¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dimecres, 24 de maig del 2017

Juan Rulfo - Pedro Páramo



 Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría; pues ella estaba por morirse y yo en plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo -me recomendó-. Se llama de otro modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
-No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro.
-Así lo haré, madre.
Pero no pensé cumplir mi promesa. Hasta que ahora pronto comencé a llenarme de sueños, a darle vuelo a las ilusiones. Y de este modo se me fue formando un mundo alrededor de la esperanza que era aquel señor llamado Pedro Páramo, el marido de mi madre. Por eso vine a Comala. 





































Nascut el 16 de maig de 1917 a la ciutat mexicana d'Acapulco, Jalisco (segons les seves pròpies paraules), encara que va ser oficialment registrat com Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno a Sayula, Jalisco. Fins i tot avui no se sap exactament en quina d'aquestes dues poblacions nasqué, encara que la majoria dels seus biògrafs coincideixen amb la segona.
La seva família es va traslladar el 1925 a Guadalajara, i va entrar a l'Escola d'Educació Secundària d'aquesta ciutat. El 1933 abandonà els estudis després d'una vaga d'estudiants, i es va traslladar a Ciutat de Mèxic. En aquesta ciutat entrà a treballar a l'Oficina de Migració fins al 1945. Després de treballar en diversos oficis passà a formar part de l'Institut Nacional Indiginesta als anys 50, moment en què començà a publicar els seus escrits en diferents revistes del país i a col·laborar en la creació de guions per a la televisió.
El 1944, Juan Rulfo, amb 24 anys, es va enamorar de la que acabaria sent la seva esposa, Clara, quan aquesta tenia 11 anys. El matrimoni va tenir dos fills, Claudia, nascuda el 1949, i Juan Francisco, nascut el 1950.
Les seves úniques obres publicades en vida són El llano en llamas (1953), recopilació de contes; Pedro Páramo (1955), obra cabdal del realisme màgic; i El gallo de oro (1980), recull dels guions per a la televisió.
Un altre vessant del seu llegat artístic són les fotografies, que es van donar a conèixer de manera àmplia el 1980, gràcies a una exposició muntada al Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic, motivada per l'Homenatge nacional que li va dedicar aquell any el govern mexicà.
Rulfo va rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres l'any 1983 en reconeixement de l'alta qualitat estètica, fondària inventiva, encert i novetat expressiva, així com de la seva decisiva influència en la posterior narrativa del seu país i el lloc destacat que ocupa en el conjunt de les lletres hispanes, i el Premi Manuel Gamio, al mèrit indigenista, corresponent al 1985, de manera pòstuma.

Va morir el 7 de gener de 1986 a Ciutat de Mèxic.
  • El llano en llamas (1953)
  • Pedro Páramo (1955)
  • El gallo de oro y otros textos para cine (1980)
  • Juan Rulfo (1980)
  • Inframundo, el México de Juan Rulfo (1983)
  • Los Cuadernos de Juan Rulfo (1994)
  • Aire de las colinas (2000)




Juan Rulfo

(Apulco, Jalisco, 1918 - Ciudad de México, 1986) Escritor mexicano. Un solo libro de cuentos, El llano en llamas (1953), y una única novela, Pedro Páramo (1955), bastaron para que Juan Rulfo fuese reconocido como uno de los grandes maestros de la narrativa hispanoamericana del siglo XX. Su obra, tan breve como intensa, ocupa por su calidad un puesto señero dentro del llamado Boom de la literatura hispanoamericana de los años 60, fenómeno editorial que dio a conocer al mundo la talla de los nuevos (y no tan nuevos, como en el caso de Rulfo) narradores del continente.


Nacido en Apulco, en el distrito jalisciense de Sayula, Juan Rulfo creció entre su localidad natal y el cercano pueblo de San Gabriel, villas rurales dominada por la superstición y el culto a los muertos, y sufrió allí las duras consecuencias de las luchas cristeras en su familia más cercana (su padre fue asesinado). Esos primeros años de su vida habrían de conformar en parte el universo desolado que Juan Rulfo recreó en su breve pero brillante obra. 
En 1934 se trasladó a Ciudad de México, donde trabajó como agente de inmigración en la Secretaría de la Gobernación. A partir de 1938 empezó a viajar por algunas regiones del país en comisiones de servicio y publicó sus cuentos más relevantes en revistas literarias. En los quince cuentos que integran El llano en llamas (1953), Juan Rulfo ofreció una primera sublimación literaria, a través de una prosa sucinta y expresiva, de la realidad de los campesinos de su tierra, en relatos que trascendían la pura anécdota social. 
En su obra más conocida, Pedro Páramo (1955), Rulfo dio una forma más perfeccionada a dicho mecanismo de interiorización de la realidad de su país, en un universo donde cohabitan lo misterioso y lo real; el resultado es un texto profundamente inquietante que ha sido juzgado como una de las mejores novelas de la literatura contemporánea.
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/r/rulfo.htm

Juan Rulfo

MEXICAN WRITER
Alternative Title: Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno


Juan Rulfo
MEXICAN WRITER
Juan Rulfo
BORN
May 16, 1917
Apulco?, Mexico
DIED
January 7, 1986 (aged 68)
NOTABLE WORKS
  • “Pedro Páramo”
  • “The Burning Plain”
VIEW BIOGRAPHIES RELATED TOCATEGORIES
DATES
Juan Rulfo, in full Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno (born May 16, 1917, Apulco?, Mexico—died January 7, 1986, Mexico City), Mexican writer who is considered one of the finest novelists and short-story creators in 20th-century Latin America, though his production—consisting essentially of two books—was very small. Because of the themes of his fiction, he is often seen as the last of the novelists of the Mexican Revolution. He had enormous impact on those Latin American authors, including Gabriel García Márquez, who practiced what has come to be known as magic realism, but he did not theorize about it. Rulfo was an avowed follower of the American novelist William Faulkner.

dimarts, 23 de maig del 2017

Manuel Vázquez Montalbán - Asesinato en el Comité Central



SANTOS BARAJÓ las carpetas distraídamente. El fingimiento de alguna actividad le disculpaba de saludar uno por uno a los que iban llegando.
   −Éstas se quedaron compuestas y sin novio en la última reunión.
   La secretaria le enseñaba un montón de carpetas despechadas, apiladas en un canto de la mesa mostrador, llena de ficheros y carpetas frescas donde los miembros del Comité Central del Partido Comunista de España encontrarían el orden del día, el esqueleto del informe político del  secretario general y la intervención completa del responsable del Movimiento Obrero.
   −En mis tiempos se daba la vida por ser miembro del Comité Central y hoy se regatean fines de semana.
   Santos sonrió a Julián Mir, responsable del servicio de orden.
   −No cambio estos tiempos por aquéllos.
   −No, Santos, yo tampoco, pero me da coraje la falta de consideración de algunos camaradas. Hay quien se tira setecientos kilómetros en un tren para venir a la reunión y hay quien se queda en Argüelles a media hora de taxi.



Manuel Vázquez Montalbán - Los mares del Sur


−VÁMONOS.
−Yo no me canso de mover el esqueleto.
−Vámonos a moverlo de otra manera.
Loli amontonó sus mofletes para sonreir y sopló hacia arriba removiendo el flequillo a lo Olivia Newton-John.
−Estás caliente.
−Hoy toca, chachi.
El Bocanegra se puso en pie sobre sus piernas arqueadas. La bóveda galáctica del local formaba un arco de fluorescencias sobre su cabeza. Se subió los pantalones y anduvo con las piernas locas en dirección a la barra. Los camareros servían milagrosamente a tientas. Bultos amontonados sobre la barra se definían de pronto como parejas desperezadas, salientes de un nudo de brazos y lenguas. El Bocanegra pegó un puñetazo suave sobre un bulto.
−Ternero, arriba. Tu hermana y yo nos vamos.
−Joputa. Me has cortao.





