- Em sembla que ha arribat l'hora, senyoreta - digué la Dolors.
La va ajudar a caminar cap al llit i se n'anà a la cuina per preparar-ho tot. Després, va avisar el senyor Malagelada, que en aquell moment estava llegint l'"Excelsior" de Joan Maragall. La Dolors va deixar el cigne a mig brodar. No sabia que ja no tindria temps per a acabar-lo. Quan ho va voler fer, sola i al poble, amb prou feines s'hi veia per a enllestir el fistonet que voltava les ales daurades.
Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·les, contes, reportatges i articles periodístics.
Des de ben jove va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres, i es va doctorar el 1970.[1] Va ser també lectora de castellà a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any que guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.[2]Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare, Tomàs Roig i Llop, fou advocat i escriptor.
També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda comRetrats paral·lels (1975 i 1976). Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or i document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de Televisión Española, on realitza un programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses.
L'hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d'aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). D'entre les seves obres més premiades també destaquen L'agulla daurada(premi Nacional de Literatura Catalana de 1985), escrit a partir d'una estada de dos mesos de l'autora a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l'autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.
Montserrat Roig va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990). Morí a Barcelona el 1991, víctima d'un càncer de mama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada