'Odissea El temps de cada cosa, dins la col·lecció Les ales esteses, de l'editorial RBA-La Magrana.
A l'abril del 2016 ha publicat un llibre de relats en el qual col·labora i que ha coordinat anomenat Entre dones[

Roald Dahl - La cata


 Éramos seis cenando esa noche en casa de Mike Schofield en Londres: Mike, su mujer e hija, mi mujer y yo, y un tipo llamado Richard Pratt.
Richard Pratt era un famoso gastrónomo. Presidía una pequeña sociedad conocida como "Los epicúreos", y todos los meses repartía entre sus miembros un panfleto sobre comida y vinos. Organbizaba cenas en las que se servían platos suntuosos y vinos raros. No fumaba por miedo a estropearse el paladar y, cuando hablaba de vinos, tenía la cur»iosa y bastante peculiar costtumbre de referirse a ellos como si fueran un ser vivo. «Un vino prudente», decía, «algo tímido y evasivo, pero bastante prudente». O: «Un vino alegre, benévolo y jovial, un punto obsceno quizá, pero en cualquier caso alegre».

(Traducció d'Iñigo Jáuregui)



Il·lustracions d'Iban Barrenetxea

EL TAST

Aquella nit érem sis a sopar a la casa de Londres d'en Mike Schofield: en Mike, la seva dona, la seva filla, la meva dona, jo, i un home anomenat Richard Pratt.
En Richard Pratt era un famós gurmet. Era el president d'una petita societat coneguda com Els Epicurs i, cada mes, repartia en privat als seus membres un fullet sobre menjar i vins. Organitzava sopars on se servien plats sumptuosos i vins rars. Es negava a fumar per por que se li fes malbé el paladar i, quan parlava de vi, tenia el costum curiós i més aviat divertit de referir-s'hi com si fos un ésser viu. Normalment diria: «Un vi prudent; un xic tímid i evasiu, però força prudent». O: «Un vi afable, benèvol i alegre. Un pèl obscè, potser, però no per això menys afable».

(Traducció de Rosa Borràs)



Taste


 THERE WERE SIX OF us to dinner that night at Mike Schofield's house in London: Mike and his wife and daughter, my wife and I, and a man called Richard Pratt. 
Richard Pratt was a famous gourmet. He was president of a small society known as the Epicures, and each month he circulated privately to its members a pamphlet on food and wines. He organised dinners where sumptuous dishes and rare wines were served. He refused to smoke for fear of harming his palate, and when discussing a wine, he had a curious, rather droll habit of referring to it as though it were a living being. 
'A prudent wine,' he would say, 'rather diffident and evasive, but quite prudent.' Or, ‘A good-humoured wine, benevolent and cheerful - slightly obscene, perhaps, but none the less good-humoured.' 

.

HISTÒRIES IMPREVISTES

El tast
Xai al forn
L'home del sud
La meva reineta, la meva colometa
De cap
Galop Foxley
La pell
El coll
Nunc dimittis
La mestressa
En William i la Mary
Camí del cel
Com ho vulgui el mossèn
La senyora Bixby i l'abric del Coronel
Gelea reial
Edward el Conqueridor




Roald Dahl 
(Llandaff13 de setembre de 1916 - Great Missenden23 de novembre de 1990) fou un novel·lista, escriptor de contes i guionista gal·lès d'ascendència noruega, famós com a escriptor per a nens i adults. Entre els seus llibres més populars hi ha Charlie i la fàbrica de xocolataJames i el préssec gegantMatildaLes bruixes i Històries imprevistes.

