Albert Forns Canal - Abans de les cinc som a casa

 

I

El 21 de juny de 2015 vaig comprar una vida.

Era diumenge, i com la majoria de diumenges jo voltava pel mercat de Sant Antoni, remenant llibres vells, quan en una de les parades vaig trobar una pila de llibretes relligades amb una goma de pollastre. I mira que al costat hi havia primeres edicions de clàssics catalans introbables, i una mica més enllà uns quants pamflets de la Segona República, i al fons treia el cap una col·lecció de manuals d'excursionisme fantàstics, però jo em vaig anar a fixar en les llibretes, l'anaguet més lleig de la parada.

La de dalt només tenia una etiqueta a la coberta i hi posava <<Diari 1970-1971>>. La vaig deslliurar de la goma elàstica i vaig començar a fullejar-la. Era tota escrita a m'a, plena des de la primera pàgina fins a l'última, en català normatiu i amb una lletra clara i entenedora. Centenars d'anotacions, de les anotacions d'algú, vés a saber qui. En aquella primera llambregada hi vaig veure viatges per Europa i descripcions del dia a dia a la Barcelona de llavors. I n'hi havia més: <<1969-1970>>, deia el segon quadern, <<Diari de l'1 de gener al 7 de juny de 1979>>, posava el tercer, i així fins a tretze. Tretze llibretes. Els diaris personals d'algú, venuts de qualsevol manera.

Albert Forns (Granollers, 1982) es dedica a escriure. Va estudiar periodisme i ha treballat a les dues bandes de la trinxera, a la premsa digital i en gabinets de comunicació d'institucions culturals com el CCCB. Quan internet començava a treure el cap, va impulsar diverses revistes en línia que van rebre molts premis però que no llegia ni Déu, i ara col·labora al digital Núvol amb crítiques de teatre, cinema i arts plàstiques, mentre continua a la recerca d'una feina estable. Manté el blog www.albertforns.cat i ha publicat dos poemaris, Busco L que em gemini i Ultracolors. Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és la seva primera novel·la.

Albert Forns i Canal (Granollers, 8 d'abril de 1982) és un periodista, escriptor i poeta català. Especialitzat en periodisme digital, ha treballat en institucions culturals com el CCCB.^[1]

Destaca per haver guanyat el Premi Documenta de narrativa amb la seva primera novel·la, Albert Serra (la novel·la no el cineasta), en què l'autor reflexiona sobre alguns aspectes de l'art contemporani barrejant ficció, periodisme i assaig, i on apareixen també altres artistes catalans destacats com Barceló o Dalí,^[2] i escriptors com Enrique Vila-Matas.^[3] La tardor de 2013 va rebre una beca de l'Institut Ramon Llull per anar a una residència d'escriptors del nord de l'Estat de Nova York que forma part del centre d'arts internacional OMI, per preparar la seva segona novel·la,^[4]Jambalaia, primer premi Anagrama de novel·la en català, que fou publicada el 2016. El llibre explora la relació entre la vida de l'escriptor i la literatura, fent una recerca sobre els mecanismes de l'autoficció.^[5][6] El 2020 va guanyar el Premi Sant Joan de narrativa amb la novel·la Abans de les cinc som a casa..^[7]

Josep Maria Espinàs - L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

 Pròleg

Aquesta és la narració del meu primer viatge a peu. Des d'aquell 1956 han passat molts anys, i també molts llibres. Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí. De fet, un llibre sempre té la mateixa edat, l'edat que tenia l'autor quan el va escriure. Almenys és el que passa amb els meus llibres de viatge, i el lector ho comprovarà en les pàgines que segueixen: a Sort, el 14 d'agost de 1956, la pensió completa valia quaranta-cinc pessetes, amb esmorzar, dinar, sopar i dormir. I un aperitiu de pernil i xoriço, quatre pessetes. Aquest llibre, doncs, és un document de la prehistòria del turisme al Pallars i a la Vall d'Aran, quan no hi havia pistes d'esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de l'antiga fonda.

1 

El tren, la Pobla i els amics

No he pogut col·locar el sarró dins del vagó; era ple. L'he deixat, aleshores, en un racó de la plataforma i he penjat la bota del vi en un dels petits i oblidats ganxos del món ferroviari, he apuntalat un peu a la barana i m'he posat la pipa a la boca.

Prou que m'ha semblat que la representació de "l'home que se'n va a fora" era massa perfecta, però fins a Lleida no he pogut anar d'altra manera.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927) és un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.

Autor d'una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.

Va néixer el 7 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Masip Ubis.

 Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d'advocat fins al 1955 en què entrà a l'Editorial Destino

El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.

Vasili Grossman - Vida i destí

 

1.

La boira cobria el terra. La llum dels fars dels automòbils reverberava sobre la línia d'alta tensió que vorejava la carretera.

No havia plogut, però, a l'alba, la rosada de la nit havia amarat el terra i, quan el semàfor va indicar prohibit passar, una vaga taca rogenca va aparèixer sobre l'asfalt mullat. L'alè del camp de concentració es percebia a molts quilòmetres de distància: els cables de la línia elèctrica, les carreteres, les vies fèrries, tot confluïa en la seva direcció, cada vegada amb més densitat. Era un espai ple de línies rectes; un espai de rectangles i paral·lelograms que esquerdava el cel tardorenc, la terra, la boira.

Unes sirenes llunyanes van emetre un udol suau i prolongat.

Sheridan Le Fanu - Carmilla

1. Un primer susto

Vivimos en Estiria, en un castillo o schloss, aunque en modo alguno podemos considerarnos gente acaudalada. Una pequeña renta, en esta parte del mundo, cunde muchísimo. Ochocientos o novecientos al año hacen maravillas. En nuestro país apenas habríamos pasado por una família acomodada. Mi padre es inglés y yo llevo un nombre inglés, aunque nunca he visto Inglaterra. Pero aquí, en esta comarca solitaria y primitiva, donde todo es tan maravillosamente barato, no veo realmente de qué manera tener más dinero hubiera podido añadir más comodidades materiales o incluso lujos a los que ya disfrutábamos.

Joseph Thomas Sheridan Le Fanu (28 d'agost de 1814 – 7 de febrer de 1873) va ser un escriptor irlandès de contes i novel·lesde misteri. Les seves històries de fantasmes representen un dels primers exemples del gènere de terror en la seva forma moderna o victoriana, en el qual, com en el seu relat Schalken el pintor, no sempre triomfa la virtut ni s'ofereix una explicació senzilla dels fenòmens sobrenaturals.

Sheridan Le Fanu va néixer a Dublín en el si d'una família acomodada d'orígens hugonots. La seva àvia, Alice Sheridan Le Fanu, i el fill d'aquesta, Richard Brinsley Sheridan van ser dramaturgs, i la seva neboda, Rhoda Broughton, va ser una novel·lista d'èxit.

Va estudiar Dret en el Trinity College de Dublín, on va ser nomenat auditor de la Societat Històrica. Malgrat tot a Le Fanu no li interessaven les lleis i es va passar al periodisme. A partir d'aquest moment i fins a la seva mort va publicar multitud de relats. Des de 1861 fins a 1869, va treballar al Dublin University Magazine, que va publicar molts dels seus treballs per lliuraments. Va ser membre de la redacció de diversos periòdics, incloent-hi el ja esmentat Dublin University Magazine i el Dublin Evening Mail, fins a la seva mort, que es va produir a la ciutat que el va veure néixer, Dublín, el 7 de febrer de 1873.

(Wikipedia)

Carmilla és una novel·la curta d'estil gòtic publicada el 1872 per l'escriptor irlandès Sheridan Le Fanu i ambientada a la zona d'Estíria, a Àustria. Va ser escrita 26 anys abans que Dracula, l'escrit per excel·lència de Bram Stoker i per tant és la predecessora de totes les obres posteriors ambientades en el gènere del vampirisme i la literatura gòtica. Va ser publicada per primera vegada en un recull de contes del mateix autor anomenat In a Glass Darkly on ocupava l'últim lloc en el marc de la revista de literatura anglesa The Dark Blue. És un relat que encara és força desconegut entre la gran massa de lectors però en diverses ocasions va servir a Stoker de font d'inspiració a l'hora de crear elements de la seva pròpia obra com poden ser l'ambientació, totes dues novel·les s'emplacen en castells caracteritzats per ser solitaris i d'arquitectura romàntica i gòtica, i sobretot també, la manera de caracteritzar els personatges i com actuen dins l'obra. En el relat en qüestió, el lector reconeix els trets més coneguts associats als vampirs, gràcies a la novel·la d'Stoker: la necessitat de sang i la pal·lidesa dels seus personatges però també s'introdueixen dos tòpics molts importants: el relat del vampir des d'un punt de vista eròtic femení així com també l'amor lèsbic entre la protagonista i la vampir que passa subtilment desapercebut i no és objecte de càstig o tabú per part de cap dels altres personatges de l'obra.