fins a quin punt el primer paràgraf d'una novel.la és important?
n'hi ha de descriptius, n'hi ha de misteriosos, n'hi ha que resumeixen tota la història, n'hi ha que et desperten la curiositat...
sovint és l'últim que escriu l'autor, precisament perquè sap que la continuïtat del lector depén d'aquest primer paràgraf... però, sempre ha estat així?
comprovem-ho
¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narrativa nordamericana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris narrativa nordamericana. Mostrar tots els missatges
Quan els darrers sorolls de l'assaig general es van anar apagant, els Laurel Players es van quedar drets dalt de l'escenari, parpellejant en silenci i indefensos davant dels llums de l'auditori buit. Gairebé no gosaven respirar quan la figura baixa i solemne del director es va aixecar d'entre els seients sense entapissar per enfilar-se a l'escenari ni quan, tot seguit, va treure de darrere els bastidors una escala de tisora que va grinyolar asprament, va pujar la meitat dels esglaons, es va girar i, després d'escurar-se la gola uns quants cops, els va dir que eren un grup amb molt de talent i que era fantàstic treballar amb ells.
–No ha estat gens fàcil–va dir, mentre el reflex de les seves ulleres brillava aquí i allà sobre l'escenari –. Hem tingut molts problemes i, si us he de ser franc, ja m'havia resignat a no esperar gran cosa. Potser el que diré us semblarà carrincló, però aquesta nit ha anat diferent. Aquesta nit, mentre m'estava aquí abaix assegut, m'he adonat que per primera vegada us sortia del cor. –Va obrir els dits de la mà i se la va posar sobre la butxaca de la camisa per demostrar que n'era, de petit i poca cosa, el cor; després va cloure aquella mateixa mà en un puny i el va brandar a poc a poc, sense dir res, en un silencia llarg i teatral, alhora que tancava un ull i arrugava el llavi inferior humit en un rictus d'orgull i triomf–. Si demà a la nit ho feu com avui –va dir–, la funció serà inoblidable.
Richard Yates (1926-1992) va ser un escriptor nord-americà que va destacar pel seu retrat del desencís estatunidenc dels anys 50. Es va dedicar a escriure novel·les, feina que compaginava amb el periodisme i l'ensenyament universitari. Va estar durant uns anys servint a l'exèrcit. La seva fama en vida va ser irregular però va ser reconegut pòstumament com un dels grans narradors del seu país.
Alsanys cinquanta, Frank (Leonardo DiCaprio) i April (Kate Winslet) són una jove parella que viu als suburbis deConnecticut. Una parella sempre s'ha considerat especial. Així, quan tots dos es muden a la seva nova casa a Revolutionary Road, declaren altivament la seva independència respecte a la inèrcia suburbana que els envolta i decideixen no deixar-se atrapar mai per les restriccions socials de la seva època. En canvi, tot i el seu encant, bellesa i irreverència, els Wheeler descobreixen que s'estan convertint exactament en allò que no esperaven. Decidida a canviar els seus destins, April trama un audaç pla per començar de nou, per deixar enrere les comoditats de Connecticut i llançar-se a la immensitat de la desconeguda París. Però quan el pla comença a dur-se a terme, els dos cònjuges són pressionats al límit: un per escapar a tot preu i l'altre per salvar tot el que tenen.
El Minotauro está sentado en un cubo vacío, exhalando humo a través de sus bovinas fosas nasales. Está sentado cerca del contenedor de basura que hay en el muelle de la cocina de La Costilla de Grub, fumando y observando cómo JoeJoe, el lavaplatos, bailotea sobre la estrecha franja de asfalto cuarteado que se extiende tres peldaños más abajo del muelle, recorre toda la parte trasera del edificio y se detiene bruscamente en el descuidado talud, repleto de matas de extramonio, madreselva y pinos enclenques, que conduce a la carretera interestatal. Hace calor y, a través de la calima y de las copas de los árboles, el Minotauro sólo puede ver un trozo del tablero indicador del restaurante: "Próxima salida." Al Minotauro no le gusta fumar, pero fuma de todas formas, y fuma mentolados porque le gustan aún menos, mientras JoeJoe baila a los sones preñados de interferencias de la música que brota atronadora desde el gran altavoz que tiene a sus pies y que se impone sobre el sonido del extractor que pende sobre sus cabezas y del tráfico incesante de la autopista de más abajo. Afuera hace tanto calor como en la cocina. El rostro y los brazos negros de JoeJoe sobresalen de su manchado uniforme blanco, agitándose y retorciéndose a ritmo furioso. Su piel de chocolate brilla de sudor. Los peldaños, el muelle de carga, el contenedor de basura abierto como una boca muda de metal, el mismo suelo, hasta las matas y los arbustos tienen una capa de grasa permanente, de grasa animal salpicada o escupida a través del extractor año tras año. Todo apesta. Todo es resbaladizo y difícil de asir. Pero es como el calor: llegamos a acostumbrarnos.
_!Pedido!_ oye el Minotauro a través del diminuto altavoz colgado en la cara interior de la puerta de la cocina.
Es Ariadna; ella es la única que grita así.
Ed emecé, 2003
Lingua franca
Trad. Albert Borràs
Steven Sherrill se graduó de UNC Charlotte y tiene un máster en poesía del Taller de Escritores de Iowa. Recibió una beca NEA de ficción, ha publicado cuatro novelas y un libro de poesía. Su novela debut, The Minotaur Takes a Cigarette Break, fue publicada en el Reino Unido y traducida a ocho idiomas. Neil Gaiman lo seleccionó como uno de los seis audiolibros para lanzar "Neil Gaiman Presents" para Audible.com. Pintor prolífico y músico naciente, Sherrill es ahora profesor de inglés y artes integradoras en Penn State Altoona.
The Minotaur sits on an empty pickle bucket blowing smoke through bullish nostrils. He sits near the dumpster on the dock of the kitchen at Grub’s Rib smoking and watching JoeJoe, the dishwasher, dance on the thin strip of crumbling asphalt that begins three steps down at the base of the dock, runs the length of the building’s backside and stops abruptly at the overgrown bank, thick with jimson weed, honeysuckle and scraggly pine, leading down to the interstate. It’s hot, and through the haze and the treetops the Minotaur can just make out a piece of the billboard advertising the restaurant: Next Exit. The Minotaur doesn’t like to smoke but smokes anyway, smokes menthols because he likes them even less, while JoeJoe dances to the static-y music thumping out of the boom box at his feet, the music fighting with the sounds of the exhaust fan over their heads and the incessant traffic on the highway below. It’s hot. As hot outside as in the kitchen. JoeJoe’s black face and arms jut from the stained white uniform, jerking and twisting in furious rhythms; his chocolate skin has a sheen of sweat. The steps, the loading dock, the dumpster gaping open like a dumb metal mouth, the pavement itself, even the weeds and bushes have a permanent layer of grease, of animal fat spilled or blown through the exhaust year after year. Everything stinks. Everything is slick and hard to hold. But it’s like the heat—people get used to it. “Order up,” the Minotaur hears from the tinny little speaker hanging just inside the kitchen door. It’s Adrienne; she’s the only one who whines like that.
La Scarlett O'Hara no era bella, però els homes gairebé no se n'adonaven quan restaven encisats pel seu encant, com era el cas dels bessons Tarleton. Al rostre de la Scarlett s'hi d'una manera d'allò més palesa les delicades faccions de la seva mare, una aristòcrata de la costa, d'ascendència francesa, i els trets més toscos del seu pare, un irlandès cara-vermell. Amb tot, la seva cara era atractiva, de mentó afuat i barres enèrgiques. Tenia uns ulls d'un verd pàl·lid sense màcula de castany, ombrejat per dures i negres pestanyes, lleument corbades a les puntes. A sobre, unes celles negres, tupides, esbiaixades cap amunt, marcaven una línia sorprenentment obliqua en la blancor de magnòlia del cutis, aquell cutis tan apreciat per les dones del sud i que tan gelosament resguardaven del sol ardent de Georgia mitjançant capells, vels i mitenes.
El tren avanzaba impetuosamente, con ritmo furioso y entrecortado. Tenía que detenerse, cada vez con mayor fracuencia, en estaciones de poca monta donde permanecía unos momentos esperando con impaciencia la señal para volver a embestir la pradera. Pero su avance apenas se notaba. Diríase que la pradera ondulaba solamente, como una inmensa manta, rosada y ocre, que alguien estuviese sacudiendo. Cuanto más rápido iba el tren, más vivaces y burlonas eran las ondulaciones.
Guy desvió la mirada de la venmtanilla y se retrepó en el asiento.
<<Miriam daría largas al divorcio en el mejor de los casos –pensó–. Tal vez ni siquiera deseaba divorciarse, sólo dinero. ¿Llegaría realmente a concederle el divorcio algfuna vez?
La primera persona a la que deberías pensar en complacer al escribir es a tí mismo. Si eres capaz de entretenerte durante el tiempo que te lleve escribir el libro, los editores y lectores tarde o temprano podrán venir y vendrán.
La llum va arribar i se'n va anar i tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d'abril van espargir l'aigua de la font en làmines d'arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la Plaça.
Thomas Clayton Wolfe (Asheville, Carolina del Nord, 3 d'octubre de 1900 - Baltimore, 15 de setembre de 1938) fou un dels principals novel·listes estatunidencs de principis del segle XX.
Wolfe va escriure quatre novel·les així com molts contes, obres dramàtiques i fragments de novel·la.
És conegut per la barreja de prosa molt original, poètica i impressionista amb escrits autobiogràfics. Els seus llibres, escrits i publicats durant els anys 1920 i 1930, reflecteixen clarament la cultura dels Estats Units i els costums de l'època, encara que filtrat mitjançant la seva perspectiva sensible, sofisticada i molt analítica. Va ser molt famós en vida.
Després de la seva mort, el seu contemporani William Faulkner va dir que Wolfe era el millor escriptor de la seva generació; Faulkner es va posar ell mateix com a segon. La influència de Wolfe s'estén als escrits de l'escriptor de la Generació BeatJack Kerouac, i d'autors com Ray Bradbury i Philip Roth, entre d'altres.
Wolfe és un dels escriptors més importants de la literatura nord-americana moderna i fou un dels mestres de la ficció autobiogràfica.
I Extractos del diario de Adán Lunes. La criatura nueva de pelo largo es bastante entrometida. Siempre anda por ahí y me sigue. No me gusta esto; no estoy acostumbrado a la compañía. Me gustaría que se quedara con los demás animales... Nublado hoy, viento del este; creo que tendremos lluvia... ¿Tendremos? ¿Nosotros? ¿De dónde saqué esa palabra? Ahora recuerdo: la criatura nueva la usa.
Un indio viejo y alto con unos Levi's descoloridos y un bonito cinturón zuni. Su pelo blanco y largo, anudado en la nuca con un cordón morado. Lo raro fue que durante un año más o menos siempre estábamos en la Lavandería Ángel a la misma hora. Aunque no a las mismas horas. Quiero decir que algunos días yo iba a las siete un lunes, o a las seis y media un viernes por la tarde, y me lo encontraba allí. (traducció Eugenia Vázquez Nacarino) Angel's Laundromat A tall old Indian in faded Levi's and a fine Zuni belt. His hair white and long, knotted with raspberry yarn at his neck. The strange thing was that for a year or so we were always at Angel's at the same time. But not at the same teams. I mean some days I'd go at seven on a Monday or maybe at sixthirty on a Friday evening and he would already be there.
Lucia Brown Berlin (Juneau, Alaska, 12 de novembre de 1936 - 12 de novembre de 2004) fou una escriptoraestatunidenca. Va tenir un petit nombre de seguidors, però no va arribar a un públic massiu durant la seva vida. Va assolir la fama literària de forma sobtada onze anys després de la seva mort, l'agost de 2015, amb la publicació de Farrar, Straus and Giroux d'un volum de selecció de contes seleccionats, Manual per a dones de fer feines, editat per Stephen Emerson. Va arribar a la llista de bestsellers de The New York Times a la seva segona setmana, i al cap d'unes setmanes, havia venut més que tots els seus llibres anteriors junts. L'obra no es va poder presentar a la majoria dels premis, ja sigui perquè l'autora era morta o per ser un recopilatori, però va ser nomenada per a un gran nombre de llistes, incloent-hi la llista dels deu millors llibres de 2015 segons The New York Times Book Review. També va ser una de les finalistes per al Premi Kirkus.
Estoy sentado en una sala, rodeado de cabezas y de cuerpos. Mi postura es conscientemente congruente con la forma de mi dura silla. Es una fria habitación en la administración de la universidad con las paredes forradas de madera, con cuadros al estilo Remington, y ventanas dobles que la protegen de la canícula de noviembre. Los ruidos administrativos quedan aislados por la sala de recepción por la que acabamos de entrar el tío Charles, el señor DeLint y yo.
Yo estoy aquí dentro.
I am seated in an office, surrounded by heads and bodies. My posture is consciously congruent to the shape of my hard chair.
This is a cold room in University Administration, wood-walled, Remington-hung, double-windowed against the November heat,
insulated from Administrative sounds by the reception area outside, at which Uncle Charles, Mr. deLint and I were lately received.
I am in here.
