¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ibarz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ibarz. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 d’agost del 2017

Mercè Ibarz - A la ciutat en obres


  • En un mar vegetal
  • Fragilitat de les parets
  • El contracte

Mercè Ibarz - -La palmera de blat

SENSE DOLOR

Les bombetes del mirall projectaven sobre la cara d'Irene una llum freda. El líquid netejador amarava el cotó i eliminava el tel que el dia havia deixat en els pòmuls, el front, el nas, la barbeta, el coll. La pell es tibava i s'encongia, els dits feien anar el cotó amb moviments bruscos. En el blanc dels ulls venetes roges formaven rius i torrents. Era com un paisatge. Irene s'hi va endinsar i hi va veure el rostre de sa mare, i en els ulls d'ella els ulls de la mare d'ella, de la iaia Lola.












divendres, 4 d’agost del 2017

Mercè Ibarz - La terra retirada




Anar i tornar a Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m'agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d'arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí, em girava a saludar la silueta de l'ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l'horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l'aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l'Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l'edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el pre-universitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l'agricultura i a casa no ens necessitaven, podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.





diumenge, 18 de novembre del 2012

Mercè Ibarz - No parlis de mí quan me'n vagi

 L'illa d'aquesta història està situada en un mapa anterior.Per arribar-hi s'han de deixar enrera les botigues que des de la sortida del metro o des de la parada de l'autobús, més encara si vas a peu, atreuen la mirada amb reclams monumentals i un cabal de mercaderies i d'ofertes superposades les unes a les altres. Camino com si vingués d'un país estrany i no em fos possible reconèixer gran cosa entre el cel i la terra, paraules aquestes dues, cel i terra, que no pots fer servir gaire si no és que et dediques a la publicitat que, colossal, cobreix les façanes, distreu els conductors, intimida els vianants.










Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) és narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Ha publicat la crònica La terra retirada, premi Humbert Torres 1992, que va editar en una col·lecció local de Fraga i republicar a Barcelona el 1993 (Quaderns Crema). La mateixa editora barcelonina li va publicar el 1995 la novel·la La palmera de blat. Les dues obres conformen un díptic en què l'autora confronta la narració documental i la ficcional del mateix tema, els canvis en el poble on va néixer i els lligams que la vida a la ciutat crea amb un món rural del tot transformat i alhora ancestral o, dit altrament, les relacions entre la memòria i la imaginació, entre el quotidià i el fantàstic. 

L'any 2002 va publicar el llibre A la ciutat en obres, tres històries que viatgen entre la realitat i els somnis i tenen un punt de suport a l'obra de Feliu Elias. Un llibre que ha dut alguns crítics catalans a opinar que l'autora és una de les més destacades de la nostra literatura, i del qual ha dit Ibarz que "no m'interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d'aleshores. Escric des de l'experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent." 

Mercè Ibarz s'ha dedicat professionalment al periodisme, i ha traslladat el seu esperit exigent a estudis que se situen molt a prop de l'assaig, literari o polític. D'entre la seva tasca, caldria destacar la seva faceta com a biògrafa de l'escriptora Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l'últim dels quals és Mercè Rodoreda. Exilio y deseo (2004). També s'han d'esmentar els seus estudis sobre el cinema documental, un d'ells dedicat a Luís Buñuel: Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, publicat per l'Institut Valencià d'Art Modern el 1999.