Bram Stoker - Drácula

 

Capítulo 1

DIARIO DE JONATHAN HARKER

            (Taquigrafiado)

3 de mayo, Bistritz. – Salí de Munich el 1 de mayo a las 8:35 de la tarde, y llegué a Viena al día siguiente por la mañana tempreno; debería haber llegado a las 6:46, pero el tren sufrió una hora de retraso. Buda-Pest parace una ciudad maravillosa, a juzgar por lo que vislumbré desde el tren y lo poco que pude pasear por sus calles. Me dio miedo alejarme demasiado de la estación, ya que, aunque habíamos llegado tarde, volveríamos a partir con la menor demora posible respecto a la hora prevista. Tuve la impresión de que estábamos abandonando Occidente y adentrándonos en Oriente; el más occidental de los espléndidos puentes que cruzan sobre el Danubio, que alcanza aquí una anchura y una profundidad de nobles proporciones, nos condujo hasta las tradiciones del dominio turco.

Abraham Stoker (Clontarf, Irlanda, 8 de novembre de 1847 - Londres, Anglaterra, 20 d'abril de 1912) va ser un escriptorirlandès cèlebre per la seva novel·la de terror Dràcula, una de les obres més famoses de la literatura gòtica. Literàriament, se'l coneix amb el seu pseudònim Bram Stoker, nom que rep el premi més prestigiós a la novel·la de terror.

Fill d'Abraham Stoker i de la feminista Charlotte Thornley, els quals van tenir set fills, i Bram Stoker en fou el tercer. Era una família burgesa, treballadora i austera que tenien com a única fortuna els llibres i la cultura. La precària salut de Stoker el va obligar a estudiar a casa amb professors privats. Va estar fins als 7 anys al llit per diverses malalties mentre la seva mare li explicava històries de fantasmes i de misteri, que posteriorment l'influirien, i el seu pare li feia sagnies.

Dràcula (1897) és la creació literària estel·lar de Bram Stoker, que va realçar els matisos del vampirisme i va crear una obra literària transmesa al llarg dels anys.

Es tracta d'una història fictícia basada, segons algunes fonts, en el personatge real de Vlad Draculea (Vlad el Fill del Dimoni/Drac), també anomenat Vlad Tepes "l'Empalador".

Per a aquesta novel·la, Stoker es va servir dels coneixements d'un erudit orientalista hongarès anomenat Vámberi, amb el qual es va reunir diverses vegades perquè li expliqués les peripècies del príncep de Valàquia i de llibres com el d'Emily Gerard Informe sobre els principats de Valàquia. Es va inspirar en Irving i Franz Liszt per reflectir l'aspecte del comte. El llibre reflecteix la lluita constant del bé contra el mal. Òscar Wilde va definir aquesta novel·la com l'obra de terror més ben escrita de tots els temps, a més de rebre elogis d'Arthur Conan Doyle, entre d'altres.

Stoker va concebre l'obra quan, arran d'una indigestió de cranc, va patir al·lucinacions sobre una mena de rei dels vampirs que sortia de la tomba a la recerca de sang. Actualment, és la tercera obra en llengua anglesa més llegida de tot el món, després de la Bíblia i de l'obra de Shakespeare.

(Viquipèdia)

Miguel Delibes - La sombra del ciprés es alargada

 

CAPÍTULO PRIMERO

Un amigo hace sufrir tanto como un enemigo (Proverbio chino)

Yo nací en Ávila, la vieja ciudad de las murallas, y creo que el silencio y el recogimiento casi místico de esta ciudad se me metieron en el alma nada más nacer. No dudo de que aparte de otras varias circunstancias, fue el clima pausado y retraído de esta ciudad el que determinó, en gran parte, la formación de mi carácter.

De mi primera niñez bien poco recuerdo. Casi puede decirse que comencé a vivir, a los diez años, en casa de don Mateo Lesmes, mi profesor. Me acuerdo perfectamente, como si lo estuviera viendo, del día que mi tutor me presentó a él...