Wallace se suïcidà el 12 de setembre de 2008, després d'un llarg historial depressiu que havia empitjorat poc abans de la mort: la seua dona se'l va trobar penjat en tornar a casa.[2] En assabentar-se de la notícia, el crític literari David Ulin va dir d'ell que era «un dels escriptors més influents i innovadors dels últims 20 anys».[3](Wikipèdia)
Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en Jem, es va trencar malament el braç a l'altura del colze. Quan el va tenir curat, i li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi- Tenia el braç esquerra una mica més curt que el dret; quan estava parat o caminava, el dors de la mà li quedava en angle recte respecte al cos, i el dit gros paral·lel a la cuixa. Però tant se li'n donava, mentre pogués passar i xutar.
(Trad. Xavier Pàmies)
When he was nearly thirteen, my brother Jem got his arm badly broken at the
elbow. When it healed, and Jem’s fears of never being able to play football were
assuaged, he was seldom self-conscious about his injury. His left arm was
somewhat shorter than his right; when he stood or walked, the back of his hand
was at right angles to his body, his thumb parallel to his thigh. He couldn’t have
cared less, so long as he could pass and punt. Primera edició 1960
El seu pare fou senador de l'Estat d'Alabama del 1926 al 1938. Estudià a Oxford i Nova York, on el 1959 fou secretària del seu company d'infantesa Truman Capote, que l'encoratjà a escriure la seva gran obra Matar un rossinyol (1960), al·legat contra els prejudicis racials i influïda per l'afer Scostsboro; fou duta al cinema el 1962, on assolí un gran èxit (Oscar al millor actor per a Gregory Peck) i va obtenir el premi Pulitzer. Després, però, va desaparèixer de la vida pública i no va publicar res més fins al 2015.
El febrer de 2015, Lee va anunciar que publicaria una segona novel·la, Go Set a Watchman (vés a posar un guaita), amb publicació prevista per al 14 de juliol de 2015, escrita abans de Matar un rossinyol. (Wikipèdia)
Adaptación de la novela homónima de Harper Lee. En la época de la Gran Depresión, en una población sureña, Atticus Finch (Gregory Peck) es un abogado que defiende a un hombre negro acusado de haber violado a una mujer blanca. Aunque la inocencia del hombre resulta evidente, el veredicto del jurado es tan previsible que ningún abogado aceptaría el caso, excepto Atticus Finch, el ciudadano más respetable de la ciudad. Su compasiva y valiente defensa de un inocente le granjea enemistades, pero le otorga el respeto y la admiración de sus dos hijos, huérfanos de madre. (FILMAFFINITY)
Premios
1962: 3 Oscars: Mejor actor (Gregory Peck), guión adap., dirección artística. 8 nominaciones
1962: 3 Globos de Oro: Entendimiento internacional, actor (Peck) y BSO. 5 nom.
1963: Festival de Cannes: Nominada a la Palma de Oro (mejor película)
1962: Premios David di Donatello: Mejor actor extranjero (Gregory Peck)
Harper Lee mor el 19 de febrer de 2016
(El País, 19-2.16 . Marc Bassets)
Harper Lee desapareció como vivió: lejos del mundanal ruido y sigilosamente, como si no quisiera llamar la atención más de la cuenta.
Cuando saltó la noticia se desconocía dónde, cuándo y cómo había muerto la autora de Matar a un ruiseñor, la novela sobre el Sur segregado de los años treinta que ha vendido más de treinta millones de ejemplares desde su publicación en 1960 y que, en Estados Unidos, es un monumento literario. Unas horas después un sobrino suyo informó que fue este viernes, en la residencia donde vivía en Monroeville (Alabama), su pueblo natal de 6.500 habitantes, y mientras dormía.
Nelle Harper Lee tenía 89 años. No estaba casada ni tenía hijos. Era una autora de una sola obra hasta la publicación, en 2015, de Ve y pon un centinela, escrita antes de Matar a un ruiseñor pero oculta hasta esa fecha. La operación editorial desató sospechas sobre la posible manipulación de la escritora.
Lee ya apenas salía de The Meadows, una residencia de ancianos modesta en Monroeville. Dos guardias de seguridad vigilaba en la entrada y ahuyentaba a los periodistas que buscaban a Lee.
El actor Gregory Peck y Harper Lee, en el plató del rodaje 'Matar a un ruiseñor'.
Como su coetáneo J. D. Salinger, Lee pertenecía a una especie particular de artistas. Su obra es escasa. Tienen un golpe de genialidad en su juventud y crean un clásico para después retirarse del escenario y callar para siempre. Rehuyen los focos y las entrevistas. La fuente creativa se seca. Silencio.
A Lee le costó digerir la fama que le atrajo Matar a un ruiseñor, premiada con el premio Pulitzer, y la posterior posterior película, protagonizada por Gregory Peck, ganadora de tres oscars. Es difícil encontrar otra novela contemporánea que haya tenido un impacto tan duradero como esta, la historia semiautobiográfica sobre un abogado sureño blanco, Atticus Finch, que defiende a un negro acusado injustamente de violar a una blanca. Escrita en los años cincuenta, en el momento más feroz del terrorismo blanco contra los negros en estados como Alabama, la novela se publicó en el momento adecuado, cuando el movimiento de los derechos civiles tomaba fuerza y, con la complicidad de los presidentes Kennedy y Johnson y del Tribunal Supremo, que estaba a punto de lograr el fin de la segregación racial. La autora era una desconocida, una empleada del departamento de reservas de una aerolínea, pero dotada de un talento narrativo insólito que mezclaba la mirada ingenua de una niña —Scout, alter ego de Harper Lee— con un bisturí afilado para diseccionar el pecado original de la democracia estadounidense: el racismo y sus distantes expresiones: la esclavitud, la segregación, la discriminación… Matar a un ruiseñor, además de una evocación del paraíso infantil y una denuncia del racismo, es un manual de ciudadanía, una Biblia cívica leída por sucesivas generaciones de escolares en este país.
Lee creció en Monroeville, inspiración de Maycomb, el pueblo de Matar a un ruiseñor. Su padre, A.C. Lee, era el abogado que inspiró a Atticus Finch. Su vecino y compañero de juegos era Truman Capote. Durante toda la vida le persiguió el rumor (falso) de que Capote había escrito en realidad Matar a un ruiseñor. Lo contrario probablemente sea cierto. Sin la ayuda de Lee, que le acompañó en los viajes y entrevistas, Capote no habría escrito su obra maestra, A sangre fría. Con los años se distanciaron.
Uno de los motivos que alimentaba la especulaciones sobre la autoría de Matar a un ruiseñor era que Lee no hubiese vuelto a escribir una novela. ¿Cómo era posible que aquel talento enorme se hubiese apagado? Durante década se esperó la nueva novela, hasta que hace un año se supo que Tonja Carter, abogada en el bufete de A.C. Lee (es decir, del Atticus real), había descubierto un viejo manuscrito que narraba la historia de cómo la Scout adulta regresa a Maycomb en los años cincuenta. Carter negoció un contrato millonario con Harper Collins, que en junio publicó Ve y pon un centinela. Se imprimieron dos millones de ejemplares.
Monroeville se dividió entre quienes sospechaban que Lee carecía de facultades para decidir sobre la publicación del texto y había sido manipulada por Carter, y quienes lo refutaban. Que Finch, el héroe de los derechos civiles, resultase ser un racista bajo la mirada de la Scout adulta decepcionó a muchos lectores.
Una semanas antes, el veterano historiador de Alabama Wayne Flynt, que era un buen amigo de la escritora, lo había avisado: Finch era un segregacionista suave, como la mayoría de ciudadanos del sur en aquella época, incluso los de inclinaciones progresistas. ¿Manipulación? No: Lee sabía perfectamente lo que hacía al publicar Ve y pon un centinela.
Cuando le preguntamos si creía que podríamos entrevistar a la escritora, Flynt fue tajante: “Harper no permitiría que Barack Obama la entrevistase, aunque él se lo pidiese”.
Aquest blog és privat, i com a tal no té cap finalitat comercial ni publicitària. Totes les obres formen part de la meva biblioteca personal o bé han estat llegides i no en conservo el llibre. L'objectiu del blog apareix en l'enunciat i únicament és aquest: donar a conéixer el primer paràgraf d'obres literàries, preferentment narracions, sense afegir cap opinió ni crítica literària. Aquesta feina la deixem per al visitant al seu lliure albir.
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
En el primer párrafo de una novela hay que definir todo: estructura, tono, estilo, ritmo, longitud, y a veces hasta el carácter de algún personaje"
Gabriel Zaid "Los demasiados libros"
La gente que quisiera ser culta va con temor a las librerías, se marea ante la inmensidad de todo lo que no ha leído, compra algo que le han dicho que es bueno, hace el intento de leerlo, sin éxito, y cuando llega a una docena de libros sin leer se siente tan mal que no se atreve a comprar otros.
En cambio, la gente verdaderamente culta es capaz de tener en su casa miles de libros que no ha leído, sin perder el aplomo ni dejar de seguir comprando más.