¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narrativa francesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narrativa francesa. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 de juny del 2021

Marcel Proust - Pel cantó de Swann - A la recerca del temps perdut I

 

Traducció de VALÈRIA GAILLARD

Edicions Proa, 2019


A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT (1)

PEL CANTÓ DE SWANN

COMBRAY

1

Durant anys he anat a dormir d'hora. De vegades, tot just apagada l'espelma, els ulls se'm tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me:<<M'adormo>>. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l'obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d'una existència anterior; el tema del llibre es dresprenia de mi, jo era lliure d'aplicar-m'hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per al esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d'un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l'extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l'excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.

diumenge, 10 de gener del 2021

Georges Simenon - El asesino del canal

 

La esclusa 14


De los hechos minuciosamente reconstruidos nada podía deducirse, salvo que el descubrimiento realizado por los dos carreteros de Dizy era, por decirlo de algún modo, insólito.

El domingo –era el 4 de abril– havbía diluviado desde las tres de la tarde.

A esas horas había en el puerto, sobre la esclusa 14, que sirve de conexión entre el Marne y el canal lateral, dos gabarras descendentes con motor, un barco que descargaban y otro a medio cargar.

Poco antes de las siete, cuando comenzaba el crepúsculo, un barco cisterna, el Eco III, había penetrado en la cámara de la esclusa tras anunciar su llegada. 

El esclusero, al verlo, se había puesto de mal humor porque en su casa lo esperaban unos parientes que habían ido a visitarlo. Había dirigido una señal negativa a un "barco cuadra" que se acercó acto seguido, arrastrado lentamente por sus dos caballos.

De vuelta a su casa, no había tardado en ver entrar al carretero, a quien ya conocía.

Max Gallo - Napoleón



 Granito abrasado por un volcán
15 de agosto de 1769 - Octubre de 1785

El pequeño que entraba en las sala de visitas de la Escuela Real Militar de Brienne el 15 de mayo de 1779 no había cumplido aún diez años. Hijo de Carlos María Bonaparte y de Letícia Ramolino, Napoleón había nacido el 15 de agosto de 1769 en Ajeccio.
Enfundado en un traje azul marino, mantenía su frágil cuerpo firme e inmóvil, con las manos cruzadas en la espalda; su rostro era delgado, su mentón alargado, el pelo castaño muy corto, la mirada gris. Con actitud indiferente, esperaba en aquella gran sala helada a que lo recibiera el padre Lelue, director de la escuela y miembro de la orden de los Mínimos a la que pertenecía la institución. El pequeño sabía que permanecería allí varios años, sin adandonar la escuela ni un olo día, también en un país de cuya lengua acababa de aprender los rudimentos.

(Trad. M del Mar Duró 1998)
Ed Planeta




dijous, 29 de novembre del 2018

Antoine de Saint-Exúpery - Vol de nuit



Les collines, sous l’avion,
creusaient déjà leur sillage d’ombre dans l’or du soir. Les plaines devenaient lumineuses mais d’une inusable lumière : dans ce pays elles n’en finissent pas de rendre leur or de même qu’après l’hiver, elles n’en finissent pas de rendre leur neige.
Et le pilote Fabien, qui ramenait de l’extrême Sud, vers Buenos Aires, le courrier de Patagonie, reconnaissait l’approche du soir aux mêmes signes que les eaux d’un port : à ce calme, à ces rides légères qu’à peine dessinaient de tranquilles nuages. Il entrait dans une rade immense et bienheureuse.


Las colinas, bajo el avión, cavaban ya su surco de sombra en el oro del atardecer. Las llanuras tornábanse luminosas, pero de una luz inagotable: en este país no terminaban nunca de devolver su oro, como, acabado el invierno, no terminaban nunca de devolver su nieve.
Y el piloto Fabien, que llevaba desde el extremo sur hacia Buenos Aires el correo de Patagonia, conocía la proximidad de la noche por las mismas señales que las aguas de un puerto: por aquella calma, por aquellas ligeras arrugas que dibujaban apenas nubes tranquilas. Penetraba en una rada inmensa y feliz.



Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry[1] (Lió, França, 29 de juny de 1900 - Desaparegut en accident d'aviació al sud de França durant la guerra, 31 de juliol de 1944), va ser un escriptor, poeta i aviador francès.
Nascut en una família procedent de la noblesa francesa,[2] Antoine de Saint-Exupéry va tenir una infantesa feliç malgrat la mort prematura del seu pare. Alumne poc brillant, va acabar tanmateix el seu batxillerat el 1917 i, després del seu fracàs a l'Escola naval, es va orientar cap a les belles arts i l'arquitectura. Durant el seu servei militar el 1921 es fa pilot, i va ser contractat el 1926 per la companyia Latécoère (futura Aeropostal) per transportar el correu de Tolosa de Llenguadoc al Senegal, abans d'arribar fins a Amèrica del Sud el 1929. Paral·lelament va publicar, inspirant-se en les seves experiències d'aviador, les seves primeres novel·les:Correu del Sud el 1929 i Vol de nit el 1931, amb la qual va obtenir un gran èxit.
A partir del 1932, el seu empresari entra en un període difícil i Saint-Exupéry es va dedicar més a l'escriptura i al periodisme. Va realitzar grans reportatges al Vietnam el 1934, a Moscou el 1935 i a Espanya el 1936, que alimentarien la seva reflexió sobre els valors humanistes que desenvolupa en Terra dels homes, publicat el 1939.
El 1939, és mobilitzat en l'exèrcit de l'aire i enquadrat en una esquadrilla de reconeixement aeri. Amb l'armistici, va deixar França per anar a Nova York amb l'objectiu de fer entrar els nord-americans a la guerra, i esdevingué una de les veus de la resistència francesa. Somiant entrar en acció, s'hi va unir a la primavera del 1944, primer a Sardenya i després a Còrsega, dins d'una unitat encarregada dels reconeixements fotogràfics per preparar el desembarcament de Provença. Va desaparèixer en una missió el 31 de juliol de 1944. El seu avió no va ser trobat fins al 2004.
El Petit Príncep, escrit a Nova York durant la guerra, va estar publicat amb les seves pròpies aquarel·les el 1943 a Nova York i el 1945 a França. Aquest conte ple d'encant i d'humanitat va convertir-se ràpidament en un èxit mundial.
(wikipedia)











dissabte, 11 de febrer del 2017

Georges Simenon - El fons de l'ampolla


   Tenia el got a la mà i mirava vagament el cul de whisky pàl·lid que encara hi havia. Feia l'efecte —i segurament era així— que retardava el plaer de beure'n l'últim glop. Quan al final se'l va empassar, va continuar observant el got un moment. No es decidia a deixar-lo a la barra, a apartar-lo una miqueta, dos o tres centímetres. En Bill, el bàrman, que tanmateix semblava immers en una partida de daus amb una cowboys, hauria entès el senyal, perquè estava a l'aguait: sempre estava a l'aguait, sobretot amb un client com en P. M.


(Traducció, Anna Casassas Figueras, 2003)










Georges Joseph Christian Simenon (Lieja, 13 de febrer de 1903 - Lausana, 4 de setembre de 1989) va ser un escriptor belga en llengua francesa.[1]

Va néixer a Lieja el divendres 13 de febrer, però va ser inscrit com nascut el 12 perquè la seva mare era supersticiosa. Simenon va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres.
Simenon va néixer a la Rue Léopold a Lieja. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable d'una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. El 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment la Rue Georges Simenon) al barri d'Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree.
La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de sa mare era també originària de Limburg, però del costat neerlandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Sa mare descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels bokkenrijders que va assotar Limburg des de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica potser el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins.

dijous, 28 de juliol del 2016

Agota Kristof - Claus y Lucas


EL GRAN CUADERNO

La llegada a casa de la abuela

Venimos de la ciudad. Hemos viajado toda la noche. Nuestra madre tiene los ojos rojos. Lleva una caja de cartón grande, y nosotros dos una maleta pequeña cada uno con su ropa, y además el diccionario grande de nuestro padre, que nos vamos pasando cuando tenemos los brazos cansados.
Andamos mucho rato. La casa de la abuela está lejos de la estación, en la otra punta del pueblo. Aquí no hay tranvía, ni autobús, ni coches. Sólo circulan algunos camiones militares.


