¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Mercè Ibarz - A la ciutat en obres


  • En un mar vegetal
  • Fragilitat de les parets
  • El contracte

Mercè Ibarz - -La palmera de blat

SENSE DOLOR

Les bombetes del mirall projectaven sobre la cara d'Irene una llum freda. El líquid netejador amarava el cotó i eliminava el tel que el dia havia deixat en els pòmuls, el front, el nas, la barbeta, el coll. La pell es tibava i s'encongia, els dits feien anar el cotó amb moviments bruscos. En el blanc dels ulls venetes roges formaven rius i torrents. Era com un paisatge. Irene s'hi va endinsar i hi va veure el rostre de sa mare, i en els ulls d'ella els ulls de la mare d'ella, de la iaia Lola.












divendres, 4 d’agost de 2017

Mercè Ibarz - La terra retirada




Anar i tornar a Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m'agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d'arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí, em girava a saludar la silueta de l'ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l'horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l'aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l'Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l'edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el pre-universitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l'agricultura i a casa no ens necessitaven, podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.