Albert Forns Canal - Abans de les cinc som a casa

 

I

El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.

Era diumenge, i com la majoria de diumenges jo voltava pel mercat de Sant Antoni, remenant llibres vells, quan en una de les parades vaig trobar una pila de llibretes relligades amb una goma de pollastre. I mira que al costat hi havia primeres edicions de clàssics catalans introbables, i una mica més enllà uns quants pamflets de la Segona República, i al fons treia el cap una col·lecció de manuals d'excursionisme fantàstics, però jo em vaig anar a fixar en les llibretes, l'anaguet més lleig de la parada.

La de dalt només tenia una etiqueta a la coberta i hi posava <<Diari 1970-1971>>. La vaig deslliurar de la goma elàstica i vaig començar a fullejar-la. Era tota escrita a m'a, plena des de la primera pàgina fins a l'última, en català normatiu i amb una lletra clara i entenedora. Centenars d'anotacions, de les anotacions d'algú, vés a saber qui. En aquella primera llambregada hi vaig veure viatges per Europa i descripcions del dia a dia a la Barcelona de llavors. I n'hi havia més: <<1969-1970>>, deia el segon quadern, <<Diari de l'1 de gener al 7 de juny de 1979>>, posava el tercer, i així fins a tretze. Tretze llibretes. Els diaris personals d'algú, venuts de qualsevol manera.

Albert Forns (Granollers, 1982) es dedica a escriure. Va estudiar periodisme i ha treballat a les dues bandes de la trinxera, a la premsa digital i en gabinets de comunicació d'institucions culturals com el CCCB. Quan internet començava a treure el cap, va impulsar diverses revistes en línia que van rebre molts premis però que no llegia ni Déu, i ara col·labora al digital Núvol amb crítiques de teatre, cinema i arts plàstiques, mentre continua a la recerca d'una feina estable. Manté el blog www.albertforns.cat i ha publicat dos poemaris, Busco L que em gemini i Ultracolors. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és la seva primera novel·la.

Albert Forns i Canal (Granollers, 8 d'abril de 1982) és un periodista, escriptor i poeta català. Especialitzat en periodisme digital, ha treballat en institucions culturals com el CCCB.^[1]

Destaca per haver guanyat el Premi Documenta de narrativa amb la seva primera novel·la, Albert Serra (la novel·la no el cineasta), en què l'autor reflexiona sobre alguns aspectes de l'art contemporani barrejant ficció, periodisme i assaig, i on apareixen també altres artistes catalans destacats com Barceló o Dalí,^[2] i escriptors com Enrique Vila-Matas.^[3] La tardor de 2013 va rebre una beca de l'Institut Ramon Llull per anar a una residència d'escriptors del nord de l'Estat de Nova York que forma part del centre d'arts internacional OMI, per preparar la seva segona novel·la,^[4]Jambalaia, primer premi Anagrama de novel·la en català, que fou publicada el 2016. El llibre explora la relació entre la vida de l'escriptor i la literatura, fent una recerca sobre els mecanismes de l'autoficció.^[5][6] El 2020 va guanyar el Premi Sant Joan de narrativa amb la novel·la Abans de les cinc som a casa..^[7]

Josep Maria Espinàs - L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

 Pròleg

Aquesta és la narració del meu primer viatge a peu. Des d'aquell 1956 han passat molts anys, i també molts llibres. Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí. De fet, un llibre sempre té la mateixa edat, l'edat que tenia l'autor quan el va escriure. Almenys és el que passa amb els meus llibres de viatge, i el lector ho comprovarà en les pàgines que segueixen: a Sort, el 14 d'agost de 1956, la pensió completa valia quaranta-cinc pessetes, amb esmorzar, dinar, sopar i dormir. I un aperitiu de pernil i xoriço, quatre pessetes. Aquest llibre, doncs, és un document de la prehistòria del turisme al Pallars i a la Vall d'Aran, quan no hi havia pistes d'esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de l'antiga fonda.

1 

El tren, la Pobla i els amics

No he pogut col·locar el sarró dins del vagó; era ple. L'he deixat, aleshores, en un racó de la plataforma i he penjat la bota del vi en un dels petits i oblidats ganxos del món ferroviari, he apuntalat un peu a la barana i m'he posat la pipa a la boca.