(traducció Ana Herrera)




LA PRUEBA (traducció Ana Herrera)

De vuelta a casa de la abuela, Lucas se acuesta junto a la cerca del jardín, a la sombra de los arbustos. Espera. Un vehículo del ejército se detiene ante el edificio del guarda de frontera. Bajan unos militares y dejan en el suelo un cuerpo envuelto en una lona de camuflaje. Un sargento sale del edificio, hace una señal y los soldados apartan la lona. El sargento silba.


LA TERCERA MENTIRA (traducció Roser Berdagué)

Estoy en la cárcel donde pasé mi niñez. No es una verdadera cárcel, es una celda del edificio de la policía local, un edificio que es una casa más del pueblo, una casa de un solo piso.











Agota Kristof (en hongarès Kristóf Ágota) (Köszeg, Hongria, 30 d'octubre de 1935 - Neuchâtel, 27 de juliol de 2011), fou una escriptora hongaresa, que va viure a Suïssa i escrivia en francès. El 2001 va guanyar el premi Gottfried Keller a Suïssa i el Premi austríac de literatura europea el 2008.[1]
Als 21 anys Agota Kristof abandonà el seu país, Hongria, quan l'exèrcit soviètic reprimí la insurrecció de Budapest. Ella, amb el seu marit i la filla de 4 mesos, fugiren cap a Suïssa, a Neuchâtel, localitat on va residir a partir de 1956. La seva obra està marcada per aquesta immigració forçada. Abans de començar a escriure en francès, la seva llengua d'adopció, va treballar en una fàbrica.
En els seus inicis com a dramaturga va aconseguir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la història de dos bessons, que s'ha traduït a moltes llengües. Va rebre el Prix du Livre européen pel primer llibre, Le Grand Cahier, el 1987, i el Prix du Livre Inter, pel tercer, Le Troisième Mensonge, el 1992.
Va morir el 27 de juliol de 2011 a casa seva, a Neuchâtel (Suïssa)
(Wikipèdia)

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Iréne Némirovsky - El baile


La señora Kampf entró en la sala de estudios y cerró la puerta con tal brusquedad que la araña de cristal tintineó con un leve y puro sonido de cascabel, todos sus colgantes agitados por la corriente de aire. Pero Antoinette no dejó de leer, tan encorvada sobre el pupitre que sus cabellos tocaban las páginas. Su madre la contempló unos instantes sin hablar, antes de plantarse delante de ella con los brazos cruzados.
- ¡Podrías hacer un esfuerzo al ver a tu madre! -exclamó-. ¿No crees, hija mía? ¿O tienes el trasero pegado a la silla? Que distinción… ¿Dónde está miss Betty?



(Trad. Gemma Moral Bartolomé)








Irène Némirovsky (en ucraïnès: Ірина Леонідівна Немировська, transcrit: Iryna Leonídivna Nemýrovska) era filla d'un ric banquer jueu ucraïnès, Léon Némirovsky (en ucraïnès: Леонід Немировський, Leonid Nemýrovskyi).[1] Va ser educada per una institutriu francesa, que va fer que per a Irène el francès fos gairebé com una llengua materna. Al llarg de la seva vida, arribarà a parlar també el rus, el polonès, l'anglès, el basc, el finès i el jiddisch. El desembre de1918, ella i la seva família fugen cap a Finlàndia, a causa de la Revolució Russa. El juliol de 1919 la família arriba a França, després d'una petita estada aEstocolm. Un cop a França Irène reprèn els seus estudis i obté, el 1926, la llicenciatura universitària de lletres a la universitat de la Sorbona.
També el 1926, es casa amb Michel Epstein, un enginyer esdevingut banquer. D'aquest matrimoni en sortiran dues filles: Denis, nascuda el 1929 i Élisabeth, el1937. La família Epstein s'instal·la a París. En aquests moments publica la seva primera novel·la, ‘’Le malentendu’’ (El malentès).
Irène Némirovsky esdevé cèlebre a partir de 1929, arran de la publicació de la seva segona novel·la, David Golder. El seu editor, Bernard Grasset la projecta dins els millors ambients literaris, ja fossin de l'esquerra o de l'extrema dreta. David Golder va ser adaptada el 1930 al teatre i al cinema.
El 1930, "Le Bal" explica el pas difícil que ha de fer una adolescent per a arribar a l'edat adulta. "Le Bal" també va ser adaptada al cinema. D'èxit en èxit, Némirovsky esdevé una escriptora cèlebre.
Tot i el seus èxits i talent reconeguts mundialment, el govern francès li denega, el 1938, la nacionalitat francesa.
En el context de psicosis de guerra de l'any 1939, i després d'una dècada marcada per la propaganda antisemita, decideix convertir-se, juntament amb les seves dues filles, al catolicisme.
Víctima de les lleis antisemites promulgades l'octubre de 1940 pel govern de Vichy, el seu marit no pot seguir treballant a la banca i Irène te prohibida la publicació de les seves obres. Es refugien a Issy-l'Évêque, dins el Morvan a la Saône-et-Loire, on ja havien deixat, des del setembre de 1939, les seves filles. Són aquestes mateixes lleis les que l'obliguen a portar "l'estrella groga". No obstant això, la seva ànima d'escriptora no es rendeix, i continua escrivint multitud de manuscrits, la majoria dels quals seran publicats pòstumament. El 13 de juliol de 1942 és arrestada per la "gendarmerie" francesa i internada al camp de concentració dePithiviers, per tot seguit ser deportada a Auschwitz, on morirà de tifus el 17 d'agost de 1942. El seu marit intentà desesperadament obtenir notícies de la seva localització i el seu estat, però l'octubre de 1942 serà també arrestat i deportat a Auschwitz, on dies després serà assassinat a les cambres de gas d'aquest camp.

La redescoberta d'una escriptora

Després de l'arrest dels seus pares, Élisabeth i Denise Epstein s'amaguen fins al final de la guerra, amb l'ajuda de parents i amics de la família, portant amb elles els manuscrits inèdits de la seva mare, entre els quals es troba una de les seves millors obres, Suite Francesa, novel·la però, que Irène deixà inacabada.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Louis-Ferdinand Céline - Viaje al fin de la noche

La cosa empezó así. Yo nunca había dicho nada. Nada. Fue Arthur Ganate quien me hizo hablar. Arthur, un compañero, estudiante de medicina como yo. Resulta que nos encontramos en la Place Clichy. Después de comer. Quería hablarme. Lo escuché. "¡No nos quedemos fuera! -me dijo- ¡Vamos adentro!" Y fui y entré con él. "¡Esta terraza está como para freir huevos! ¡Ven por aquí!", comenzó. Entonces advertimos también que no había nadie en las calles, por el calor; ni un coche, nada. Cuando hace mucho frío, tampoco; no ves a nadie en las calles; pero si fue él mismo, ahora que recuerdo, quien me dijo, hablando de eso: "La gente de París parece estar siempre ocupada, pero, en realidad, se pasean de la mañana a la noche; la prueba es que , cuando no hace bueno para pasear, demasiado frío o demasiado calor, desaparecen. Están todos dentro, tomando cafés con leche o cañas de cerveza. ¡Ya ves! ¡El siglo de la velocidad!, dicen. Pero, ¿dónde? ¡Todo cambia, que es una barbaridad!, según cuentan. ¿Cómo así? Nada ha cambiado, la verdad. Siguen admirándose y se acabó. Y también eso es nuevo. ¡Algunas palabras, no muchas, han cambiado! Dos o tres aquí y allá, insignificantes...". Conque, muy orgullosos de haber señalado verdades tan oportunas, nos quedamos allí sentados, mirando arrobados, a las damas del café.