Ramón del Valle-Inclan - Sonata de primavera / Sonata de estío



Anochecía cuando la silla de posta traspuso la Puerta Salaria y comenzamos a cruzar la campiña llena de misterio y de rumores lejanos. Era la campiña clásica de las vides y de los olivos, con sus acueductos ruinosos, y sus colinas que tienen la graciosa ondulación de los senos femeninos. La silla de posta caminaba por una vieja calzada: Las mulas del tiro sacudían pesadamente las colleras, y el golpe alegre y desigual de los cascabeles despertaba un eco en los floridos olivares. Antiguos sepulcros orillaban el camino y mustios cipreses dejaban caer sobre ellos su sombra venerable. La silla de posta seguía siempre la vieja calzada, y mis ojos fatigados de mirar en la noche, se cerraban con sueño. Al fin quedéme dormido, y no desperté hasta cerca del amanecer, cuando la luna, ya muy pálida, se desvanecía en el cielo. Poco después, todavía entumecido por la quietud y el frío de la noche, comencé a oír el canto de madrugueros gallos, y el murmullo bullente de un arroyo que parecía despertarse con el sol. A lo lejos, almenados muros se destacaban negros y sombríos sobre celajes de frío azul. Era la vieja, la noble, la piadosa ciudad de Ligura.






Ramón Valle y Peña (Villanueva de Arosa, 28 de octubre de 1866-Santiago de Compostela, 5 de enero de 1936), también conocido como Ramón del Valle-Inclán o Ramón María del Valle-Inclán, fue un dramaturgo, poeta y novelista español, que formó parte de la corriente literaria denominada modernismo en España y se encuentra próximo, en sus últimas obras, a la denominada generación del 98. Se le considera uno de los autores clave de la literatura española del siglo XX.
Novelista, poeta y autor dramático español, además de cuentista, ensayista y periodista. Destacó en todos los géneros que cultivó y fue un modernista de primera hora que satirizó amargamente la sociedad española de su época. Nació en Villanueva de Arosa (Pontevedra) y estudió Derecho en Santiago de Compostela, pero interrumpió sus estudios para viajar a México, donde trabajó de periodista en El Correo Español y El Universal. A su regreso a Madrid llevó una vida literaria, adoptando una imagen que parece encarnar algunos de sus personajes. Actor de sí mismo, profesó un auténtico culto a la literatura, por la que sacrificó todo, llevando una vida bohemia de la que corrieron muchas anécdotas. Perdió un brazo durante una pelea. En 1916 visitó el frente francés de la I Guerra Mundial, y en 1922 volvió a viajar a México. Por su vinculación con el carlismo en 1923 fue nombrado caballero de la Orden de la Legitimidad Proscrita por Jaime de Borbón y Borbón-Parma.1
Respecto a su nombre público y literario, Ramón del Valle-Inclán es el que aparece en la mayoría de las publicaciones de sus obras, así como en los nombramientos y ceses de los cargos administrativos institucionales que tuvo en su vida. El nombre de Ramón José Simón Valle Peña sólo aparece en los documentos de la partida de bautismo y del acta de matrimonio. Como Ramón del Valle de la Peña sólo firma en las primeras colaboraciones que realiza en su tiempo de estudiante universitario en Santiago de Compostela para Café con gotas. Semanario satírico ilustrado. Con el nombre de Ramón María del Valle-Inclán se le encuentra en algunas ediciones de ciertas obras su época modernista,nota 4 así como en un texto igualmente de su época modernista, que responde a una particular «autobiografía».nota 5 No sólo él mismo toma a veces este nombre durante esta época literaria, sino que también Rubén Darío igualmente así le declama en la «Balada laudatoria que envía al Autor el Alto Poeta Rubén» (1912).nota 6 Por otra parte, tanto en la firma ológrafa que aparece en todos sus textos manuscritos, como en el membrete del papel timbrado que utiliza, sólo indica Valle-Inclán, a secas.





    dissabte, 11 de febrer del 2017

    Montserrat Roig - El temps de les cireres



       Quan la Natàlia va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la tia Patrícia, que era a la Gran Via tocant a Bruc. El seu germà Lluís, casat amb la Sílvia Claret des de feia divuit anys, vivia a la part alta de la ciutat, en un dúplex del carrer Calvet, prop de la Via Augusta. Tampoc no hi hauria anat,  al pis del seu germà, i no per la Sílvia, amb qui la unia, si més no, el gust per la cuina, sinó per en Lluís. La Natàlia, que havia oblidat moltes coses durant els dotze anys d'absència, no havia pogut esborrar de la seva memòria el somriure mofeta d'en Lluís quan la va haver de portar a corre-cuita dins del seu cotxe a la clínica. La Natàlia era a frec d'agafar una septicèmia, si vols cardar, fes-ho, però pensa les coses abans i usa el cervell, li havia dit aleshores mentre ella es recargolava de dolors al baix ventre.