Richard Yates - Revolutionary Road

 

CAPÍTOL PRIMER

Quan els darrers sorolls de l'assaig general es van anar apagant, els Laurel Players es van quedar drets dalt de l'escenari, parpellejant en silenci i indefensos davant dels llums de l'auditori buit. Gairebé no gosaven respirar quan la figura baixa i solemne del director es va aixecar d'entre els seients sense entapissar per enfilar-se a l'escenari ni quan, tot seguit, va treure de darrere els bastidors una escala de tisora que va grinyolar asprament, va pujar la meitat dels esglaons, es va girar i, després d'escurar-se la gola uns quants cops, els va dir que eren un grup amb molt de talent i que era fantàstic treballar amb ells.

–No ha estat gens fàcil–va dir, mentre el reflex de les seves ulleres brillava aquí i allà sobre l'escenari –. Hem tingut molts problemes i, si us he de ser franc, ja m'havia resignat a no esperar gran cosa. Potser el que diré us semblarà carrincló, però aquesta nit ha anat diferent. Aquesta nit, mentre m'estava aquí abaix assegut, m'he adonat que per primera vegada us sortia del cor. –Va obrir els dits de la mà i se la va posar sobre la butxaca de la camisa per demostrar que n'era, de petit i poca cosa, el cor; després va cloure aquella mateixa mà en un puny i el va brandar a poc a poc, sense dir res, en un silencia llarg i teatral, alhora que tancava un ull i arrugava el llavi inferior humit en un rictus d'orgull i triomf–. Si demà a la nit ho feu com avui –va dir–, la funció serà inoblidable.

Richard Yates (1926-1992) va ser un escriptor nord-americà que va destacar pel seu retrat del desencís estatunidenc dels anys 50. Es va dedicar a escriure novel·les, feina que compaginava amb el periodisme i l'ensenyament universitari. Va estar durant uns anys servint a l'exèrcit. La seva fama en vida va ser irregular però va ser reconegut pòstumament com un dels grans narradors del seu país.

Revolutionary Road és una pel·lícula nord-americana del 2008 basada en la novel·la homònima de Richard Yates. L'adaptació és dirigida per Sam Mendes i interpretada per Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.

• Argument

Als anys cinquanta, Frank (Leonardo DiCaprio) i April (Kate Winslet) són una jove parella que viu als suburbis de Connecticut. Una parella sempre s'ha considerat especial. Així, quan tots dos es muden a la seva nova casa a Revolutionary Road, declaren altivament la seva independència respecte a la inèrcia suburbana que els envolta i decideixen no deixar-se atrapar mai per les restriccions socials de la seva època. En canvi, tot i el seu encant, bellesa i irreverència, els Wheeler descobreixen que s'estan convertint exactament en allò que no esperaven. Decidida a canviar els seus destins, April trama un audaç pla per començar de nou, per deixar enrere les comoditats de Connecticut i llançar-se a la immensitat de la desconeguda París. Però quan el pla comença a dur-se a terme, els dos cònjuges són pressionats al límit: un per escapar a tot preu i l'altre per salvar tot el que tenen.

(WIKIPEDIA)

Knut Hansum - Hambre

PRIMERA PARTE

Era el tiempo en que yo vagaba, con el estómago vacío, por Cristianía, esa ciudad singular que nadie puede abandonar sin llevarse impresa su huella...

Estoy acostado en mi buhardilla, no duermo; oigo sonar las seis en un reloj vecino. Hay mucha claridad y la gente comienza a moverse por la escalera. La pared de mi habitación, correspondiente a la puerta, está empapelada con números viejos del Morgenbladet. Puedo ver en ellos distintamente un «aviso» del director de Faros, y un poco a la izquierda, grande y ancho, un anuncio de pan fresco, de Fabian Olsen, panadero.

Abrí por completo los ojos y, siguiendo una inveterada costumbre, me di a pensar si tenía algún motivo de alegría. Ante los apuros de los últimos tiempos, todos mis efectos habían tomado, uno tras otro, el camino de la casa de empeños. Abatido y nervioso, dos o tres veces tuve que guardar cama durante todo el día, a causa de los vahídos que me daban. De vez en vez, cuando la suerte me sonreía, llegaba a cobrar hasta cinco coronas por un artículo en algún periódico.

Hambre es una novela escrita en 1890, aclamada y considerada la primera novela moderna escandinava, como también un ejemplo sobresaliente de la novela psicológica. Su autor, Knut Hamsun, escritor, poeta, novelista, dramaturgo y crítico, nació en 1859 en Noruega, alcanzó fama mundial y recibió el premio Nobel de Literatura en 1920.

La obra Hambre relata la historia de hambre, pobreza y camino a la locura de un periodista acosado por los importantes desajustes físicos y psicológicos. El protagonista de Hambre no tiene nombre, no tiene edad, no sabemos nada de su origen o de su familia.

Es un hombre sin pasado, arrancado de su contexto y lanzado al anonimato y la hostilidad de la gran ciudad. Una ciudad, donde el hombre siente con más fuerza su soledad en medio de la multitud. El protagonista vive al borde del abismo permanentemente. La descripción de este personaje es impresionante, detallando sentimientos y reflexiones.

El protagonista de Hambre es un hombre preparado que ha conocido tiempos mejores, pero que atraviesa una mala etapa en la que ninguno de los artículos que escribe son aceptados por el periódico con el que habitualmente colabora.

Expulsado de la pensión donde vive, se ve obligado a vivir en cada vez más en precarias condiciones, incluso a dormir alguna vez al sereno; mientras, el hambre cada vez más fuerte, ataca su estómago y debilita sus pensamientos.

En Hambre
, además, Hamsun retrata, tal vez sin quererlo de forma expresa, la soledad en la ciudad. En ella el hombre, enajenado de su comunidad, no tiene a quien acudir aun en las circunstancias más extremas. Está solo, solo consigo mismo.

Excelente novela de reflexión ya que en “Hambre” tenemos, narrado en primera persona, al hombre contra el mundo, desesperado pero obsesivo y rebelde porque mantiene intacta su peculiar visión de su vida.

(Infolibros.org)

CONTROVERTIDA FIGURA DE UN PRECURSOR DE LA NOVELA MODERNA.

Knut Hamsun, el odiado Nobel noruego

La polémica por el apoyo a Hitler del autor de ´Hambre´ ha marcado el año del 150° aniversario de su nacimiento. (El Periódico, 17-01-2010)

Solo fue a la escuela 252 días, pasó hambre, buscó fortuna en EEUU y condujo tranvías, fue policía rural y vendedor ambulante, pero ya de joven soñaba con ser poeta y eclipsar a su compatriota Henrik Ibsen. El noruego Knut Hamsun (1859-1952), para quien la escritura fue una obsesión que no le abandonó en sus 92 años de vida, ganó en 1920 el Premio Nobel y Kafka, Thomas Mann, Henry Miller, Bukowski y Paul Auster han aclamado su obra. "Pero acabó como el autor divino que traicionó a su pueblo y se convirtió en una de las personas más odiadas de su patria ocupada por los nazis cuando, durante la segunda guerra mundial, apoyó a Alemania y a Hitler", explica Ingar Sletten Kolloen (Kvam, 1951), autor de la completa biografía Knut Hamsun. Soñador y conquistador.

Stefan Zweig - El món d'ahir. Memòries d'un europeu

 

Prefaci

Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació –esdeveniments, catàstrofes i proves–, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. Ben lluny de mí la intencióde posar-me en primer pla, si no és en el sentit del conferenciant que explica coses ambdiapositives: l'època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història.

El món de la seguretat

Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat. Els drets que atorgava als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia la invariabilitat. Tothom sabia quan tenia o quant li corresponia, què li era permés i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la cas i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita "reserva" per al futur. En aquestt vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'abcià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions no daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.

Rainer Maria Rilke - A lo largo de la vida

 

Después de la misa, el cura de María-Schnee bajó los cuatro escalones del altar, se dio la vuelta y se sentó junto al trascoro. Buscó en los numerosos pliegues de sus ornamentos un pañueklo, se sonó respetuosamente con un do grave de órgano y comenzó: "Recemos por Anton von Wick, consejero imperial, que descansa en el Señor. Señor, apiádate de tu fiel siervo Antonius..."

En el primer banco se levantóStanislaus von Wick, hermano del "fiel siervo Antonius", fallecido hacía ocho años, y se sonó conmovido. Cuando concluyó la misa de difuntos, herr Stanislaus abrió la marcha como cabeza de família y detrás de él se desprendieron de los banco sombríos un par de mujeres vestidas de negro. En la calle ofreció el brazo a su hermana, la vieja comandanta Richter y los demás siguieron de dos en dos. Nadie hablaba. Todos guiñaban bajo la luz los ojos, que parecíasn llorosos, y bostezaban de hambra y aburrimiento.

Rainer Maria Rilke (Praga, Imperi austrohongarès, 4 de desembre de 1875 - Montreux, Suïssa, 29 de desembre de 1926) fou un reconegut poeta austríac, en llengua alemanya, del segle xx. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les seves obres més famoses són Cartes a un poeta jove i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va compondre més de quatre-cents poemes en francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Peter Handke - La mujer zurda

 

Tenía treinta años y vivía en una urbanización de bungalows que formaba terrazas, en la ladera merdional de una montaña de mediana altura, justo por encima de la neblina de una gran ciudad. Tenía pelo castaño y ojos grises, que, de vez en cuando, aunque no miraran a nadie, resplandecían sin que el resto de lacara experimentara cambio alguno. Una tarde de invierno, cerca ya del anochecer, estaba sentada a la luz amarilla que llegaba de fuera, junto a la ventana de un amplio cuarto de estar, al lado de una máquina de coser eléctrica; junto a ella, su hijo de ocho años haciendo unos deberes. De los dos lados que formaban el largo de la habitación, uno de ellos era sólo una cristalera delante de la cual había una terraza, cubierta de hierba, con un árbol de Navidad que habían tirado allí, y el muro sin ventanas de la casa vecina. El niño staba sentado a una mesa barnizada de color marrón e, inclinado sobre su cuaderno, escribía con una pluma estilográfica que rascaba el papel, mientras se iba pasando la lengua por los labios. De ves en cuando dejaba de escribir, miraba por el ventanal y luego seguía escribiendo con más ahínco; o dirigía una mirada a su madre, la cual, aunque estaba vuelta hacia un lado, se daba cuenta de ello y lo miraba también. La mujer estaba casada con el jefe de ventas de la sucursal que en aquella ciudad tenía una marca de porcelanas conocida en toda Europa; elmarido tenía que volver de Escandinavia después de un viaje de negocios de varias semanas. La família no era muy rica, pero vivía en una situación acomodada sin tener que pensar en el dinero; el bungalow era de alquiler porque el marido podía ser trasladado en cualquier momento.

Peter Handke (Griffen, 6 de desembre de 1942) és un escriptor de novel·la, assaig i teatre austríac.^[1] A més, Handke tradueix de l'eslovè i del francès a l'alemany. És guanyador del Premi Nobel de literatura de l'any 2019.

El seu pare era austríac i la seva mare pertanyia a la minoria eslovena de la regió. La mort prematura de la mare per suïcidi marcà profundament la seva joventut (a ella dedicà la novel·la semibiogràfica Infelicitat sense desitjos). Va estudiar Dret a la Universitat de Graz, però sense arribar a graduar-se, perquè es va dedicar aviat a la literatura de manera exclusiva, primer a través de peces teatrals, després amb relats, assaigs, poesies i diaris, als quals cal afegir algun guió cinematogràfic.

Va destacar per l'esperit polèmic vers la generació d'autors com Alfred Andersch, Heinrich Böll, Ilse Aichinger o Ingeborg Bachmann. Va tenir especial ressò Insults al públic, que el definí com a autor experimental i «outsider», però aviat va derivar cap a una escriptura densa i minimalista, altament descriptiva i rica en visions quasi cinematogràfiques que van fer que el comparessin amb Alain Robbe-Grillet i altres francesos de l'«école du regard».

