Josep Maria Espinàs - L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran

 Pròleg

Aquesta és la narració del meu primer viatge a peu. Des d'aquell 1956 han passat molts anys, i també molts llibres. Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí. De fet, un llibre sempre té la mateixa edat, l'edat que tenia l'autor quan el va escriure. Almenys és el que passa amb els meus llibres de viatge, i el lector ho comprovarà en les pàgines que segueixen: a Sort, el 14 d'agost de 1956, la pensió completa valia quaranta-cinc pessetes, amb esmorzar, dinar, sopar i dormir. I un aperitiu de pernil i xoriço, quatre pessetes. Aquest llibre, doncs, és un document de la prehistòria del turisme al Pallars i a la Vall d'Aran, quan no hi havia pistes d'esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de l'antiga fonda.

1 

El tren, la Pobla i els amics

No he pogut col·locar el sarró dins del vagó; era ple. L'he deixat, aleshores, en un racó de la plataforma i he penjat la bota del vi en un dels petits i oblidats ganxos del món ferroviari, he apuntalat un peu a la barana i m'he posat la pipa a la boca.

Prou que m'ha semblat que la representació de "l'home que se'n va a fora" era massa perfecta, però fins a Lleida no he pogut anar d'altra manera.

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927) és un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.

Autor d'una extensa obra narrativa amb la qual ha aconseguit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.

Va néixer el 7 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Masip Ubis.

 Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d'advocat fins al 1955 en què entrà a l'Editorial Destino

El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.