Louis Ferdinand Céline
(Pseudónimo de Louis-Ferdinand Destouches; Courbevoie, 1894 - Meudon, 1961)
 Novelista francés, creador de una obra en gran parte autobiográfica que revolucionó la narrativa de entreguerras por su libertad y crudeza, pero acaso más aún por el rigor de un estilo que despojó a la lengua francesa de toda servidumbre retórica.
Hijo de un empleado de una compañía de seguros, pasó su niñez en París, efectuó estancias en Alemania (1908) e Inglaterra (1909) para aprender idiomas, y mientras ya trabajaba preparaba por su cuenta el bachillerato. Durante la Primera Guerra Mundial se distinguió en diversas acciones (Medalla Militar en 1914) y fue herido en la cabeza, y en 1915 se le declaró inútil para el servicio de armas.
Tras una estancia en el Camerún, por motivos de salud se vio obligado a volver a Francia (1917), donde en 1919 terminó el bachillerato y contrajo matrimonio con Edith Follet, de la que tuvo una hija, Colette (nacida en 1920). Doctor en medicina por la Universidad de París (1924), empezó a ejercer su carrera en Rennes, publicó su primera obra -de carácter científico-, La quinine en thérapeutique (1925) y su tesis doctoral La vida y la obra del doctor Philippe Ignace Semmelweis (1924).
Después de trabajar en Suiza, Inglaterra y Estados Unidos, regresó a Francia en 1928; en los años siguientes siguió dedicándose a la medicina, pero en 1932 se hizo súbitamente famoso con la novela Viaje al fin de la noche (Voyage au bout de la nuit), que ganó el premio Renaudot. En un lenguaje torrencial que recoge el argot, y lo refunde en un dictado sutilmente literario, el Viaje narra las vicisitudes del joven Bardamu a través del infierno de la guerra, de los suburbios parisinos, del África colonial y de la América hipermecanizada. Es la novela de la degradación total, del pesimismo cósmico.
Sus libros siguientes fueron la comedia L'Eglise (1933) y su segunda gran novela, Muerte a crédito (Mort à crédit, 1936), la novela de la adolescencia y de la juventud de Ferdinand, en cierto modo, la matriz, el arquetipo autobiográfico de Bardamu. Mientras, había viajado por Europa central, Estados Unidos, Inglaterra y la U.R.S.S. y en 1935 había conocido a la bailarina Lucette Almanzor, con la que contraería matrimonio en 1943.

En 1944, después de haber publicado una novela que se desarrolla en el Londres de los años 17-20, Guignol's band, Céline tuvo que huir con Lucette a Alemania, de noviembre de 1944 a marzo de 1945 fue el médico del diminuto enclave francés de Sigmaringen, donde se habían refugiado los colaboracionistas en fuga, y, después de la odisea de cruzar toda Alemania bajo los bombardeos, pudo refugiarse en Dinamarca. El gobierno francés pidió su extradición sin conseguirla, pero Céline y su esposa fueron detenidos y el escritor permaneció varios meses en la cárcel.Los años de la preguerra y de la ocupación acrecentaron su prestigio como escritor -Bagatelas para una matanza(Bagatelles pour un massacre, 1937), una violentísima invectiva contra los judíos; L'école des cadavres (1938) y Les beaux draps (1941), del mismo tema-, pero su postura rabiosamente antisemita y su ostentosa colaboración con los alemanes le desacreditaron ante la opinión pública y le atrajeron odios muy enconados.
En 1947 recuperó la libertad y desde Dinamarca lanzó un violento libelo contra Sartre, L'agité du bocal (1948). Mientras en Francia era condenado en rebeldía a un año de prisión, a la indignidad nacional y a la confiscación de todos sus bienes (1950), publicaba varias obras menores como Casse-Pipe (1948), Foudres et flèches (1949) yScandale aux Abusses (1950). En 1951, beneficiándose de la ley de la amnistía, regresó a Francia y volvió a abrir un consultorio médico.
Sus primeras obras de esta nueva etapa de su vida fueron Otra vez magia (Féerie pour un autre fois), en dos partes (1952-54), y Entretiens avec le professeur Y(1955), pero mucha mayor importancia tuvieron sus tres últimas novelas en las que narraba su experiencia del exilio y de su estancia en Dinamarca: De un castillo a otro (D'un château l'autre, 1957), Norte (Nord, 1960), yRigodon (1969). Esta última se publicó póstumamente ya que Céline murió de una congestión cerebral en Meudon. También póstuma fue la publicación de El puente de Londres, segunda parte de Guignol's band, en 1964.

dimecres, 16 de març del 2011

Víctor Hugo - Los miserables





Monseñor Myriel
En 1815, era obispo de Digne el ilustrísimo
Carlos Francisco Bienvenido Myriel, un
anciano de unos setenta y cinco años, que
ocupaba esa sede desde 1806. Quizás no será
inútil indicar aquí los rumores y las habladurías
que habían circulado acerca de su persona
cuando llegó por primera vez a su diócesis.
Lo que de los hombres se dice, verdadero o
falso, ocupa tanto lugar en su destino, y sobre
todo en su vida, como lo que hacen. El señor
Myriel era hijo de un consejero del Parlamento
de Aix, nobleza de toga. Se decía que su padre,
pensando que heredara su puesto, lo había
casado muy joven. Se decía que Carlos Myriel,
no obstante este matrimonio, había dado mucho
que hablar. Era de buena presencia, aunque de
estatura pequeña, elegante, inteligente; y se
decía que toda la primera parte de su vida la
habían ocupado el mundo y la galantería.
Sobrevino la Revolución; se precipitaron los
sucesos; las familias ligadas al antiguo régimen,
perseguidas, acosadas, se dispersaron, y Carlos
Myriel emigró a Italia. Su mujer murió allí de
tisis. No habían tenido hijos. ¿Qué pasó después
en los destinos del señor Myriel?






Monsieur Myriel
En 1815, M. Charles-François-Bienvenu Myriel était évêque de Digne. C’était un vieillard d’environ soixante-quinze ans ; il occupait le siège de Digne depuis 1806. 
Quoique ce détail ne touche en aucune manière au fond même de ce que nous avons à raconter, il n’est peut-être pas inutile, ne fût-ce que pour être exact en tout, d’indiquer ici les bruits et les propos qui avaient couru sur son compte au moment où il était arrivé dans le diocèse. Vrai ou faux, ce qu’on dit des hommes tient souvent autant de place dans leur vie et surtout dans leur destinée que ce qu’ils font. M. Myriel était fils d’un conseiller au parlement d’Aix ; noblesse de robe. On contait de lui que son père, le réservant pour hériter de sa charge, l’avait marié de fort bonne heure, à dix-huit ou vingt ans, suivant un usage assez répandu dans les familles parlementaires. Charles Myriel, nonobstant ce mariage, avait, disait-on, beaucoup fait parler de lui. Il était bien fait de sa personne, quoique d’assez petite taille, élégant, gracieux, spirituel ; toute la première partie de sa vie avait été donnée au monde et aux galanteries. La révolution survint, les événements se précipitèrent, les familles parlementaires décimées, chassées, traquées, se dispersèrent. M. Charles Myriel, dès les premiers jours de la révolution, émigra en Italie. Sa femme y mourut d’une maladie de poitrine dont elle était atteinte depuis longtemps. Ils n’avaient point d’enfants. Que se passa-t-il ensuite dans la destinée de M. Myriel ? 



Victor-Marie Hugo (Besanzón; 26 de febrero de 1802 – París; 22 de mayo de 1885) fue un escritor, dramaturgo, poeta, político, académico e intelectual francés, considerado como uno de los más importantes escritoresrománticos en lengua francesa.
Elemento clave de la historia de la literatura de su país y de la del S.XIX, es autor de una obra enormemente variada. Fue a la vez poeta lírico con obras como Odes et Ballades (1826), Les Feuilles d'automne (1832) o Les Contemplations (1856), poeta comprometido contra Napoleón III en Les Châtiments (1853) y poeta épico en La Légende des siècles (1859 y 1877).
Fue un novelista popular de enorme éxito con Notre-Dame de Paris (1831) o Les Misérables (1862). En teatro expuso su teoría del drama romántico en la introducción de Cromwell (1827), ilustrada con Hernani (1830) y Ruy Blas (1838).
Su extensa obra incluye una serie de discursos políticos realizados en la Cámara de los Pares que tratan temas como la pena de muerte, la educación o Europa, crónicas de viajes - Le Rhin (1842) o Choses vues, póstuma (1887 y 1890) - y una abundante correspondencia.
Contribuyó notablemente a la renovación lírica y teatral de la época. Será admirado por sus contemporáneos y aún lo es a día de hoy, aunque ciertos autores modernos le consideren un escritor controvertido. El compromiso político y social que exhibió en sus obras y que le valió una condena al exilio durante los veinte años del Segundo Imperio (1852-70), marcó el camino para posteriores generaciones de escritores.
Sus opiniones político-morales le convirtieron en un héroe para la Tercera República, que celebró un funeral de Estado a su muerte.Sus restos descansan en el Panteón de París.