Prou que m'ha semblat que la representació de "l'home que se'n va a fora" era massa perfecta, però fins a Lleida no he pogut anar d'altra manera.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927) és un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.

Autor d'una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.

Va néixer el 7 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Masip Ubis.

 Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d'advocat fins al 1955 en què entrà a l'Editorial Destino

El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.

Vasili Grossman - Vida i destí

 

1.

La boira cobria el terra. La llum dels fars dels automòbils reverberava sobre la línia d'alta tensió que vorejava la carretera.

No havia plogut, però, a l'alba, la rosada de la nit havia amarat el terra i, quan el semàfor va indicar prohibit passar, una vaga taca rogenca va aparèixer sobre l'asfalt mullat. L'alè del camp de concentració es percebia a molts quilòmetres de distància: els cables de la línia elèctrica, les carreteres, les vies fèrries, tot confluïa en la seva direcció, cada vegada amb més densitat. Era un espai ple de línies rectes; un espai de rectangles i paral·lelograms que esquerdava el cel tardorenc, la terra, la boira.

Unes sirenes llunyanes van emetre un udol suau i prolongat.

Sheridan Le Fanu - Carmilla

1. Un primer susto

Vivimos en Estiria, en un castillo o schloss, aunque en modo alguno podemos considerarnos gente acaudalada. Una pequeña renta, en esta parte del mundo, cunde muchísimo. Ochocientos o novecientos al año hacen maravillas. En nuestro país apenas habríamos pasado por una família acomodada. Mi padre es inglés y yo llevo un nombre inglés, aunque nunca he visto Inglaterra. Pero aquí, en esta comarca solitaria y primitiva, donde todo es tan maravillosamente barato, no veo realmente de qué manera tener más dinero hubiera podido añadir más comodidades materiales o incluso lujos a los que ya disfrutábamos.

Joseph Thomas Sheridan Le Fanu (28 d'agost de 1814 – 7 de febrer de 1873) va ser un escriptor irlandès de contes i novel·lesde misteri. Les seves històries de fantasmes representen un dels primers exemples del gènere de terror en la seva forma moderna o victoriana, en el qual, com en el seu relat Schalken el pintor, no sempre triomfa la virtut ni s'ofereix una explicació senzilla dels fenòmens sobrenaturals.

Sheridan Le Fanu va néixer a Dublín en el si d'una família acomodada d'orígens hugonots. La seva àvia, Alice Sheridan Le Fanu, i el fill d'aquesta, Richard Brinsley Sheridan van ser dramaturgs, i la seva neboda, Rhoda Broughton, va ser una novel·lista d'èxit.

Va estudiar Dret en el Trinity College de Dublín, on va ser nomenat auditor de la Societat Històrica. Malgrat tot a Le Fanu no li interessaven les lleis i es va passar al periodisme. A partir d'aquest moment i fins a la seva mort va publicar multitud de relats. Des de 1861 fins a 1869, va treballar al Dublin University Magazine, que va publicar molts dels seus treballs per lliuraments. Va ser membre de la redacció de diversos periòdics, incloent-hi el ja esmentat Dublin University Magazine i el Dublin Evening Mail, fins a la seva mort, que es va produir a la ciutat que el va veure néixer, Dublín, el 7 de febrer de 1873.

(Wikipedia)

Carmilla és una novel·la curta d'estil gòtic publicada el 1872 per l'escriptor irlandès Sheridan Le Fanu i ambientada a la zona d'Estíria, a Àustria. Va ser escrita 26 anys abans que Dracula, l'escrit per excel·lència de Bram Stoker i per tant és la predecessora de totes les obres posteriors ambientades en el gènere del vampirisme i la literatura gòtica. Va ser publicada per primera vegada en un recull de contes del mateix autor anomenat In a Glass Darkly on ocupava l'últim lloc en el marc de la revista de literatura anglesa The Dark Blue. És un relat que encara és força desconegut entre la gran massa de lectors però en diverses ocasions va servir a Stoker de font d'inspiració a l'hora de crear elements de la seva pròpia obra com poden ser l'ambientació, totes dues novel·les s'emplacen en castells caracteritzats per ser solitaris i d'arquitectura romàntica i gòtica, i sobretot també, la manera de caracteritzar els personatges i com actuen dins l'obra. En el relat en qüestió, el lector reconeix els trets més coneguts associats als vampirs, gràcies a la novel·la d'Stoker: la necessitat de sang i la pal·lidesa dels seus personatges però també s'introdueixen dos tòpics molts importants: el relat del vampir des d'un punt de vista eròtic femení així com també l'amor lèsbic entre la protagonista i la vampir que passa subtilment desapercebut i no és objecte de càstig o tabú per part de cap dels altres personatges de l'obra.

Bram Stoker - Drácula

 

Capítulo 1

DIARIO DE JONATHAN HARKER

            (Taquigrafiado)

3 de mayo, Bistritz. – Salí de Munich el 1 de mayo a las 8:35 de la tarde, y llegué a Viena al día siguiente por la mañana tempreno; debería haber llegado a las 6:46, pero el tren sufrió una hora de retraso. Buda-Pest parace una ciudad maravillosa, a juzgar por lo que vislumbré desde el tren y lo poco que pude pasear por sus calles. Me dio miedo alejarme demasiado de la estación, ya que, aunque habíamos llegado tarde, volveríamos a partir con la menor demora posible respecto a la hora prevista. Tuve la impresión de que estábamos abandonando Occidente y adentrándonos en Oriente; el más occidental de los espléndidos puentes que cruzan sobre el Danubio, que alcanza aquí una anchura y una profundidad de nobles proporciones, nos condujo hasta las tradiciones del dominio turco.

Abraham Stoker (Clontarf, Irlanda, 8 de novembre de 1847 - Londres, Anglaterra, 20 d'abril de 1912) va ser un escriptorirlandès cèlebre per la seva novel·la de terror Dràcula, una de les obres més famoses de la literatura gòtica. Literàriament, se'l coneix amb el seu pseudònim Bram Stoker, nom que rep el premi més prestigiós a la novel·la de terror.

Fill d'Abraham Stoker i de la feminista Charlotte Thornley, els quals van tenir set fills, i Bram Stoker en fou el tercer. Era una família burgesa, treballadora i austera que tenien com a única fortuna els llibres i la cultura. La precària salut de Stoker el va obligar a estudiar a casa amb professors privats. Va estar fins als 7 anys al llit per diverses malalties mentre la seva mare li explicava històries de fantasmes i de misteri, que posteriorment l'influirien, i el seu pare li feia sagnies.

Dràcula (1897) és la creació literària estel·lar de Bram Stoker, que va realçar els matisos del vampirisme i va crear una obra literària transmesa al llarg dels anys.

Es tracta d'una història fictícia basada, segons algunes fonts, en el personatge real de Vlad Draculea (Vlad el Fill del Dimoni/Drac), també anomenat Vlad Tepes "l'Empalador".

Per a aquesta novel·la, Stoker es va servir dels coneixements d'un erudit orientalista hongarès anomenat Vámberi, amb el qual es va reunir diverses vegades perquè li expliqués les peripècies del príncep de Valàquia i de llibres com el d'Emily Gerard Informe sobre els principats de Valàquia. Es va inspirar en Irving i Franz Liszt per reflectir l'aspecte del comte. El llibre reflecteix la lluita constant del bé contra el mal. Òscar Wilde va definir aquesta novel·la com l'obra de terror més ben escrita de tots els temps, a més de rebre elogis d'Arthur Conan Doyle, entre d'altres.

Stoker va concebre l'obra quan, arran d'una indigestió de cranc, va patir al·lucinacions sobre una mena de rei dels vampirs que sortia de la tomba a la recerca de sang. Actualment, és la tercera obra en llengua anglesa més llegida de tot el món, després de la Bíblia i de l'obra de Shakespeare.

(Viquipèdia)

Miguel Delibes - La sombra del ciprés es alargada

 

CAPÍTULO PRIMERO

Un amigo hace sufrir tanto como un enemigo (Proverbio chino)

Yo nací en Ávila, la vieja ciudad de las murallas, y creo que el silencio y el recogimiento casi místico de esta ciudad se me metieron en el alma nada más nacer. No dudo de que aparte de otras varias circunstancias, fue el clima pausado y retraído de esta ciudad el que determinó, en gran parte, la formación de mi carácter.

De mi primera niñez bien poco recuerdo. Casi puede decirse que comencé a vivir, a los diez años, en casa de don Mateo Lesmes, mi profesor. Me acuerdo perfectamente, como si lo estuviera viendo, del día que mi tutor me presentó a él...

Richard Yates - Revolutionary Road

 

CAPÍTOL PRIMER

Quan els darrers sorolls de l'assaig general es van anar apagant, els Laurel Players es van quedar drets dalt de l'escenari, parpellejant en silenci i indefensos davant dels llums de l'auditori buit. Gairebé no gosaven respirar quan la figura baixa i solemne del director es va aixecar d'entre els seients sense entapissar per enfilar-se a l'escenari ni quan, tot seguit, va treure de darrere els bastidors una escala de tisora que va grinyolar asprament, va pujar la meitat dels esglaons, es va girar i, després d'escurar-se la gola uns quants cops, els va dir que eren un grup amb molt de talent i que era fantàstic treballar amb ells.

–No ha estat gens fàcil–va dir, mentre el reflex de les seves ulleres brillava aquí i allà sobre l'escenari –. Hem tingut molts problemes i, si us he de ser franc, ja m'havia resignat a no esperar gran cosa. Potser el que diré us semblarà carrincló, però aquesta nit ha anat diferent. Aquesta nit, mentre m'estava aquí abaix assegut, m'he adonat que per primera vegada us sortia del cor. –Va obrir els dits de la mà i se la va posar sobre la butxaca de la camisa per demostrar que n'era, de petit i poca cosa, el cor; després va cloure aquella mateixa mà en un puny i el va brandar a poc a poc, sense dir res, en un silencia llarg i teatral, alhora que tancava un ull i arrugava el llavi inferior humit en un rictus d'orgull i triomf–. Si demà a la nit ho feu com avui –va dir–, la funció serà inoblidable.

Richard Yates (1926-1992) va ser un escriptor nord-americà que va destacar pel seu retrat del desencís estatunidenc dels anys 50. Es va dedicar a escriure novel·les, feina que compaginava amb el periodisme i l'ensenyament universitari. Va estar durant uns anys servint a l'exèrcit. La seva fama en vida va ser irregular però va ser reconegut pòstumament com un dels grans narradors del seu país.

Revolutionary Road és una pel·lícula nord-americana del 2008 basada en la novel·la homònima de Richard Yates. L'adaptació és dirigida per Sam Mendes i interpretada per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.

• Argument

Als anys cinquanta, Frank (Leonardo DiCaprio) i April (Kate Winslet) són una jove parella que viu als suburbis de Connecticut. Una parella sempre s'ha considerat especial. Així, quan tots dos es muden a la seva nova casa a Revolutionary Road, declaren altivament la seva independència respecte a la inèrcia suburbana que els envolta i decideixen no deixar-se atrapar mai per les restriccions socials de la seva època. En canvi, tot i el seu encant, bellesa i irreverència, els Wheeler descobreixen que s'estan convertint exactament en allò que no esperaven. Decidida a canviar els seus destins, April trama un audaç pla per començar de nou, per deixar enrere les comoditats de Connecticut i llançar-se a la immensitat de la desconeguda París. Però quan el pla comença a dur-se a terme, els dos cònjuges són pressionats al límit: un per escapar a tot preu i l'altre per salvar tot el que tenen.

(WIKIPEDIA)

Knut Hansum - Hambre

PRIMERA PARTE

Era el tiempo en que yo vagaba, con el estómago vacío, por Cristianía, esa ciudad singular que nadie puede abandonar sin llevarse impresa su huella...

Estoy acostado en mi buhardilla, no duermo; oigo sonar las seis en un reloj vecino. Hay mucha claridad y la gente comienza a moverse por la escalera. La pared de mi habitación, correspondiente a la puerta, está empapelada con números viejos del Morgenbladet. Puedo ver en ellos distintamente un «aviso» del director de Faros, y un poco a la izquierda, grande y ancho, un anuncio de pan fresco, de Fabian Olsen, panadero.

Abrí por completo los ojos y, siguiendo una inveterada costumbre, me di a pensar si tenía algún motivo de alegría. Ante los apuros de los últimos tiempos, todos mis efectos habían tomado, uno tras otro, el camino de la casa de empeños. Abatido y nervioso, dos o tres veces tuve que guardar cama durante todo el día, a causa de los vahídos que me daban. De vez en vez, cuando la suerte me sonreía, llegaba a cobrar hasta cinco coronas por un artículo en algún periódico.

Hambre es una novela escrita en 1890, aclamada y considerada la primera novela moderna escandinava, como también un ejemplo sobresaliente de la novela psicológica. Su autor, Knut Hamsun, escritor, poeta, novelista, dramaturgo y crítico, nació en 1859 en Noruega, alcanzó fama mundial y recibió el premio Nobel de Literatura en 1920.

La obra Hambre relata la historia de hambre, pobreza y camino a la locura de un periodista acosado por los importantes desajustes físicos y psicológicos. El protagonista de Hambre no tiene nombre, no tiene edad, no sabemos nada de su origen o de su familia.

Es un hombre sin pasado, arrancado de su contexto y lanzado al anonimato y la hostilidad de la gran ciudad. Una ciudad, donde el hombre siente con más fuerza su soledad en medio de la multitud. El protagonista vive al borde del abismo permanentemente. La descripción de este personaje es impresionante, detallando sentimientos y reflexiones.

El protagonista de Hambre es un hombre preparado que ha conocido tiempos mejores, pero que atraviesa una mala etapa en la que ninguno de los artículos que escribe son aceptados por el periódico con el que habitualmente colabora.

Expulsado de la pensión donde vive, se ve obligado a vivir en cada vez más en precarias condiciones, incluso a dormir alguna vez al sereno; mientras, el hambre cada vez más fuerte, ataca su estómago y debilita sus pensamientos.

En Hambre
, además, Hamsun retrata, tal vez sin quererlo de forma expresa, la soledad en la ciudad. En ella el hombre, enajenado de su comunidad, no tiene a quien acudir aun en las circunstancias más extremas. Está solo, solo consigo mismo.

Excelente novela de reflexión ya que en “Hambre” tenemos, narrado en primera persona, al hombre contra el mundo, desesperado pero obsesivo y rebelde porque mantiene intacta su peculiar visión de su vida.

(Infolibros.org)

CONTROVERTIDA FIGURA DE UN PRECURSOR DE LA NOVELA MODERNA.

Knut Hamsun, el odiado Nobel noruego

La polémica por el apoyo a Hitler del autor de ´Hambre´ ha marcado el año del 150° aniversario de su nacimiento. (El Periódico, 17-01-2010)

Solo fue a la escuela 252 días, pasó hambre, buscó fortuna en EEUU y condujo tranvías, fue policía rural y vendedor ambulante, pero ya de joven soñaba con ser poeta y eclipsar a su compatriota Henrik Ibsen. El noruego Knut Hamsun (1859-1952), para quien la escritura fue una obsesión que no le abandonó en sus 92 años de vida, ganó en 1920 el Premio Nobel y Kafka, Thomas Mann, Henry Miller, Bukowski y Paul Auster han aclamado su obra. "Pero acabó como el autor divino que traicionó a su pueblo y se convirtió en una de las personas más odiadas de su patria ocupada por los nazis cuando, durante la segunda guerra mundial, apoyó a Alemania y a Hitler", explica Ingar Sletten Kolloen (Kvam, 1951), autor de la completa biografía Knut Hamsun. Soñador y conquistador.

Stefan Zweig - El món d'ahir. Memòries d'un europeu

 

Prefaci

Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació –esdeveniments, catàstrofes i proves–, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. Ben lluny de mí la intencióde posar-me en primer pla, si no és en el sentit del conferenciant que explica coses ambdiapositives: l'època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història.

El món de la seguretat

Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat. Els drets que atorgava als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia la invariabilitat. Tothom sabia quan tenia o quant li corresponia, què li era permés i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la cas i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita "reserva" per al futur. En aquestt vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'abcià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions no daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.

Rainer Maria Rilke - A lo largo de la vida

 

Después de la misa, el cura de María-Schnee bajó los cuatro escalones del altar, se dio la vuelta y se sentó junto al trascoro. Buscó en los numerosos pliegues de sus ornamentos un pañueklo, se sonó respetuosamente con un do grave de órgano y comenzó: "Recemos por Anton von Wick, consejero imperial, que descansa en el Señor. Señor, apiádate de tu fiel siervo Antonius..."

En el primer banco se levantóStanislaus von Wick, hermano del "fiel siervo Antonius", fallecido hacía ocho años, y se sonó conmovido. Cuando concluyó la misa de difuntos, herr Stanislaus abrió la marcha como cabeza de família y detrás de él se desprendieron de los banco sombríos un par de mujeres vestidas de negro. En la calle ofreció el brazo a su hermana, la vieja comandanta Richter y los demás siguieron de dos en dos. Nadie hablaba. Todos guiñaban bajo la luz los ojos, que parecíasn llorosos, y bostezaban de hambra y aburrimiento.

