¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Montserrat Roig - El temps de les cireres



   Quan la Natàlia va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la tia Patrícia, que era a la Gran Via tocant a Bruc. El seu germà Lluís, casat amb la Sílvia Claret des de feia divuit anys, vivia a la part alta de la ciutat, en un dúplex del carrer Calvet, prop de la Via Augusta. Tampoc no hi hauria anat,  al pis del seu germà, i no per la Sílvia, amb qui la unia, si més no, el gust per la cuina, sinó per en Lluís. La Natàlia, que havia oblidat moltes coses durant els dotze anys d'absència, no havia pogut esborrar de la seva memòria el somriure mofeta d'en Lluís quan la va haver de portar a corre-cuita dins del seu cotxe a la clínica. La Natàlia era a frec d'agafar una septicèmia, si vols cardar, fes-ho, però pensa les coses abans i usa el cervell, li havia dit aleshores mentre ella es recargolava de dolors al baix ventre.


Montserrat Roig - El cant de la joventut




  • El cant de la joventut
No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veure que tot seguia al seu lloc. Els obria perquè volia, com podia moure les mans i decantar una mica el cap. Mirà cap amunt: per la finestra entrava la llum lletosa de la primera hora del dia, encara somnolent. Veié les parets blanques, deslluïdes i, al mig de l'habitació, el paravent. Sí, tot seguia al seu lloc. Els objectes es desvetllaven amb ella. Hi tornaven a ser, després de la nit, tan curta. Als hospitals, les nits són molt curtes.  


  • Amor i cendres
  • Escapats de la guerra i de l'ona
  • Mar
  • La divisió
  • Mare, no entenc els salmons
  • La poma escollida
  • Abans que no mereixi l'oblit



Georges Simenon - El fons de l'ampolla


   Tenia el got a la mà i mirava vagament el cul de whisky pàl·lid que encara hi havia. Feia l'efecte —i segurament era així— que retardava el plaer de beure'n l'últim glop. Quan al final se'l va empassar, va continuar observant el got un moment. No es decidia a deixar-lo a la barra, a apartar-lo una miqueta, dos o tres centímetres. En Bill, el bàrman, que tanmateix semblava immers en una partida de daus amb una cowboys, hauria entès el senyal, perquè estava a l'aguait: sempre estava a l'aguait, sobretot amb un client com en P. M.


(Traducció, Anna Casassas Figueras, 2003)










Georges Joseph Christian Simenon (Lieja13 de febrer de 1903 - Lausana4 de setembre de 1989) va ser un escriptor belga en llengua francesa.[1]

Va néixer a Lieja el divendres 13 de febrer, però va ser inscrit com nascut el 12 perquè la seva mare era supersticiosa. Simenon va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres.
Simenon va néixer a la Rue Léopold a Lieja. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable d'una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. El 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment la Rue Georges Simenon) al barri d'Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree.
La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre FlandesAlemanya i els Països Baixos. La família de sa mare era també originària de Limburg, però del costat neerlandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Sa mare descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels bokkenrijders que va assotar Limburg des de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica potser el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins.

Pere Calders - L'ombra de l'atzavara


A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espesseir-se. En Joan Deltell encreuà la calçada davant el Palau de Belles Arts, una mica d'esma, i va haver de fer un salt perquè no l'atrapés un taxi. Pujà a la vorera rondinant, amb el pensament ocupat per tot de retrets contra el salvatgisme dels conductors mexicans: així que el semàfor els deixava pas lliure, es precipitaven contra els transeünts que no havien tingut temps de guanyar l'altra banda de carrer. En Deltell estava segur que ho feien expressament, amb la sàdica il·lusió de caçar algú que anés distret.

Pere Calders - Gaeli i l'home Déu

LA POPULARITAT

   En el transcurs de dues hores, m'havien obligat a descendir del cotxe tres vegades i fingiren tres afusellaments. No obstant això, reeixia a ésser tan natural en posar una cara tendra, que en el moment decisiu els fallava alguna cosa i es decidien a matar-me.
   Aquell cop, l'automòbil s'aturà en una recolzada de carretera de la costa, de cara al mar. La naturalesa oferia a l'esguard una barreja de marina i de paisatge que amorosia l'esperit; els dits s'allargaven en recerca d'una lira i el vent inflava i plegava la corbata, donant-li forma de xalina. Mai no havia sentit com aleshores tantes ganes de fer versos.


Pere Calders - Ronda naval sota la boira

PRIMERES REFERÈNCIES A LA DESAPARICIÓ D'UN CONJUNT MUSICAL

   El "Panoràmic", vaixell de gran calat per al transport de càrrega i passatge, va perdre el governall dos graus al sud de les illes Mestresses. El cel i l'aigua gairebé es tocaven i tots dos tenien un color semblant, amb lluentors de plumbagina aèria.
   Dret en el pont de comandament el capità Maurici va fer tornaveu amb les mans i cridà: "Tanqueu les escotilles! Llanceu al mar la mercaderia estibada a bord!" Després, va treure's la gorra de plat, contemplà melangiosament l'ensenya de la companyia i va alçar els ulls a poc a poc, donant una trista mirada circular a les xemeneies, al pal masteler, a tot l'arbrat —d'una polida i alada arquitectura— i a la fosca massa celeste que s'havia congriat per ajupir aquell petit món flotant i la seva dolguda gent.