¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Montserrat Roig - El temps de les cireres



   Quan la Natàlia va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la tia Patrícia, que era a la Gran Via tocant a Bruc. El seu germà Lluís, casat amb la Sílvia Claret des de feia divuit anys, vivia a la part alta de la ciutat, en un dúplex del carrer Calvet, prop de la Via Augusta. Tampoc no hi hauria anat,  al pis del seu germà, i no per la Sílvia, amb qui la unia, si més no, el gust per la cuina, sinó per en Lluís. La Natàlia, que havia oblidat moltes coses durant els dotze anys d'absència, no havia pogut esborrar de la seva memòria el somriure mofeta d'en Lluís quan la va haver de portar a corre-cuita dins del seu cotxe a la clínica. La Natàlia era a frec d'agafar una septicèmia, si vols cardar, fes-ho, però pensa les coses abans i usa el cervell, li havia dit aleshores mentre ella es recargolava de dolors al baix ventre.


Montserrat Roig - El cant de la joventut




  • El cant de la joventut
No premia les parpelles, només deixava que descansessin. Ho feia cada matí, abans que no entrés la infermera. Li agradava tenir els ulls aclucats, com si hi hagués un mocador transparent, color rosa clar. Un mocador de seda. Després, aniria obrint les parpelles i veure que tot seguia al seu lloc. Els obria perquè volia, com podia moure les mans i decantar una mica el cap. Mirà cap amunt: per la finestra entrava la llum lletosa de la primera hora del dia, encara somnolent. Veié les parets blanques, deslluïdes i, al mig de l'habitació, el paravent. Sí, tot seguia al seu lloc. Els objectes es desvetllaven amb ella. Hi tornaven a ser, després de la nit, tan curta. Als hospitals, les nits són molt curtes.  


  • Amor i cendres
  • Escapats de la guerra i de l'ona
  • Mar
  • La divisió
  • Mare, no entenc els salmons
  • La poma escollida
  • Abans que no mereixi l'oblit



Georges Simenon - El fons de l'ampolla


   Tenia el got a la mà i mirava vagament el cul de whisky pàl·lid que encara hi havia. Feia l'efecte —i segurament era així— que retardava el plaer de beure'n l'últim glop. Quan al final se'l va empassar, va continuar observant el got un moment. No es decidia a deixar-lo a la barra, a apartar-lo una miqueta, dos o tres centímetres. En Bill, el bàrman, que tanmateix semblava immers en una partida de daus amb una cowboys, hauria entès el senyal, perquè estava a l'aguait: sempre estava a l'aguait, sobretot amb un client com en P. M.


(Traducció, Anna Casassas Figueras, 2003)










Georges Joseph Christian Simenon (Lieja13 de febrer de 1903 - Lausana4 de setembre de 1989) va ser un escriptor belga en llengua francesa.[1]

Va néixer a Lieja el divendres 13 de febrer, però va ser inscrit com nascut el 12 perquè la seva mare era supersticiosa. Simenon va ser un novel·lista d'una fecunditat extraordinària, amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena d'obres aparegudes sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500 milions d'exemplars dels seus llibres.
Simenon va néixer a la Rue Léopold a Lieja. Va ser el primer fill de Désiré Simenon, comptable d'una oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. El 1905, la família es va mudar a la Rue Pasteur (actualment la Rue Georges Simenon) al barri d'Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree.
La família Simenon era originària del Limburg belga, una regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre FlandesAlemanya i els Països Baixos. La família de sa mare era també originària de Limburg, però del costat neerlandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Sa mare descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels bokkenrijders que va assotar Limburg des de 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que va acabar penjat al setembre de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica potser el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins.

Pere Calders - L'ombra de l'atzavara


A mig matí, el trànsit per l'avinguda Juárez començava a espesseir-se. En Joan Deltell encreuà la calçada davant el Palau de Belles Arts, una mica d'esma, i va haver de fer un salt perquè no l'atrapés un taxi. Pujà a la vorera rondinant, amb el pensament ocupat per tot de retrets contra el salvatgisme dels conductors mexicans: així que el semàfor els deixava pas lliure, es precipitaven contra els transeünts que no havien tingut temps de guanyar l'altra banda de carrer. En Deltell estava segur que ho feien expressament, amb la sàdica il·lusió de caçar algú que anés distret.

Pere Calders - Gaeli i l'home Déu

LA POPULARITAT

   En el transcurs de dues hores, m'havien obligat a descendir del cotxe tres vegades i fingiren tres afusellaments. No obstant això, reeixia a ésser tan natural en posar una cara tendra, que en el moment decisiu els fallava alguna cosa i es decidien a matar-me.
   Aquell cop, l'automòbil s'aturà en una recolzada de carretera de la costa, de cara al mar. La naturalesa oferia a l'esguard una barreja de marina i de paisatge que amorosia l'esperit; els dits s'allargaven en recerca d'una lira i el vent inflava i plegava la corbata, donant-li forma de xalina. Mai no havia sentit com aleshores tantes ganes de fer versos.


Pere Calders - Ronda naval sota la boira

PRIMERES REFERÈNCIES A LA DESAPARICIÓ D'UN CONJUNT MUSICAL

   El "Panoràmic", vaixell de gran calat per al transport de càrrega i passatge, va perdre el governall dos graus al sud de les illes Mestresses. El cel i l'aigua gairebé es tocaven i tots dos tenien un color semblant, amb lluentors de plumbagina aèria.
   Dret en el pont de comandament el capità Maurici va fer tornaveu amb les mans i cridà: "Tanqueu les escotilles! Llanceu al mar la mercaderia estibada a bord!" Després, va treure's la gorra de plat, contemplà melangiosament l'ensenya de la companyia i va alçar els ulls a poc a poc, donant una trista mirada circular a les xemeneies, al pal masteler, a tot l'arbrat —d'una polida i alada arquitectura— i a la fosca massa celeste que s'havia congriat per ajupir aquell petit món flotant i la seva dolguda gent.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Silvana Vogt - La mecànica de l'aigua


PRIMER ESCULL
La veig.
Puc veure-la. 
Camina sense mirar ningú. Les mans a les butxaques. El walkman penjat a la cintura. El dit sobre el control del volum. La música al cap. Perduda en les paraules d'una cançó que escoltarà cent vegades. Fins que ja no faci mal. So, so you think you can tell heaven from hell, blue skies from pain...
La veig.
Puc veure-la.
Camina evitant els ulls que la miren, els cossos que la freguen. Com si davant seu veiés enemics en lloc d'iguals. Trinxeres en lloc de carrers. Fang en lloc de ciment.











Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969) és una dona observadora, de mirada intensa, que pensa les coses abans de dir-les. L’escolto durant la presentació del seu llibre a la seu d’Edicions del 1984, mentre explica les diferències entre les concepcions literàries d’aquí i de l’Argentina i la necessitat d’adaptar-se a una altra literatura (una altra vida) mirant sempre endavant, malgrat els esculls, “perquè la vida va cap endavant”. I parla de l’enorme llibertat que ens dóna la literatura per expressar-nos. Tanta, que a vegades “fa por”.(Núvol. Punt de llibre)
Autora i professora d’escriptura creativa, ha participat en diverses publicacions, tan del món de la narrativa, com de la poesia, biografies i columnes d’opinió en premsa escrita. També ha treballat en el sector editorial com a traductora, correctora i lectora professional.

Actualment és professora del Taller d’escriptura creativa a la Biblioteca de Sant Just Desvern i a l’Ateneu de Sant Just Desvern. També a la Biblioteca d’Abrera i a la llibreria Proa Espais, en Tutoria de Novel·la. Així mateix, és professora del Taller de lectura a l’Ateneu de Sant Just Desvern. (Llibreria L'Odissea.Vilafranca)

L’Argentina es col·lapsa sota el pes de l’economia i s’ofega en la densitat dels gasos lacrimògens. La Vera no s’abraça al patriotisme per salvar-se del naufragi, tot al contrari, detesta aquest país que ha deixat sense llibres la seva pàtria imaginada: les llibreries. I decideix fugir amb una brúixola que no funciona i el seu gos Kantiano, l’únic ésser viu que en aquesta part de món no l’ha abandonada.
Que hi ha més d’una Barcelona, ho sap tothom. Hi ha la Barcelona de la Vera, la del nouvingut que sobreviu a mercè dels cops de sort. Hi ha la Barcelona de l’Eliseu, l’editor prestigiós, que aparentment porta una vida còmoda i aburgesada. També ell, un dia, va decidir trencar amb el seu destí. Qui sap si és per aquest motiu que decideix atorgar una oportunitat a la Vera, com si, de retruc, se la donés a ell mateix abans no sigui massa tard.
La mirada curiosa de la Vera és implacable sobre els nostres usos i costums. Però també tendra. Talment com ho és la prosa concisa i esmolada de la Silvana Vogt.
silvana
Silvana Vogt va estudiar filosofia i va fer de periodista radiofònica abans que el daltabaix econòmic del seu país l’empenyés nord enllà, cap a una ciutat desconeguda, però amb rastres literaris. A Barcelona, després de malviure amb diverses feines, es va vincular al món dels llibres treballant de lectora editorial, de columnista en diaris gratuïts i emissores de ràdio i, finalment, de llibretera, a Sant Just Desvern.


(Edicions 1984)

+ articles sobre l'obra i l'escriptora a:

http://www.racodelaparaula.cat/2016/09/12/la-mecanica-de-laigua-silvana-vogt/

http://www.vilaweb.cat/noticies/largentina-silvana-vogt-reflexiona-sobre-la-memoria-en-la-seva-novel·la-la-mecanica-de-laigua/

http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/silvana-vogt-mecanica-aigua_109087_102.html

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/silvana-vogt-mecanica-laigua-isidor-consul-5355629

http://www.ara.cat/etiquetes/silvana_vogt.html

https://edicions1984.wordpress.com/2016/09/01/novetat-editorial-la-mecanica-de-laigua-de-silvana-vogt/


dimecres, 10 d’agost de 2016

Javier Marías - Mala índole . Cuentos aceptados y aceptables


CUENTOS ACEPTADOS



La dimisión de Santisteban


Tal vez por una de esas extravagancias a las que el azar no logra acostumbrarnos a pesar de su insistencia; o tal vez porque el destino, en un alarde de recelo y precaución, puso en duda durante algún tiempo las condiciones y atributos del nuevo profesor y se vio obligado a demorar su intervención para no correr el riesgo de luego quedar en entredicho; o tal vez, finalmente, porque en estas tierras meridionales hasta los más audaces e invulnerables desconfían de sus propias dotes de persuasión, lo cierto es que Mr Lillburn no tuvo ocasión de comprobar si había algo de verdad en las singulares advertencias que su inmediato superior, Mr Bayo, y otros colegas le habían hecho a los pocos días de incorporarse al instituto hasta que el curso estuvo bien avanzado y él hubo tenido tiempo de olvidar o cuando menos de aplazar su posible significación. Pero en cualquier caso el joven Mr Lilburn pertenecía a esa clase de personas que antes o después, en el transcurso de sus hasta entonces poco agitadas vidas, ven sus carreras arruinadas y sus inquebrantables convicciones desbaratadas, rebatidas e incluso puestas en ridículo por algún suceso de las características del que ahora nos ocupa. De poco le habría valido, pues, no haberse quedado ninguna noche a cerrar el edificio.





Javier Marías Franco (Madrid, 20 de setembre de 1951) és un escriptortraductor i editor espanyol; membre de la Reial Acadèmia Espanyola. (Wiquipèdia)
Javier es el cuarto de los cinco hijos1 del filósofo y miembro de la Real Academia Española Julián Marías y la escritora Dolores Franco Manera, y hermano del historiador del arte Fernando Marías Franco y del economista y crítico de cine Miguel Marías.2 Además, es sobrino del cineasta Jesús Franco (también conocido como "Jess Franco").
Pasó parte de su infancia junto con su familia en Estados Unidos,3 ya que a su padre, encarcelado y represaliado por ser republicano, se le prohibió, tras salir en libertad, impartir clases en la universidad española, por lo que entre 1948 y 1950 colaboró con José Ortega y Gasset en la creación del Instituto de Humanidades; desde 1951 Julián Marías dio clases en universidades norteamericanas y en 1964, una vez rehabilitado su prestigio público, ingresó en la Real Academia Española.4
Javier Marías recibió una sólida educación liberal en el Colegio Estudio, heredero de la Institución Libre de Enseñanza.5 Se licenció en Filosofía y Letras (rama de Filología inglesa) por la Universidad Complutense de Madrid.6
Sobrino y primo, respectivamente, de los cineastas Jesús Franco y Ricardo Franco, colaboró con ellos en su juventud traduciendo o escribiendo guiones, e incluso apareciendo como extra en algún largometraje.7 8
En 1970 escribió su primera novela, Los dominios del lobo, que saldría al año siguiente. Entre la escritura de la obra y su publicación, conoció a Juan Benet,3 al que le uniría a partir de entonces una gran amistad y que fue una figura clave en su vida personal y literaria.9
En 1972 publicó Travesía del horizonte, y en 1978 El monarca del tiempo. Ese mismo año apareció su traducción de la novela de Laurence Sterne La vida y opiniones del caballero Tristram Shandy, por la que le fue concedido al año siguiente el Premio de traducción Fray Luis de León.10 En 1983 salió su cuarta novela, El siglo.
Entre 1983 y 1985 impartió clases de Literatura Española y Teoría de la Traducción en la Universidad de Oxford. En 1984 lo haría en el Wellesley College y entre 1987 y 1992 en la Complutense de Madrid.3
El hombre sentimental aparece en 1986 y, dos años más tarde, Todas las almas, obra esta última que narra la historia de un profesor español que imparte clases en Oxford, lo que dio lugar a que el narrador fuera identificado como Marías.11 Los protagonistas de sus novelas escritas desde 1986 son intérpretes o traductores, "personas que han renunciado a sus propias voces", en palabras de Marías.12
En 1990 salió su primera recopilación de relatos breves, Mientras ellas duermen y en 1991, la primera de artículos periodísticos, Pasiones pasadas. En años sucesivos aparecieron nuevos volúmenes recopilando su obra publicada en prensa y revistas.13
Corazón tan blanco (1992), en la que se mezclan novela y ensayo, tuvo un gran éxito tanto de público como de crítica convirtiéndose en uno de los puntos de referencia del denominado Hibridismo Genérico, y supuso su consagración como escritor.[cita requerida] Fue traducida a decenas de lenguas, y el crítico alemán Marcel Reich-Ranicki mencionó a Marías como uno de los más importantes autores vivos de todo el mundo.14
Su siguiente novela, publicada en 1994, Mañana en la batalla piensa en mí (título tomado de un verso de Shakespeare, al igual que Corazón tan blanco), recibió importantes premios en Europa y América, como el Rómulo Gallegos (fue la primera vez que este galardón fue otorgado a un español)15 o el Fastenrath, de la Real Academia de la Lengua, por citar solo dos.16
En 1998 apareció Negra espalda del tiempo, novela en la que Javier Marías detalla los cruces entre ficción y vida real producidos por la falsa interpretación de Todas las almas como un roman à clef. Es también en esta obra donde se cuenta la historia del "legendario, real y ficticio" Reino de Redonda, del que Marías se acababa de convertir en soberano, con el nombre de Xavier I, tras la abdicación de Jon Wynne-Tyson.17 Con evidente tono lúdico, Marías (pese a su republicanismo confeso) aceptó el título con el objeto de defender el legado literario del Reino, nombró una corte formada por personajes de la cultura nacional e internacional y convocó un premio anual. En 2000 creó la editorial Reino de Redonda.18 19
En 2002 comenzó a publicar la que podría calificarse como su novela más ambiciosa, Tu rostro mañana. Aunque de lectura independiente, continúa con algunos de los personajes (en particular, el narrador) de Todas las almas. Debido a su extensión, más de 1500 páginas, el autor decidió publicarla en 3 tomos (Fiebre y lanza, 2002, Baile y sueño, 2004 y Veneno y sombra y adiós, 2007).20
En 2011 publicó Los enamoramientos,21 novela con una trama en parte detectivesca, pero que plantea problemas filosóficos, éticos. La historia está relatada en primera persona por María, la protagonista que trabaja en una editorial, y es la primera vez en que Marías utiliza una narradora (antes solo había escrito un relato corto desde la perspectiva femenina).22 Salida en abril, a octubre de 2011 la novela había sido traducida ya a 18 idiomas y la edición de Alfaguara había vendido más de 100.000 ejemplares.23 La novela no solo tuvo un gran éxito de público, sino también de crítica: fue elegida libro del año 2011 por el suplemento cultural Babelia de El País.24
En 2012, Marías fue galardonado con el Premio Nacional de Narrativa español. Este galardón lo concede el Ministerio de Cultura de ese país. Marías rechazó el premio y aseguró que agradecía "la gentileza del jurado" y que esperaba que no se tomara su postura "como un feo":
Estoy siendo coherente con lo que siempre he dicho, que nunca recibiría un premio institucional. Si hubiera estado el PSOE en el poder hubiera hecho lo mismo... He rechazado toda remuneración que procediera del erario público. He dicho en no pocas ocasiones que en el caso de que se me concediera no podría aceptar premio alguno.25
Javier Marías, octubre de 2012
Marías reunió, en 2012, en un volumen titulado Mala índole (nombre de un cuento largo que había publicado, por entregas, en el diario El País en 1996 y dos años más tarde en libro aparte) los relatos que considerada que podían ser reeditados. Al respecto, explicó: “Dado lo poco que he frecuentado el noble arte del cuento en los últimos tiempos, es posible que ya no escriba más y que lo que aquí se ofrece acabe siendo la totalidad aceptada y aceptable de mi contribución al género”.26 Esta antología contiene los 26 relatos ya incluidos en sus anteriores libros de cuentos —Mientras ellas duermen y Cuando fui mortal— más 4 escritos después de que esas recopilaciones fueron publicadas.26
Sus obras han sido traducidas a 40 idiomas y publicadas en 50 países.23 El prestigioso sello inglés Penguin ha decidido incorporar siete libros de Marías —cinco novelas, un libro de relatos y otro de ensayos— a su colección de Modern Classics (el acuerdo correspodiente se cerró en la Feria del Libro de Fráncfort 2011), con lo que este novelista pasa a ser el sexto escritor en lengua española incluido en ese selecto club después de Jorge Luis BorgesFederico García LorcaGabriel García MárquezPablo Neruda y Octavio Paz. (Wikipedia)

