Milan Kundera - La immortalitat

Aquella senyora podia tenir uns seixanta o seixanta-cinc anys. Me la mirava estirat a la gandula al costat de la piscina d'un gimnàs situat a l'últim pis d'un edifici modern des d'on, a través d'uns amples finestrals, es veia tot París. Jo esperava el professor Avenarius, amb qui de vegades els trobàvem allà per fer petar la xerrada. El professor trigava i jo passava l'estona mirant aquella senyora; estava plantada a la piscina, sola, mirant cap amunt, cap al jove monitor que l'ensenyava a nedar. Li donava instruccions: de primer, s'havia d'agafar al marge de la piscina i inspirar i expirar profundament. La senyora s'ho prenia seriosament, amb aplicació, i semblava com si des del fons de les aigües pugés la veu d'una vella locomotora de vapor (aquell so idíl·lic avui ja oblidat, que, per als qui no l'han conegut, només es pot descriure relacionant-lo amb la respiració d'una senyora de edat que inspira i expira sorollosament).