Anar i tornar a Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m'agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d'arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí, em girava a saludar la silueta de l'ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l'horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l'aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l'Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l'edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el pre-universitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l'agricultura i a casa no ens necessitaven, podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada