¿hasta qué punto el primer párrafo de una novela es importante?
los hay descriptivos, los hay misteriosos, los hay que resumen toda la historia, los hay que despiertan la curiosidad...
a menudo es lo último que escribe el autor, precisamente porque sabe que la continuidad de su lectura depende de este primer párrafo...pero, ¿siempre ha sido así? comprobémoslo.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Charles Dickens - El Casalot

Londres. El periode de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il.lustríssim canceller celebra audiència al Lincoln's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llagardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grosses com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins a les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un mal humor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tenacitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.

Trad. Xavier Pàmies




London. Michaelmas term lately over, and the Lord Chancellor sitting
in Lincoln's Inn Hall. Implacable November weather. As much mud in
the streets as if the waters had but newly retired from the face of
the earth, and it would not be wonderful to meet a Megalosaurus,
forty feet long or so, waddling like an elephantine lizard up Holborn
Hill. Smoke lowering down from chimney-pots, making a soft black
drizzle, with flakes of soot in it as big as full-grown
snowflakes--gone into mourning, one might imagine, for the death of
the sun. Dogs, undistinguishable in mire. Horses, scarcely better;
splashed to their very blinkers. Foot passengers, jostling one
another's umbrellas in a general infection of ill temper, and losing
their foot-hold at street-corners, where tens of thousands of other
foot passengers have been slipping and sliding since the day broke
(if this day ever broke), adding new deposits to the crust upon crust
of mud, sticking at those points tenaciously to the pavement, and
accumulating at compound interest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada