Stefan Zweig - El món d'ahir. Memòries d'un europeu

 

Prefaci

Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació –esdeveniments, catàstrofes i proves–, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. Ben lluny de mí la intencióde posar-me en primer pla, si no és en el sentit del conferenciant que explica coses ambdiapositives: l'època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història.

El món de la seguretat

Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat. Els drets que atorgava als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia la invariabilitat. Tothom sabia quan tenia o quant li corresponia, què li era permés i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la cas i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita "reserva" per al futur. En aquestt vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'abcià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions no daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.

Rainer Maria Rilke - A lo largo de la vida

 

Después de la misa, el cura de María-Schnee bajó los cuatro escalones del altar, se dio la vuelta y se sentó junto al trascoro. Buscó en los numerosos pliegues de sus ornamentos un pañueklo, se sonó respetuosamente con un do grave de órgano y comenzó: "Recemos por Anton von Wick, consejero imperial, que descansa en el Señor. Señor, apiádate de tu fiel siervo Antonius..."

En el primer banco se levantóStanislaus von Wick, hermano del "fiel siervo Antonius", fallecido hacía ocho años, y se sonó conmovido. Cuando concluyó la misa de difuntos, herr Stanislaus abrió la marcha como cabeza de família y detrás de él se desprendieron de los banco sombríos un par de mujeres vestidas de negro. En la calle ofreció el brazo a su hermana, la vieja comandanta Richter y los demás siguieron de dos en dos. Nadie hablaba. Todos guiñaban bajo la luz los ojos, que parecíasn llorosos, y bostezaban de hambra y aburrimiento.

Rainer Maria Rilke (Praga, Imperi austrohongarès, 4 de desembre de 1875 - Montreux, Suïssa, 29 de desembre de 1926) fou un reconegut poeta austríac, en llengua alemanya, del segle xx. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les seves obres més famoses són Cartes a un poeta jove i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va compondre més de quatre-cents poemes en francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Peter Handke - La mujer zurda

 

Tenía treinta años y vivía en una urbanización de bungalows que formaba terrazas, en la ladera merdional de una montaña de mediana altura, justo por encima de la neblina de una gran ciudad. Tenía pelo castaño y ojos grises, que, de vez en cuando, aunque no miraran a nadie, resplandecían sin que el resto de lacara experimentara cambio alguno. Una tarde de invierno, cerca ya del anochecer, estaba sentada a la luz amarilla que llegaba de fuera, junto a la ventana de un amplio cuarto de estar, al lado de una máquina de coser eléctrica; junto a ella, su hijo de ocho años haciendo unos deberes. De los dos lados que formaban el largo de la habitación, uno de ellos era sólo una cristalera delante de la cual había una terraza, cubierta de hierba, con un árbol de Navidad que habían tirado allí, y el muro sin ventanas de la casa vecina. El niño staba sentado a una mesa barnizada de color marrón e, inclinado sobre su cuaderno, escribía con una pluma estilográfica que rascaba el papel, mientras se iba pasando la lengua por los labios. De ves en cuando dejaba de escribir, miraba por el ventanal y luego seguía escribiendo con más ahínco; o dirigía una mirada a su madre, la cual, aunque estaba vuelta hacia un lado, se daba cuenta de ello y lo miraba también. La mujer estaba casada con el jefe de ventas de la sucursal que en aquella ciudad tenía una marca de porcelanas conocida en toda Europa; elmarido tenía que volver de Escandinavia después de un viaje de negocios de varias semanas. La família no era muy rica, pero vivía en una situación acomodada sin tener que pensar en el dinero; el bungalow era de alquiler porque el marido podía ser trasladado en cualquier momento.

Peter Handke (Griffen, 6 de desembre de 1942) és un escriptor de novel·la, assaig i teatre austríac.^[1] A més, Handke tradueix de l'eslovè i del francès a l'alemany. És guanyador del Premi Nobel de literatura de l'any 2019.

El seu pare era austríac i la seva mare pertanyia a la minoria eslovena de la regió. La mort prematura de la mare per suïcidi marcà profundament la seva joventut (a ella dedicà la novel·la semibiogràfica Infelicitat sense desitjos). Va estudiar Dret a la Universitat de Graz, però sense arribar a graduar-se, perquè es va dedicar aviat a la literatura de manera exclusiva, primer a través de peces teatrals, després amb relats, assaigs, poesies i diaris, als quals cal afegir algun guió cinematogràfic.

Va destacar per l'esperit polèmic vers la generació d'autors com Alfred Andersch, Heinrich Böll, Ilse Aichinger o Ingeborg Bachmann. Va tenir especial ressò Insults al públic, que el definí com a autor experimental i «outsider», però aviat va derivar cap a una escriptura densa i minimalista, altament descriptiva i rica en visions quasi cinematogràfiques que van fer que el comparessin amb Alain Robbe-Grillet i altres francesos de l'«école du regard».

Del seu llibre La por del porter davant del penal (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970) el director Wim Wenders, en va fer una pel·lícula. Ambdós van tornar a col·laborar a Der Himmel über Berlin. Del seu llibre La dona esquerrana (Die linkshändige Frau, 1976), Handke mateix en va fer una pel·lícula el 1978. Va dedicar tres llargs reportatges al conflicte de Iugoslàvia i rebutjà el premi Büchner en solidaritat contra els bombardejos civils a Sèrbia.

L'any 2009 rebé el Premi Franz Kafka. El 10 d'octubre de 2019 rebé el Premi Nobel de Literatura,^[2] per «l'obra influent que, amb enginy lingüístic, ha explorat les perifèries i les especificitats de l'experiència humana».^[3

Clara Queraltó - Et diré R.

Jo hauria volgut que les coses anessin d'una altra manera. Era una sensació que tenia sovint. Perquè la vista se'm descontrolava i agafava camins que no havia pogut preveure. Encadenava descuits i indecisions. Saltava d'un error a un altre com quan una pedra rodola per la teulada, rebota amb la barana del balcó i acaba escolant-se entre les reixes de la claveguera. Jo hauria volgut mirar-me la línia de guix de la casella on era i que encaixés mínimament amb el que havia imaginat. Sentir que les coses eren estables. Volia llevar-me sense aquella migranya i aquell mal als ulls que arrossegava fins que marxava el sol.

 

 

Clara Queraltó

(El Pla del Penedès, 1988) és filòloga especialitzada en teoria de la literatura. Es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a joves. Va debutar en la narrativa amb El que pensen els altres (2019), obra que va rebre el prestigiós premi Mercè Rodoreda.

https://www.grup62.cat/llibre-et-dire-r/334493