¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Manuel Vázquez Montalbán - El pianista




Si la lámpara tuviera bombilla probablemente la encendería. Absurdo. No la enciende porque no tiene bombilla.
- Pero es que además no necesito encenderla.
Dice. Y la voz levanta la sábana sobre sus labios. El sol poniente se pudre en púrpuras en el ángulo derecho de la habitación, donde la viga enseña sus carnes corroídas. Saca una pierna de debajo de la sábana y la pone a media asta, contemplándola como si fuera a comprársela. Pierna en mal uso, color calvario, morbosidad de la muerte anunciada. La esconde precipitadamente, en el fingimiento de no robarla, cuando el llavín arranca una viruta de ruido de la cerradura y aunque no puede ser otra persona que Luisa, pregunta:
- ¿Luisa?
- Sí. Soy yo. ¿Quién iba a ser a estas horas?




Manuel Vázquez Montalbán
(Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) Escritor y periodista español. Considerado uno de los más importantes testimonios del final del franquismo y de la transición española, así como una de las voces críticas más respetadas del país, es autor de una vasta obra que incluye los géneros de la crónica periodística, la poesía, el ensayo y la novela.
Todos cuantos reconocen el papel de Vázquez Montalbán dentro de la cultura española coincidieron en que hasta el fin de su vida se obstinó en ser fiel a su Barcelona natal, a la que regaló uno de sus paisajes literarios más densos y reconocibles, con rincones y personajes que hablan el «catalán bastardo» o el castellano mezclado con catalanismos de los barrios bajos; en esto, como en muchas otras cosas, se mantuvo fiel a su origen, porque era hijo ilegítimo de un gallego y exiliado republicano, Evaristo Vázquez, y de Rosa Montalbán, y había nacido el 14 de junio de 1939, poco después del final de la Guerra Civil.
Entre la labor periodística y literaria
A mediados de la década de los ochenta entró en el diario El País como columnista. Allí, este trabajador rapidísimo e incansable, de curiosidad desbordante, mostró sus dotes de maestro en todos los géneros del periodismo, que había practicado desde los dieciocho años. Sólo que ahora viajaba con soltura y conocía a los intelectuales, escritores y políticos más influyentes.
Además, agregó a las formas tradicionales, que practicaba como nadie -viñeta, sátira, retrato o parodia-, grandes cuadernos de viaje que algunas veces utilizó como material para su obra narrativa (tal es el caso delQuinteto de Buenos Aires), mientras que en otras ocasiones mantuvo la estructura y el tono del reportaje clásico, como el del subcomandante Marcos de la guerrilla zapatista que realizó en Chiapas.
A partir de 1979, tras la obtención del Premio Planeta por Los mares del Sur, pudo «comprar tiempo para la literatura». Las dos últimas décadas de su vida estuvieron marcadas por una voluntaria y ambiciosa transformación de su carrera literaria. Ya no le bastaban la crónica o la novela negra. Ni tampoco la columna periodística. Sus nuevas novelas fueron más arriesgadas, más ambiciosas y más libres. Esta peculiar vertiente fue inaugurada en 1985 con El pianista, una obra en la que puso todo su talento y en la que se pueden leer algunos de los pasajes más conmovedores y verdaderos de la peripecia de la Barcelona de los vencidos.
Y la continuó con Galíndez (1991) o la monumentalAutobiografía del general Franco (1992), donde un viejo escritor recibe el encargo de escribir una seudoautobiografía del dictador que aprovecha para ofrecer su voz y su versión de la historia del tirano como contrapunto. Poco tiempo más tarde emprendió otra pesquisa de similar alcance en el Quinteto de Buenos Aires, obra en la que se preguntó por los resortes secretos del régimen argentino responsable de los desaparecidos entre 1976 y 1983.
Estos fueron unos años de producción febril. Por ejemplo, en 1994 publicó Roldán, ni vivo ni muertoEl estranguladorPanfleto desde el planeta de los simios, yPasionaria y los siete enanitos, además de anunciar una nueva novela de la serie policíaca protagonizada por Pepe Carvalho, El premio, que aparecería en 1995.
Todo hacía suponer que mantendría los cauces conocidos de sus distintas líneas literarias. Pero en 2002, la novelaErec y Enide marcó un cambio radical en su concepción del género. Por primera vez, la fórmula más conocida de sus relatos, que incluía el devenir individual de personajes imaginarios y reales en un cuidadoso cañamazo histórico y social, fue sustituida por un relato de honda belleza nostálgica, en el que utilizó un motivo perteneciente al ciclo artúrico para componer un mosaico de voces actuales que reflexionan sobre los vínculos amorosos: en Erec y Enide se enlazan los temas de la decadencia de la edad, el amor y la responsabilidad de manera mucho más intimista y lírica que la habitual en Vázquez Montalbán.
Proyección internacional
Tras obtener el Premio Planeta, en 1979, recibió numerosos galardones en Cataluña, en España y en el extranjero (entre ellos, el Premio Nacional de Narrativa, el Premio Nacional de las Letras, el Premio de la Crítica de la antigua República Federal de Alemania, el Premio Recalmare de Italia), y se convirtió en un autor de culto para los lectores de novela negra de Francia e Italia, sobre todo. Era habitual ver sus novelas de Pepe Carvalho en las grandes librerías europeas.
Pero Vázquez Montalbán desconocía el reposo. Entre los años 1989 y 2000 fue sometido a varias operaciones del corazón (se le habían implantado cuatro bypass), lo que no le impedía seguir dietas severísimas, adelgazar veinte quilos y volver a engordar con inusitada celeridad, algo que llevaba haciendo desde mucho tiempo atrás.
Mientras se consolidaba su fama en el ámbito europeo, siguió participando en numerosas antologías de recetas, canciones, fotografías, la memoria viva de la España franquista y posfranquista, etc. Asimismo, puede decirse que buena parte de los relatos sobre la transición española fueron obra suya. Vázquez Montalbán retrató a todos los actores de ese período, mientras los hechos tuvieron lugar, y volvió a hacerlo en la celebración de los distintos aniversarios: la muerte del general Franco, la Constitución, la Generalitat catalana, el «tejerazo».
Tenía una habilidad única para volver sobre los personajes y descubrir en ellos alguna nota desconocida. Y los pintó a todos, desde el rey Juan Carlos hasta Jordi Pujol, pasando por Josep Tarradellas, Adolfo Suárez o Felipe González. Pero también retrató las anónimas sensibilidades colectivas de la España de la transición, cuyo repertorio más formidable y exhaustivo se le debe sin duda.
No obstante, no le bastaron ni el oficio de cronista ni el de historiador ni el de novelista. Había otro más amado: el de poeta. Lector reverente de Luis Cernuda, Gabriel Ferrater o Jaime Gil de Biedma, su abundante producción poética, iniciada a mediados de los años sesenta con Una educación sentimental (1967) y reunida en diversas entregas a lo largo de su vida, muestra la continuidad de ciertas líneas personalísimas, como una gran delicadeza y atención a la experiencia social y un oído muy fino ante las exigencias de la tradición, cuyas cuerdas más sensibles e innovadoras modificó y acrecentó.
Murió a consecuencia de un infarto masivo en el aeropuerto de Bangkok (Tailandia), en la medianoche del 17 de octubre de 2003. Estaba solo, haciendo una escala tras una gira en la que había impartido en Australia y Nueva Zelanda una serie de conferencias sobre la novela policíaca española, la relación entre historia y literatura o el papel de la literatura y de los escritores en la construcción de la ciudad democrática. Según los testigos, nada se pudo hacer para salvarle la vida.
Días más tarde, en Barcelona, sus restos mortales fueron recibidos por su viuda, Anna Sallès, y su hijo, Daniel, además de su íntimo amigo, el dirigente y diputado comunista Rafael Ribó. Junto con los restos llegaron las galeradas de Milenio, la última de sus novelas protagonizadas por Pepe Carvalho, que llevaba consigo y corregía mientras iba de gira. (Biografiasyvidas.com)

diumenge, 18 de novembre de 2012

Jordi Sarsanedas - Mites

Ho faig passar tot cap a l'esquerra, i un zero apareix a l'altre costat del signe d'igualtat. Després poso x en factor comú de tantes xifres i de tantes lletres com puc; resulta un llarg parèntesi. Ja només em resta portar les sobres a la dreta i, finalment, aïllar la incògnita passant tot el del parèntesi a l'altra banda, sota una barra de fracció. Uns anys més tard anomenaré funcions aquesta mena de resultats, i em serviran per a dibuixar ones i campanes damunt paper quadriculat. Uns anys més tard encara, començaré a oblidar-ho tot amb aplicació inconscient.











Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) poeta, narrador i traductor. Llicenciat en Lletres a la Universitat de Tolosa (Llenguadoc), exerceix de professor de llengua i de literatura francesa a Barcelona. Ha anat bastint la seva obra literària entre el somni i l'al·legoria, sempre oberta als corrents que expliciten la crisi de valors socials i morals de la societat contemporània, però allunyada des d'un principi del realisme social. 


Comença publicant poesia, A trenc de sorra (1948), amb una llarga trajectòria que el porta a una primera aproximació a l'obra completa el 1989 dins el volum Fins a un cert punt (Poesia 1945-1989), publicat per Edicions 62. Però l'èxit més remarcable d'aquells primers anys, quan s'erigeix en la primera revelació de la contística de la postguerra, és el recull de narracions Mites (1954), un llibre que Joaquim Molas va veure com "una dramàtica reflexió sobre la condició humana". Més tard publica la novel·la El martell (1956). Totes dues són obres de referència dins la represa literària catalana després de la guerra civil. 
Durant els últims anys intensifica el seu ritme d'escriptura, la qual cosa fa que publiqui amb més assiduïtat. S'han de destacar els llibres de poesia L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003). El 1994 veu la llum el gruix de la seva narrativa breu a Contes (1947-1969)
També ha dirigit teatre i és autor de diversos treballs crítics, proses i articles. A més a més de tenir càrrecs de responsabilitat en diverses institucions i entitats culturals. 
Entre els premis que ha guanyat, cal destacar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat l'any 1994. 
Va ser Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 






Llorenç Villalonga - Mort de dama

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L'herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes.
Pel barri no hi passa ningú.
-Els veritables habitants d'aquests carrers són els gats, ha dit Santiago Rusiñol.













Llorenç Villalonga i Pons (Palma1897 - 27 de gener de 1980)[1] fou un escriptor i psiquiatre mallorquí. Llicenciat en medicina, estudià a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24). Es va especialitzar en psiquiatria a França, on conegué l'obra de l'escriptor Marcel Proust, del qual va adquirir influència, sobretot pel que fa a lanovel·la psicològica
La seva primera novel·la fou Mort de Dama (1931), on fa una interpretació satírica de l'aristocràcia i l'intel·lectualitat illenques. L'obra no va quedar exempta de fortes crítiques per part d'alguns sectors de la societat mallorquina. Entre el 1934 i el 1936 dirigí la revista Brisas. En aquesta etapa publicà també Fedra (1932) la peça teatral Silvia Ocampo i i el començament de Madame Dillon (que no es publicarà fins el 1937).
Després de casar-se es traslladà a Binissalem, on començarà a treballar en a la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines. Amb aquesta novel·la l'autor construí el gran poema elegíac d'un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l'aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se'n féu una versió teatral, amb el títol de Faust, i fou portada al cinema per Jaime Chávarri el 1983. Acabada la guerra, Villalonga s'instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze anys només publicà alguns articles, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, la seva activitat literària. Entre el 1952 i el 1961 tornà a col·laborar d'una manera assídua en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les castellanes (entre les quals Bearn, reescrit en versió castellana per discrepàncies amb la correcció d'estil de l'editorial Selecta, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), etc. L'any 1961, amb l'edició incompleta catalana de Bearn(l'edició íntegra fou publicada el 1966) i amb la primera de L'àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la seva darrera etapa, en la qual amplià les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo CatalánDestino) i més novel·les, ja totes en català.
Amb el cicle de Bearn, que comprèn la majoria d'obres escrites abans del 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d'una societat en transformació: la mallorquina. Amb L'àngel rebel, que obre el cicle de Flo de Vigne, s'enfrontà per primera vegada amb un món nou: el sorgit després de la guerra de 1939-45. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d'un món estimat i perdut, L'àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, finalment esdevé total rebuig d'aquest darrer (La gran batuda1968). D'altres novel·les destacables són Desenllaç a Montlleó (1963), L'hereva de Donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La Virreyna (1969), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975). Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals com Aquil·les o l'impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques.
La seva tasca com a escriptor en català va estar precedida pel protagonisme en l'anticatalanisme a Mallorca, sobretot contra l'Associació per la Cultura de Mallorca i els seus objectius al voltant de la normalització lingüística i la qüestió nacional. Així, polemitzà primer amb Joan Pons i Marquès sobre la normativització lingüística i participà, des de 1936, any en què ingressà a la Falange, en la destrucció de totes les associacions culturals catalanes després de la victòria dels revoltats contra la República a Mallorca, i fou protagonista, amb el seu germà Miquel, de la campanya contra els signants de la Resposta als catalans, amb una retòrica de caire feixista, en el moment àlgid d'afusellaments i empresonaments de civils durant la Guerra Civil Espanyola. A la postguerra canvià d'actitud i arribà a un cert acostament al moviment de resistència cultural i als cercles de la literatura catalana.

Mercè Ibarz - No parlis de mí quan me'n vagi

 L'illa d'aquesta història està situada en un mapa anterior.Per arribar-hi s'han de deixar enrera les botigues que des de la sortida del metro o des de la parada de l'autobús, més encara si vas a peu, atreuen la mirada amb reclams monumentals i un cabal de mercaderies i d'ofertes superposades les unes a les altres. Camino com si vingués d'un país estrany i no em fos possible reconèixer gran cosa entre el cel i la terra, paraules aquestes dues, cel i terra, que no pots fer servir gaire si no és que et dediques a la publicitat que, colossal, cobreix les façanes, distreu els conductors, intimida els vianants.










Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954) és narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Ha publicat la crònica La terra retirada, premi Humbert Torres 1992, que va editar en una col·lecció local de Fraga i republicar a Barcelona el 1993 (Quaderns Crema). La mateixa editora barcelonina li va publicar el 1995 la novel·la La palmera de blat. Les dues obres conformen un díptic en què l'autora confronta la narració documental i la ficcional del mateix tema, els canvis en el poble on va néixer i els lligams que la vida a la ciutat crea amb un món rural del tot transformat i alhora ancestral o, dit altrament, les relacions entre la memòria i la imaginació, entre el quotidià i el fantàstic. 

L'any 2002 va publicar el llibre A la ciutat en obres, tres històries que viatgen entre la realitat i els somnis i tenen un punt de suport a l'obra de Feliu Elias. Un llibre que ha dut alguns crítics catalans a opinar que l'autora és una de les més destacades de la nostra literatura, i del qual ha dit Ibarz que "no m'interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d'aleshores. Escric des de l'experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent." 

Mercè Ibarz s'ha dedicat professionalment al periodisme, i ha traslladat el seu esperit exigent a estudis que se situen molt a prop de l'assaig, literari o polític. D'entre la seva tasca, caldria destacar la seva faceta com a biògrafa de l'escriptora Mercè Rodoreda, sobre qui ha publicat tres llibres, l'últim dels quals és Mercè Rodoreda. Exilio y deseo (2004). També s'han d'esmentar els seus estudis sobre el cinema documental, un d'ells dedicat a Luís Buñuel: Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, publicat per l'Institut Valencià d'Art Modern el 1999. 


Carme Riera - Dins el darrer blau


A estones vetllava d'aturat, d'altres, trepitjant tan fluix com sabia; passejava per davant el mur que envoltava el jardí, sense perdre de vista la porta que aviat hauria d'obrir-se. Amb insistència minuciosa repasava el motiu que l'havia duit fins allà i dins el bessó de la nit el mantenia despert i vigilant, pendent només del senyal esperat. Intentava posar tot l'esment del món en cadascuna de les contrasenyes que el capità Andreas Harts li havia donat gairebé feia un any i que des de llavors duia ben impreses  en el full primer de la memòria perquè arribat el moment tot s'acomplís sense mancar-hi una peça petita. Segur com estava que allò que succeí a Harts per força hauria de repetir-se en la seva persona, tenia el convenciment que aviat seria cridat i els seus mèrits apreciats en la mesura exacta del seu valor. Però aquesta vegada l'al.lot no desitjava únicament sentir-se un home fort i poderós, ni tan sols fer de menys el capità Harts, que a punt de la quarantena anava de davallada, per molt que s'encaparrotés a confiar a quatre amics les festes i escarafalls amb els quals era rebut per tres-centes casades de cent ports diferents. No, el que féu embarcar Joao Peres en el primer vaixell que posà rumb a Mallorca i que el retenia allà, en un carreró de Ciutat, quasi arran de murada, arriscant-se que els homes de l'Agutzil l'apleguessin, era molt més fort que el desig de posseir o la necessitat de jactar-se, car creia que la resta de la seva vida depenia del senyal esperat, tal com en somnis ho havia vist. I aixó succeí molt abans dela nit en que el capità Harts relatà d'una manera casual aquella història, segurament amb la intenció d'augmentar la seva aurèola heroica i de posar a prova la seva capacitat de contar facècies, davant una concurrència, acostumada a escoltar de boca de mariners, aventures que només ocorren lluny als agosarats que són capaços d'anar-les a cercar.




Carme Riera Guilera (PalmaMallorca 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana, es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.
A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l'activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l'assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l'Escola de Barcelona Carlos BarralJaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.
També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d'autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l'obra original, gràcies al distanciament del text de partida.

Montserrat Roig - La veu melodiosa

 La Letícia, que aleshores encara es dia Dolors, brodava un cigne d'ales daurades quan va sentir el primer crit. Va córrer a la vora de la jove filla del senyor i se la trobà a punt de caure dins la banyera de potes de drac.
- Em sembla que ha arribat l'hora, senyoreta - digué la Dolors.
La va ajudar a caminar cap al llit i se n'anà a la cuina per preparar-ho tot. Després, va avisar el senyor Malagelada, que en aquell moment estava llegint l'"Excelsior" de Joan Maragall. La Dolors va deixar el cigne a mig brodar. No sabia que ja no tindria temps per a acabar-lo. Quan ho va voler fer, sola i al poble, amb prou feines s'hi veia per a enllestir el fistonet que voltava les ales daurades.

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·lescontesreportatges i articles periodístics.
Des de ben jove va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. L'any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres, i es va doctorar el 1970.[1] Va ser també lectora de castellà a Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any que guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona adéu(1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments claus de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.[2]Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample. El seu pare, Tomàs Roig i Llop, fou advocat i escriptor.
També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes, que posteriorment publica en la sèrie de llibres coneguda comRetrats paral·lels (1975 i 1976). Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or i document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de Televisión Española, on realitza un programa d'entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses.
L'hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d'aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). D'entre les seves obres més premiades també destaquen L'agulla daurada(premi Nacional de Literatura Catalana de 1985), escrit a partir d'una estada de dos mesos de l'autora a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.
La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l'autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.
Montserrat Roig va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990). Morí a Barcelona el 1991, víctima d'un càncer de mama.

Salvador Espriu - Narracions - Tereseta-que-baixava-les-escales

No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'acuclar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorrariem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra. teresa , filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès?






Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners1913 - Barcelona1985) fou un poetadramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament ambJosep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de SineraEl caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Charles Dickens - El Casalot

Londres. El periode de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il.lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llagardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tenacitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.

Trad. Xavier Pàmies




London. Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting
in Lincoln's Inn Hall. Implacable November weather. As much mud in
the streets as if the waters had but newly retired from the face of
the earth, and it would not be wonderful to meet a Megalosaurus,
forty feet long or so, waddling like an elephantine lizard up Holborn
Hill. Smoke lowering down from chimney-pots, making a soft black
drizzle, with flakes of soot in it as big as full-grown
snowflakes--gone into mourning, one might imagine, for the death of
the sun. Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better;
splashed to their very blinkers. Foot passengers, jostling one
another's umbrellas in a general infection of ill temper, and losing
their foot-hold at street-corners, where tens of thousands of other
foot passengers have been slipping and sliding since the day broke
(if this day ever broke), adding new deposits to the crust upon crust
of mud, sticking at those points tenaciously to the pavement, and
accumulating at compound interest.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Miguel Delibes - El disputado voto del señor Cayo

 Subió las escaleras de tres en tres, el tronco adelantado, los brazos inertes a lo largo del cuerpo, la boca entreabierta, pero al llegar al segundo piso su respiración empezó a agitarse y se detuvo en el rellano a tomar aliento, la mano izquierda asida al pasamanos. En el techo, una lámpara enrejada, de escasa potencia, iluminaba los desconchones de las paredes, los nobles escalones de madera, desgastados en los bordes, los balaustres torneados del antepecho, cubiertos de polvo, las puertas de los dos pisos -izquierda y derecha- encaradas, como observándose, con sus desorbitadas mirillas de bronce, sus orlas y molduras relevantes, de un recargamiento barroco. En una de ellas, la que Víctor tenía junto a sí, una placa blanca, desportillada, decía: "Dimas Reglero. Médico. Garganta, nariz y oídos".

dimarts, 11 de setembre de 2012

Miguel Delibes - El hereje


PRELUDIO

El Hamburg, una galeaza a remo y vela, de tres palos, línea enjuta y setenta y cinco varas de eslora, dedicada al cabotaje, rebasó lentamente la bocana y salió a mar abierta. Amanecía. Se iniciaba el mes de octubre de 1557 y la calima sobre la superficie del mar y la estabilidad de la nave presagiaban bonanza, una jornada calma, tal vez calurosa, de sol vivo y suave viento del norte. Era el Hamburg un pequeño barco de carga, dotado con cincuenta y dos marineros, al que su capitán, Heinrich Berger, con un agudo sentido de la economía personal, superponía en el buen tiempo dos pequeñas tiendas de campaña sobre las cuadernas de toldilla para alojar a cuatro posibles pasajeros de confianza, mediante un módico estipendio. 

dimecres, 15 de febrer de 2012

James Joyce - Retrat de l'artista adolescent


Al temps que les bèsties parlaven -i que n'eren, de bons, aquells temps!- hi havia una «muu» que baixava pel camí, i aquesta «muu» que baixava pel camí va trobar un noiet tot bufó que li deien el cucut...
El seu pare li explicava aquest conte: el seu pare el mirava a través d'un vidre: i tenia la cara tota peluda.
Ell era el ninet de la casa, el cucut. I la vaqueta baixava pel camí, i allí vivia Betty Byrne: la que venia pastissos de llimona.

dijous, 9 de febrer de 2012

Patrícia Highsmith - La máscara de Ripley

Tom estaba en el jardín cuando sonó el teléfono. Dejó que respondiera madame Annette, su ama de llaves, y siguió raspando el musgo húmedo adherido a los lados de los peldaños de piedra. Era un octubre lluvioso.

Patrícia Highsmith - El amigo americano (El juego de Ripley)

- El crimen perfecto no existe -dijo Tom a Reeves-. Creer que sí existe es un juego de salón y nada más. Claro que muchos asesinatos quedan sin esclarecer, pero eso es distinto.






















cinema


TÍTULO ORIGINALDer Amerikanische Freund (The American Friend)
AÑO1977
DURACIÓN 121 min.
PAÍS
DIRECTORWim Wenders
GUIÓNWim Wenders (Novela: Patricia Highsmith)
MÚSICAJürgen Knieper
FOTOGRAFÍARobby Müller
REPARTODennis HopperBruno GanzLisa KreuzerGérard BlainAndreas DedeckeDavid Blue,Stefan LennertRudolf SchündlerHeinz Joachim KleinRosemarie HeinikelNicholas Ray,Samuel FullerLou CastelDaniel SchimdSandy Whitelaw
PRODUCTORACoproducción Alemania-Francia; Road Movies Dritte Produktionen / Les Films du Losange / Westdeutschen Rundfunk
PREMIOS1977: Festival de Cannes: Nominada a la Palma de Oro (mejor película)
GÉNEROThrillerDrama | Crimen
SINOPSISEl marchante americano Tom Ripley (Hopper) intenta poner a prueba la integridad de Jonatham Zimmermann, un humilde fabricante de marcos (Bruno Ganz) que padece una enfermedad terminal. Ripley le presenta a un gánster que le ofrece mucho dinero a cambio de que trabaje para él como asesino a sueldo. En un principio rechaza la oferta, pero, al pensar en el precario futuro que espera a su mujer y a su hijo después de su muerte, acaba aceptando el trato. (FILMAFFINITY)

dimarts, 7 de febrer de 2012

James Joyce - Dublinesos

Els morts

La Lily, la filla del porter, tenia els peus literalment desfets. Tot just acabava d'acompanyar un senyor al recambró de darrer l'oficina de la planta baixa i l'havia ajudat a treure's l'abric, que l'asmàtica campaneta de la porta del rebedor tornà a sonar i va haver de travessar corrents el rebedor per fer passar una altre convidat. Encara bo que no havia d'atendre les dames i tot. Però la senyoreta Kate i la senyoreta Julia ho havien tingut en compte i havien convertit la cambra de bany de dalt en un vestidor de senyores. La senyoreta Kate i la senyoreta Julia hi eren, tafanejant i rient i preocupant-se per tot, sortint l'una darrera l'altra al replà de l'escala, guaitant a baix per damunt de la barana i cridant la Lily per preguntar-li qui havia arribat.




Al cinema:


Dublineses (Los muertos)
TÍTULO ORIGINALThe Dead
AÑO1987

DIRECTORJohn Huston
GUIÓNTony Huston (Relato: James Joyce)
MÚSICAAlex North
FOTOGRAFÍAFred Murphy
REPARTOAnjelica HustonDonald McCannHelena CarrollCathleen DelanyIngrid CraigieRachel DowlingDan O'Herlihy,
Marie KeanDonald DonnellyColm Meaney
PRODUCTORACoproducción Reino Unido-Irlanda-Estados Unidos; Channel 4 / Delta Film / Liffey Films / Vestron Pictures / Zenith Entertainment
PREMIOS1987: 2 nominaciones al Oscar: Mejor vestuario, guión adaptado
1987: Premios David di Donatello: Nominada Mejor film extranjero
GÉNERODrama
SINOPSISEs el día de la Epifanía de 1904 y está a punto de comenzar una de las celebraciones más concurridas de Dublín,
la fiesta de las señoritas Morkan. Entre los invitados se encuentra Gabriel Conroy, sobrino de las anfitrionas y
marido de Gretta, una de las mujeres más bellas del país. Es una noche maravillosa y los asistentes disfrutan
de una magnífica velada. Gabriel, enamorado de su esposa, la contempla detenidamente cuando suena una antigua
canción de amor. De vuelta a casa, Gretta le confiesa que aquella canción ha despertado en ella el recuerdo de un
amor de juventud, que se vio truncado por la muerte del amado. Nunca antes le había contado a su marido esta
historia. (FILMAFFINITY)