Rainer Maria Rilke (Praga, Imperi austrohongarès, 4 de desembre de 1875 - Montreux, Suïssa, 29 de desembre de 1926) fou un reconegut poeta austríac, en llengua alemanya, del segle xx. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les seves obres més famoses són Cartes a un poeta jove i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va compondre més de quatre-cents poemes en francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Peter Handke - La mujer zurda

 

Tenía treinta años y vivía en una urbanización de bungalows que formaba terrazas, en la ladera merdional de una montaña de mediana altura, justo por encima de la neblina de una gran ciudad. Tenía pelo castaño y ojos grises, que, de vez en cuando, aunque no miraran a nadie, resplandecían sin que el resto de lacara experimentara cambio alguno. Una tarde de invierno, cerca ya del anochecer, estaba sentada a la luz amarilla que llegaba de fuera, junto a la ventana de un amplio cuarto de estar, al lado de una máquina de coser eléctrica; junto a ella, su hijo de ocho años haciendo unos deberes. De los dos lados que formaban el largo de la habitación, uno de ellos era sólo una cristalera delante de la cual había una terraza, cubierta de hierba, con un árbol de Navidad que habían tirado allí, y el muro sin ventanas de la casa vecina. El niño staba sentado a una mesa barnizada de color marrón e, inclinado sobre su cuaderno, escribía con una pluma estilográfica que rascaba el papel, mientras se iba pasando la lengua por los labios. De ves en cuando dejaba de escribir, miraba por el ventanal y luego seguía escribiendo con más ahínco; o dirigía una mirada a su madre, la cual, aunque estaba vuelta hacia un lado, se daba cuenta de ello y lo miraba también. La mujer estaba casada con el jefe de ventas de la sucursal que en aquella ciudad tenía una marca de porcelanas conocida en toda Europa; elmarido tenía que volver de Escandinavia después de un viaje de negocios de varias semanas. La família no era muy rica, pero vivía en una situación acomodada sin tener que pensar en el dinero; el bungalow era de alquiler porque el marido podía ser trasladado en cualquier momento.

Peter Handke (Griffen, 6 de desembre de 1942) és un escriptor de novel·la, assaig i teatre austríac.^[1] A més, Handke tradueix de l'eslovè i del francès a l'alemany. És guanyador del Premi Nobel de literatura de l'any 2019.

El seu pare era austríac i la seva mare pertanyia a la minoria eslovena de la regió. La mort prematura de la mare per suïcidi marcà profundament la seva joventut (a ella dedicà la novel·la semibiogràfica Infelicitat sense desitjos). Va estudiar Dret a la Universitat de Graz, però sense arribar a graduar-se, perquè es va dedicar aviat a la literatura de manera exclusiva, primer a través de peces teatrals, després amb relats, assaigs, poesies i diaris, als quals cal afegir algun guió cinematogràfic.

Va destacar per l'esperit polèmic vers la generació d'autors com Alfred Andersch, Heinrich Böll, Ilse Aichinger o Ingeborg Bachmann. Va tenir especial ressò Insults al públic, que el definí com a autor experimental i «outsider», però aviat va derivar cap a una escriptura densa i minimalista, altament descriptiva i rica en visions quasi cinematogràfiques que van fer que el comparessin amb Alain Robbe-Grillet i altres francesos de l'«école du regard».

Del seu llibre La por del porter davant del penal (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970) el director Wim Wenders, en va fer una pel·lícula. Ambdós van tornar a col·laborar a Der Himmel über Berlin. Del seu llibre La dona esquerrana (Die linkshändige Frau, 1976), Handke mateix en va fer una pel·lícula el 1978. Va dedicar tres llargs reportatges al conflicte de Iugoslàvia i rebutjà el premi Büchner en solidaritat contra els bombardejos civils a Sèrbia.

L'any 2009 rebé el Premi Franz Kafka. El 10 d'octubre de 2019 rebé el Premi Nobel de Literatura,^[2] per «l'obra influent que, amb enginy lingüístic, ha explorat les perifèries i les especificitats de l'experiència humana».^[3