    Montserrat Roig - El cant de la joventut




    • El cant de la joventut
    No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veure que tot seguia al seu lloc. Els obria perquè volia, com podia moure les mans i decantar una mica el cap. Mirà cap amunt: per la finestra entrava la llum lletosa de la primera hora del dia, encara somnolent. Veié les parets blanques, deslluïdes i, al mig de l'habitació, el paravent. Sí, tot seguia al seu lloc. Els objectes es desvetllaven amb ella. Hi tornaven a ser, després de la nit, tan curta. Als hospitals, les nits són molt curtes.  


    • Amor i cendres
    • Escapats de la guerra i de l'ona
    • Mar
    • La divisió
    • Mare, no entenc els salmons
    • La poma escollida
    • Abans que no mereixi l'oblit



    Georges Simenon - El fons de l'ampolla


       Tenia el got a la mà i mirava vagament el cul de whisky pàl·lid que encara hi havia. Feia l'efecte —i segurament era així— que retardava el plaer de beure'n l'últim glop. Quan al final se'l va empassar, va continuar observant el got un moment. No es decidia a deixar-lo a la barra, a apartar-lo una miqueta, dos o tres centímetres. En Bill, el bàrman, que tanmateix semblava immers en una partida de daus amb una cowboys, hauria entès el senyal, perquè estava a l'aguait: sempre estava a l'aguait, sobretot amb un client com en P. M.


    (Traducció, Anna Casassas Figueras, 2003)










    Georges Joseph Christian Simenon (Lieja, 13 de febrer de 1903 - Lausana, 4 de setembre de 1989) va ser un escriptor belga en llengua francesa.[1]

    Va néixer a Lieja el divendres 13 de febrer, però va ser inscrit com nascut el 12 perquè la seva mare era supersticiosa. Simenon va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres.
    Simenon va néixer a la Rue Léopold a Lieja. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable d'una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. El 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment la Rue Georges Simenon) al barri d'Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree.
    La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de sa mare era també originària de Limburg, però del costat neerlandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Sa mare descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels bokkenrijders que va assotar Limburg des de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica potser el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins.

    Pere Calders - L'ombra de l'atzavara


    A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espesseir-se. En Joan Deltell encreuà la calçada davant el Palau de Belles Arts, una mica d'esma, i va haver de fer un salt perquè no l'atrapés un taxi. Pujà a la vorera rondinant, amb el pensament ocupat per tot de retrets contra el salvatgisme dels conductors mexicans: així que el semàfor els deixava pas lliure, es precipitaven contra els transeünts que no havien tingut temps de guanyar l'altra banda de carrer. En Deltell estava segur que ho feien expressament, amb la sàdica il·lusió de caçar algú que anés distret.

    Pere Calders - Gaeli i l'home Déu

    LA POPULARITAT

       En el transcurs de dues hores, m'havien obligat a descendir del cotxe tres vegades i fingiren tres afusellaments. No obstant això, reeixia a ésser tan natural en posar una cara tendra, que en el moment decisiu els fallava alguna cosa i es decidien a matar-me.
       Aquell cop, l'automòbil s'aturà en una recolzada de carretera de la costa, de cara al mar. La naturalesa oferia a l'esguard una barreja de marina i de paisatge que amorosia l'esperit; els dits s'allargaven en recerca d'una lira i el vent inflava i plegava la corbata, donant-li forma de xalina. Mai no havia sentit com aleshores tantes ganes de fer versos.


    Pere Calders - Ronda naval sota la boira

    PRIMERES REFERÈNCIES A LA DESAPARICIÓ D'UN CONJUNT MUSICAL

       El "Panoràmic", vaixell de gran calat per al transport de càrrega i passatge, va perdre el governall dos graus al sud de les illes Mestresses. El cel i l'aigua gairebé es tocaven i tots dos tenien un color semblant, amb lluentors de plumbagina aèria.
       Dret en el pont de comandament el capità Maurici va fer tornaveu amb les mans i cridà: "Tanqueu les escotilles! Llanceu al mar la mercaderia estibada a bord!" Després, va treure's la gorra de plat, contemplà melangiosament l'ensenya de la companyia i va alçar els ulls a poc a poc, donant una trista mirada circular a les xemeneies, al pal masteler, a tot l'arbrat —d'una polida i alada arquitectura— i a la fosca massa celeste que s'havia congriat per ajupir aquell petit món flotant i la seva dolguda gent.

    dimarts, 13 de setembre del 2016

    Silvana Vogt - La mecànica de l'aigua


    PRIMER ESCULL
    La veig.
    Puc veure-la. 
    Camina sense mirar ningú. Les mans a les butxaques. El walkman penjat a la cintura. El dit sobre el control del volum. La música al cap. Perduda en les paraules d'una cançó que escoltarà cent vegades. Fins que ja no faci mal. So, so you think you can tell heaven from hell, blue skies from pain...
    La veig.
    Puc veure-la.
    Camina evitant els ulls que la miren, els cossos que la freguen. Com si davant seu veiés enemics en lloc d'iguals. Trinxeres en lloc de carrers. Fang en lloc de ciment.











    Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969) és una dona observadora, de mirada intensa, que pensa les coses abans de dir-les. L’escolto durant la presentació del seu llibre a la seu d’Edicions del 1984, mentre explica les diferències entre les concepcions literàries d’aquí i de l’Argentina i la necessitat d’adaptar-se a una altra literatura (una altra vida) mirant sempre endavant, malgrat els esculls, “perquè la vida va cap endavant”. I parla de l’enorme llibertat que ens dóna la literatura per expressar-nos. Tanta, que a vegades “fa por”.(Núvol. Punt de llibre)
    Autora i professora d’escriptura creativa, ha participat en diverses publicacions, tan del món de la narrativa, com de la poesia, biografies i columnes d’opinió en premsa escrita. També ha treballat en el sector editorial com a traductora, correctora i lectora professional.

    Actualment és professora del Taller d’escriptura creativa a la Biblioteca de Sant Just Desvern i a l’Ateneu de Sant Just Desvern. També a la Biblioteca d’Abrera i a la llibreria Proa Espais, en Tutoria de Novel·la. Així mateix, és professora del Taller de lectura a l’Ateneu de Sant Just Desvern. (Llibreria L'Odissea.Vilafranca)

    L’Argentina es col·lapsa sota el pes de l’economia i s’ofega en la densitat dels gasos lacrimògens. La Vera no s’abraça al patriotisme per salvar-se del naufragi, tot al contrari, detesta aquest país que ha deixat sense llibres la seva pàtria imaginada: les llibreries. I decideix fugir amb una brúixola que no funciona i el seu gos Kantiano, l’únic ésser viu que en aquesta part de món no l’ha abandonada.
    Que hi ha més d’una Barcelona, ho sap tothom. Hi ha la Barcelona de la Vera, la del nouvingut que sobreviu a mercè dels cops de sort. Hi ha la Barcelona de l’Eliseu, l’editor prestigiós, que aparentment porta una vida còmoda i aburgesada. També ell, un dia, va decidir trencar amb el seu destí. Qui sap si és per aquest motiu que decideix atorgar una oportunitat a la Vera, com si, de retruc, se la donés a ell mateix abans no sigui massa tard.
    La mirada curiosa de la Vera és implacable sobre els nostres usos i costums. Però també tendra. Talment com ho és la prosa concisa i esmolada de la Silvana Vogt.
    silvana
    Silvana Vogt va estudiar filosofia i va fer de periodista radiofònica abans que el daltabaix econòmic del seu país l’empenyés nord enllà, cap a una ciutat desconeguda, però amb rastres literaris. A Barcelona, després de malviure amb diverses feines, es va vincular al món dels llibres treballant de lectora editorial, de columnista en diaris gratuïts i emissores de ràdio i, finalment, de llibretera, a Sant Just Desvern.


    (Edicions 1984)

    + articles sobre l'obra i l'escriptora a:

    http://www.racodelaparaula.cat/2016/09/12/la-mecanica-de-laigua-silvana-vogt/

    http://www.vilaweb.cat/noticies/largentina-silvana-vogt-reflexiona-sobre-la-memoria-en-la-seva-novel·la-la-mecanica-de-laigua/

    http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/silvana-vogt-mecanica-aigua_109087_102.html

    http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/silvana-vogt-mecanica-laigua-isidor-consul-5355629

    http://www.ara.cat/etiquetes/silvana_vogt.html

    https://edicions1984.wordpress.com/2016/09/01/novetat-editorial-la-mecanica-de-laigua-de-silvana-vogt/