dijous, 28 de juliol de 2016

Lucia Berlin - Manual para mujeres de la limpieza








Lavanderia Ángel


Un indio viejo y alto con unos Levi's descoloridos y un bonito cinturón zuni. Su pelo blanco y largo, anudado en la nuca con un cordón morado. Lo raro fue que durante un año más o menos siempre estábamos en la Lavandería Ángel a la misma hora. Aunque no a las mismas horas. Quiero decir que algunos días yo iba a las siete un lunes, o a las seis y media un viernes por la tarde, y me lo encontraba allí.


(traducció Eugenia Vázquez Nacarino)






Angel's Laundromat

A tall old Indian in faded Levi's and a fine Zuni belt. His hair white and long, knotted with raspberry yarn at his neck. The strange thing was that for a year or so we were always at Angel's at the same time. But not at the same teams. I mean some days I'd go at seven on a Monday or maybe at sixthirty on a Friday evening and he would already be there.



Lucia Brown Berlin (JuneauAlaska12 de novembre de 1936 - 12 de novembre de 2004) fou una escriptora estatunidencaVa tenir un petit nombre de seguidors, però no va arribar a un públic massiu durant la seva vida. Va assolir la fama literària de forma sobtada onze anys després de la seva mort, l'agost de 2015, amb la publicació de Farrar, Straus and Giroux d'un volum de selecció de contes seleccionats, Manual per a dones de fer feines, editat per Stephen Emerson. Va arribar a la llista de bestsellers de The New York Times a la seva segona setmana, i al cap d'unes setmanes, havia venut més que tots els seus llibres anteriors junts. L'obra no es va poder presentar a la majoria dels premis, ja sigui perquè l'autora era morta o per ser un recopilatori, però va ser nomenada per a un gran nombre de llistes, incloent-hi la llista dels deu millors llibres de 2015 segons The New York Times Book Review. També va ser una de les finalistes per al Premi Kirkus.

David Foster Wallace - La broma infinita

Estoy sentado en una sala, rodeado de cabezas y de cuerpos. Mi postura es conscientemente congruente con la forma de mi dura silla. Es una fria habitación en la administración de la universidad con las paredes forradas de madera, con cuadros al estilo Remington, y ventanas dobles que la protegen de la canícula de noviembre. Los ruidos administrativos quedan aislados por la sala de recepción por la que acabamos de entrar el tío Charles, el señor DeLint y yo.
Yo estoy aquí dentro.













I am seated in an office, surrounded by heads and bodies. My posture is consciously congruent to the shape of my hard chair. This is a cold room in University Administration, wood-walled, Remington-hung, double-windowed against the November heat, insulated from Administrative sounds by the reception area outside, at which Uncle Charles, Mr. deLint and I were lately received.
I am in here. 



David Foster Wallace (IthacaNova York21 de febrer de 1962 – ClaremontCalifòrnia12 de setembre de 2008) va ser un escriptor estatunidenc autor de dues novel·les, nombrosos assaigs i relats curts, a més de professor d'escriptura creativa al Pomona College de Claremont (Califòrnia).[1] La seua obra més coneguda és Infinite Jest, publicada en 1996, a la qual pertany la cita següent:
«The difference between homicide and suicide is mostly a matter of where you perceive the door top to the cage to be.»
— Infinite Jest
Wallace se suïcidà el 12 de setembre de 2008, després d'un llarg historial depressiu que havia empitjorat poc abans de la mort: la seua dona se'l va trobar penjat en tornar a casa.[2] En assabentar-se de la notícia, el crític literari David Ulin va dir d'ell que era «un dels escriptors més influents i innovadors dels últims 20 anys».[3](Wikipèdia)

Agota Kristof - Claus y Lucas


EL GRAN CUADERNO

La llegada a casa de la abuela

Venimos de la ciudad. Hemos viajado toda la noche. Nuestra madre tiene los ojos rojos. Lleva una caja de cartón grande, y nosotros dos una maleta pequeña cada uno con su ropa, y además el diccionario grande de nuestro padre, que nos vamos pasando cuando tenemos los brazos cansados.
Andamos mucho rato. La casa de la abuela está lejos de la estación, en la otra punta del pueblo. Aquí no hay tranvía, ni autobús, ni coches. Sólo circulan algunos camiones militares.


(traducció Ana Herrera)




LA PRUEBA (traducció Ana Herrera)

De vuelta a casa de la abuela, Lucas se acuesta junto a la cerca del jardín, a la sombra de los arbustos. Espera. Un vehículo del ejército se detiene ante el edificio del guarda de frontera. Bajan unos militares y dejan en el suelo un cuerpo envuelto en una lona de camuflaje. Un sargento sale del edificio, hace una señal y los soldados apartan la lona. El sargento silba.


LA TERCERA MENTIRA (traducció Roser Berdagué)

Estoy en la cárcel donde pasé mi niñez. No es una verdadera cárcel, es una celda del edificio de la policía local, un edificio que es una casa más del pueblo, una casa de un solo piso.











Agota Kristof (en hongarès Kristóf Ágota) (KöszegHongria30 d'octubre de 1935 - Neuchâtel27 de juliol de 2011), fou una escriptora hongaresa, que va viure a Suïssa i escrivia en francès. El 2001 va guanyar el premi Gottfried Keller a Suïssa i el Premi austríac de literatura europea el 2008.[1]
Als 21 anys Agota Kristof abandonà el seu país, Hongria, quan l'exèrcit soviètic reprimí la insurrecció de Budapest. Ella, amb el seu marit i la filla de 4 mesos, fugiren cap a Suïssa, a Neuchâtel, localitat on va residir a partir de 1956. La seva obra està marcada per aquesta immigració forçada. Abans de començar a escriure en francès, la seva llengua d'adopció, va treballar en una fàbrica.
En els seus inicis com a dramaturga va aconseguir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la història de dos bessons, que s'ha traduït a moltes llengües. Va rebre el Prix du Livre européen pel primer llibre, Le Grand Cahier, el 1987, i el Prix du Livre Inter, pel tercer, Le Troisième Mensonge, el 1992.
Va morir el 27 de juliol de 2011 a casa seva, a Neuchâtel (Suïssa)
(Wikipèdia)

dimecres, 27 de juliol de 2016

Raquel Ricart - El temps de cada cosa

Bel Arnal solia arribar a classe tan carregat de llibres com d'entusiasme. Amb el pas dels anys la literatura havia esdevingut la seua passió més gran. La literatura dels altres, sobretot la dels morts. Li feia mandra llegir llibres d'autors contemporanis. Preferia el recer de les paraules conegudes, de la literatura amb majúscula, com li agradava de dir.













Raquel Ricart i Leal (Bétera, 1962) és una escriptora valenciana que ha conreat diversos gèneres literaris, sempre en valencià.

RAQUEL RICART
Literàriament es donà a conéixer en guanyar un accèssit dels premis Malvarrosa (1980) amb la narració I entre tant de núvol, ni un glopet de flor. A la dècada dels 80 va publicar narracions en les revistes literàries Celobert i Lletres de canvi Va escriure el text dramàtic Ferrabràs (1990) que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Té diversos llibres publicats: la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), les novel·les juvenils Van ploure estrelles (Tàndem, 2001) que ja porta diverses edicions, El quadern d'Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010, inclusió en The White Ravens 2012.,[1] i traduïda recentment al galec, i En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil.[2] El 2010 guanyà el prestigiós Premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en 2011,[3] i el Premi de creació literària de l'Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València.[4]
Raquel Ricart també ha participat dins dels projectes editorials de la Fundació Bromera Llegir en valencià amb els títols Costums i tradicionsBlai, un cor de rodamón, Les dones sàvies del nord, i La nit de les pastràssimes. També ha col·laborat ocasionalment amb columnes d'opinió en el diari El Punt.
Algunes de les seues obres han estat traduïdes al galec O cadero d'Ànxela, (Ed. Galaxia) i al castellà Llovieron estrellas (Brief, 2014).
L'any 2015, ha publicat una novel·la de ciència-ficció: El ciutadà perfecte (Andana) que ha guanyat el premi de la crítica de literatura juvenil [5]que atorga l’IIFV (Institut Interuniversitari de Filologia).
i la novel·la guanyadora del premi El lector de l'Odissea El temps de cada cosa, dins la col·lecció Les ales esteses, de l'editorial RBA-La Magrana.
A l'abril del 2016 ha publicat un llibre de relats en el qual col·labora i que ha coordinat anomenat Entre dones[