(wikipèdia)

divendres, 22 de juliol de 2016

Jorge Luís Borges - El Aleph



EL ALEPH


El inmortal
  • En Londres, a principios del mes de junio de 1929, el anticuario Joseph Cartaphilus, de Esmirna, ofreció a la princesa de Lucinge los seis volúmenes en cuarto menor (1715-17230) de la Ilíada de Pope. La princesa los adquirió; al recibirlos, cambió una palabras con él. Era, nos dice, un hombre consumido y terroso, de ojos grises y barba gris, de rasgos singularmente vagos. Se manejaba con fluidez e ignorancia en diversas lenguas; en muy pocios minutos pasó del francés al inglés y del inglés a una conjunción enigmática de español de Salónica y de portugués de Macao. En octubre, la princesa oyó por un pasajero del Zeus que Cartaphilus había muerto en el mar, al regresar a Esmirna, y que lo habían enterrado en la isla de Ios. En el último tomo de la Ilíada halló este manuscrito.
El muerto

  • Que un hombre del suburbio de Buenos Aires , que un triste compadrito sin más virtud que la infatuación del coraje, se interne en los desiertos ecuestres de la frontera del Brasil y llegue a capitán de contrabandistas, parece de antemano imposible.

Los teólogos

  • Arrasado el jardín, profanados los cálices y las aras, entraron a caballo los hunos en la biblioteca monástica y rompieron los libros incomprensibles y los vituperaron y los quemaron, acaso temerosos de que las letras encubrieran blasfemias contra su dios, que era una cimitarra de hierro.

Historia del guerrero y de la cautiva
Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874)
Emma Zunz
La casa de Asterión
La otra muerte
Deutsches Requiem
La busca de Averroes
El Zahir
La escritura del Dios
Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto.
Los dos reyes y los dos laberintos
La espera
El hombre en el umbral
El Aleph
  • La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían revocado no sé qué aviso de cigarrillos rubios; el hecho me dolió, pues comprendí que el incesante y vasto universo ya se apartaba de ella y que ese cambio era el primero de una serie infinita.
La intrusa

  • Dicen (lo cual es improbable) que la historia fue referida por Eduardo, el menor de los Nelson, en el velorio de Cristián, el mayor, que falleció de muerte natural, hacia mil ochocientos noventa y tantos, en el partido de Morón. Lo cierto es que alguien la oyó de alguien, en el decurso de esa larga noche perdida, entre mate y mate, y la repitió a Santiago Dabove, por quien la supe.






Jorge Francisco Isidoro Luis Borges Acevedo Buenos Aires24 d'agost del 1899 - Ginebra14 de juny del 1986), va ser un escriptor argentí i un dels més destacats escriptors llatinoamericans de la seva generació, i de la literatura en castellà en general. És conegut especialment pels seus contesassajos i per la seva obra poètica.(wikipèdia)

Nacido el 24 de agosto de 1899 en Buenos Aires, e hijo de un profesor, estudió en Ginebra y vivió durante una breve temporada en España relacionándose con los escritores ultraístas. En 1921 regresó a Argentina, donde participó en la fundación de varias publicaciones literarias y filosóficas como Prisma (1921-1922), Proa (1922-1926) y Martín Fierro en la que publicó esporádicamente; escribió poesía lírica centrada en temas históricos de su país, que quedó recopilada en volúmenes como Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925) y Cuaderno San Martín (1929). De esta época datan sus relaciones con Ricardo Güiraldes, Macedonio Fernández, Alfonso Reyes y Oliveiro Girondo.En la década de 1930, a causa de una herida en la cabeza, comenzó a perder la visión hasta quedar completamente ciego. A pesar de ello, trabajó en la Biblioteca Nacional (1938-1947) y, más tarde, llegó a convertirse en su director (1955-1973). Conoció a Adolfo Bioy Casares y publicó con él Antología de la literatura fantástica (1940). A partir de 1955 fue profesor de Literatura inglesa en la Universidad de Buenos Aires. Durante esos años, fue abandonando la poesía en favor de los relatos breves por los que ha pasado a la historia. Aunque es más conocido por sus cuentos, se inició en la escritura con ensayos filosóficos y literarios, algunos de los cuales se encuentran reunidos en Inquisiciones. La historia universal de la infamia (1935) es una colección de cuentos basados en criminales reales. En 1955 fue nombrado académico de su país y en 1960 su obra era valorada universalmente como una de las más originales de América Latina. A partir de entonces se suceden los premios y las consideraciones. En 1961 comparte el Premio Fomentor con Samuel Beckett, y en 1980 el Cervantes con Gerardo Diego. Murió en Ginebra, el 14 de junio de 1986.Sus posturas políticas evolucionaron desde el izquierdismo juvenil al nacionalismo y después a un liberalismo escéptico desde el que se opuso al fascismo y al peronismo. Fue censurado por permanecer en Argentina durante las dictaduras militares de la década de 1970, aunque jamás apoyó a la Junta militar. Con la restauración democrática en 1983 se volvió más escéptico.A lo largo de toda su producción, Borges creó un mundo fantástico, metafísico y totalmente subjetivo. Su obra, exigente con el lector y de no fácil comprensión, debido a la simbología personal del autor, ha despertado la admiración de numerosos escritores y críticos literarios de todo el mundo. Describiendo su producción literaria, el propio autor escribió: "No soy ni un pensador ni un moralista, sino sencillamente un hombre de letras que refleja en sus escritos su propia confusión y el respetado sistema de confusiones que llamamos filosofía, en forma de literatura". Ficciones (1944) está considerado como un hito en el relato corto y un ejemplo perfecto de la obra borgiana. Los cuentos son en realidad una suerte de ensayo literario con un solo tema en el que el autor fantasea desde la subjetividad sobre temas, autores u obras; se trata pues de una ficción presentada con la forma del cuento en el que las palabras son importantísimas por la falsificación (ficción) con que Borges trata los hechos reales. Cada uno de los cuentos de Ficciones está considerado por la crítica como una joya, una diminuta obra maestra. Además, sucede que el libro presenta una estructura lineal que hace pensar al lector que el conjunto de los cuentos conducirán a un final con sentido, cuando en realidad llevan a la nada absoluta. Otros libros importantes del mismo género son El Aleph (1949) y El hacedor (1960).www.los-poetas.com/

dijous, 21 de juliol de 2016

Pere Calders - De teves a meves




















DE TEVES A MEVES

Primera Part:
De teves a meves 
«Resulta que acabo d'entrar en una crisi profunda», digué a l'amic. «M'he plantejat el problema del sentit de la vida i no en puc treure l'entrellat.»
Cicle de terror
La cua serpenteja i és a punt de donar la volta al xamfrà. «Perdoni'm», diu una senyora que s'hi afegeix. «Qui és l'últim?». 
Amb l´ ajut de la informàtica 
L'Esteve Lluçanès va tenir la primera sospita un matí a trens de jornada, quan tot just començaven les feines del dia. Es trobaven encara en l'ensonyament propi de les oficines que reprenen tasca, tot just iniciaven el rodatge que, cap a mig matí, ja els tindria poc o molt a punt.
Entreacte 
Al segon got,el company bevedor amollà la confidència: 
−Jo festejava com bonament podia, d'orella, sense saber ben bé què calia fer. Però sempre he tingut principis, he escoltat els grans i he obrat en conseqüència. Per tant, vaig dir a la meva noia que era indispensable abans de segui endavant (ja m'entens) que jo havia de parlar amb els seus pares.
Vorejant la riera 
En Jordà era un noi de sisè de Bàsica, i un any va passar les vacances d'estiu a Beget, amb els seus pares. Fou una experència que no oblidaria mai, perquè va succeir-n'hi una de molt grossa.
Quaranta-cinc graus sota cobert 
Nit de pau i Bones festes 
Que consti 
El núvol guillà 
Promoció de vendes 
Sense anar tan lluny 
Estudis per correspondència ( conte negre )
Segona Part:
Mort a data fixa 
Àtoms per a la pau 
El dia del judici
Les relacions entre el bé i el mal
L´ ètica a muntanya 
El jurament hipocràtic 
Opinió Personal 

Pere Calders - Cròniques de la veritat oculta













CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

  1. La imprevista certesa
    1. El desert
    2. La ratlla i el desig
    3. La consciència, visitadora social
    4. El principi de la saviesa
    5. L'any de la meva gràcia
    6. La ciència i la mesura
    7. La revolta del terrat
    8. La clara consciència
    9. L'home i l'ofici
    10. Coses de la Providència
    11. El Teatre Caramar
    12. La clau de ferro
  2. Ver, però inexplicable
    1. El problema de l'Índia
    2. Els catalans pel món
    3. L'arbre domèstic
    4. Cada u del seu ofici
    5. L'esperit guia
    6. Fet d'armes
    7. Història natural
    8. La fi
    9. O ell, o jo
    10. L'"Hedera Helix"
    11. Una curiositat americana
    12. Quieta nit
  3. L'escenari desconcertant
    1. Coses aparentment intranscendents
    2. La maleta marinera
    3. Les mans del taumaturg
    4. El geni magiar
    5. Feblesa de caràcter
    6. Raspall (conte infantil)
    7. Un crim
EL DESERT
A la fi d'un mes de juny amable, aparegué l?Espol amb la mà dreta embenada, marcant el puny clos sota la gasa. La seva presència, plena d'aspectes no coneguts abans, feia néixer pressentiments, però ningú no podia imaginar l'abast del cop que l'ajupia.

LA RATLLA I EL DESIG
Poc després d'haver passat el coll d'Area, van venir-me ganes de contar la història de la casa i de la dona meva, i de tot allò que havia perdut amb el miratge. Al meu costat seia un home vell; durant quilòmetres i quilòmetres, havia conservat un mutisme gairebé enemic dels qui l'acompanyàvem -i tenia una mirada quieta, com si els records de llum que conservava no es deixessin dominar per la mobilitat del paisatge.



Pere Calders i Rossinyol (Barcelona29 de setembre de 1912 – 21 de juliol de 1994) va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista, que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986. A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos. Com a dibuixant, va arribar a dirigir L'Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Tísner.
Després de la Guerra Civil Espanyola, on Calders va combatre pel bàndol republicà, es va exiliar a Mèxic i hi va viure vint-i-tres anys de la seva vida. Amb els contes escrits durant els seus primers anys d'exili va confeccionar un recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, el seu llibre més conegut, amb el qual va guanyar el Premi Víctor Català de 1954. Calders, però, no va esdevenir realment popular fins a l'any 1978 amb l'estrena d'Antaviana, una obra de teatre de Dagoll Dagom basada en els seus textos. Arran de l'èxit d'Antaviana es van reeditar molts dels seus llibres i es va traduir la seva obra a quinze llengües diferents.L'any 1992 la Universitat Autònoma de Barcelona el va investir Doctor honoris causa.
«—Per què vàreu començar a escriure?
—Perquè tenia el cap ple d'històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De moment, no comptava amb l'opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic. Però mentiria si no confessés que quan algú, un amic, em va dir que de tant en tant l'encertava, em vaig sentir molt afalagat. En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d'escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M'avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig.
(Wikipèdia)

dimecres, 20 de juliol de 2016

Milan Kundera - La lentitud

Ens han vingut ganes de passar el vespre i la nit en un castell. A França, molts s'han convertit en hotels: un quadrat de verd perdut en una estesa de lletjor sense verd; un petit bocí d'avingudes, d'arbres, d'ocells enmig d'una xarxa immensa de carreteres. Mentre condueixo, observo pel retrovisor un cotxe darrera meu. L'intermitent de la dreta parpalleja i tot el cotxe emet onades d'impaciència. El conductor espera el moment d'avançar-me; sotja aquest moment com un ocell de rapinya sotja un pardal.

Milan Kundera - La immortalitat

Aquella senyora podia tenir uns seixanta o seixanta-cinc anys. Me la mirava estirat a la gandula al costat de la piscina d'un gimnàs situat a l'últim pis d'un edifici modern des d'on, a través d'uns amples finestrals, es veia tot París. Jo esperava el professor Avenarius, amb qui de vegades els trobàvem allà per fer petar la xerrada. El professor trigava i jo passava l'estona mirant aquella senyora; estava plantada a la piscina, sola, mirant cap amunt, cap al jove monitor que l'ensenyava a nedar. Li donava instruccions: de primer, s'havia d'agafar al marge de la piscina i inspirar i expirar profundament. La senyora s'ho prenia seriosament, amb aplicació, i semblava com si des del fons de les aigües pugés la veu d'una vella locomotora de vapor (aquell so idíl·lic avui ja oblidat, que, per als qui no l'han conegut, només es pot descriure relacionant-lo amb la respiració d'una senyora de edat que inspira i expira sorollosament).