Del seu llibre La por del porter davant del penal (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970) el director Wim Wenders, en va fer una pel·lícula. Ambdós van tornar a col·laborar a Der Himmel über Berlin. Del seu llibre La dona esquerrana (Die linkshändige Frau, 1976), Handke mateix en va fer una pel·lícula el 1978. Va dedicar tres llargs reportatges al conflicte de Iugoslàvia i rebutjà el premi Büchner en solidaritat contra els bombardejos civils a Sèrbia.

L'any 2009 rebé el Premi Franz Kafka. El 10 d'octubre de 2019 rebé el Premi Nobel de Literatura,^[2] per «l'obra influent que, amb enginy lingüístic, ha explorat les perifèries i les especificitats de l'experiència humana».^[3

Clara Queraltó - Et diré R.

Jo hauria volgut que les coses anessin d'una altra manera. Era una sensació que tenia sovint. Perquè la vista se'm descontrolava i agafava camins que no havia pogut preveure. Encadenava descuits i indecisions. Saltava d'un error a un altre com quan una pedra rodola per la teulada, rebota amb la barana del balcó i acaba escolant-se entre les reixes de la claveguera. Jo hauria volgut mirar-me la línia de guix de la casella on era i que encaixés mínimament amb el que havia imaginat. Sentir que les coses eren estables. Volia llevar-me sense aquella migranya i aquell mal als ulls que arrossegava fins que marxava el sol.

 

 

Clara Queraltó

(El Pla del Penedès, 1988) és filòloga especialitzada en teoria de la literatura. Es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a joves. Va debutar en la narrativa amb El que pensen els altres (2019), obra que va rebre el prestigiós premi Mercè Rodoreda.

https://www.grup62.cat/llibre-et-dire-r/334493

Steven Sherrill - El Minotauro se fuma un pitillo

 

El Minotauro está sentado en un cubo vacío, exhalando humo a través de sus bovinas fosas nasales. Está sentado cerca del contenedor de basura que hay en el muelle de la cocina de La Costilla de Grub, fumando y observando cómo JoeJoe, el lavaplatos, bailotea sobre la estrecha franja de asfalto cuarteado que se extiende tres peldaños más abajo del muelle, recorre toda la parte trasera del edificio y se detiene bruscamente en el descuidado talud, repleto de matas de extramonio, madreselva y pinos enclenques, que conduce a la carretera interestatal. Hace calor y, a través de la calima y de las copas de los árboles, el Minotauro sólo puede ver un trozo del tablero indicador del restaurante: "Próxima salida." Al Minotauro no le gusta fumar, pero fuma de todas formas, y fuma mentolados porque le gustan aún menos, mientras JoeJoe baila a los sones preñados de interferencias de la música que brota atronadora desde el gran altavoz que tiene a sus pies y que se impone sobre el sonido del extractor que pende sobre sus cabezas y del tráfico incesante de la autopista de más abajo. Afuera hace tanto calor como en la cocina. El rostro y los brazos negros de JoeJoe sobresalen de su manchado uniforme blanco, agitándose y retorciéndose a ritmo furioso. Su piel de chocolate brilla de sudor. Los peldaños, el muelle de carga, el contenedor de basura abierto como una boca muda de metal, el mismo suelo, hasta las matas y los arbustos tienen una capa de grasa permanente, de grasa animal salpicada o escupida a través del extractor año tras año. Todo apesta. Todo es resbaladizo y difícil de asir. Pero es como el calor: llegamos a acostumbrarnos.

_!Pedido!_ oye el Minotauro a través del diminuto altavoz colgado en la cara interior de la puerta de la cocina.

Es Ariadna; ella es la única que grita así.

Ed emecé, 2003

Lingua franca

Trad. Albert Borràs

Steven Sherrill se graduó de UNC Charlotte y tiene un máster en poesía del Taller de Escritores de Iowa. Recibió una beca NEA de ficción, ha publicado cuatro novelas y un libro de poesía. Su novela debut, The Minotaur Takes a Cigarette Break, fue publicada en el Reino Unido y traducida a ocho idiomas. Neil Gaiman lo seleccionó como uno de los seis audiolibros para lanzar "Neil Gaiman Presents" para Audible.com. Pintor prolífico y músico naciente, Sherrill es ahora profesor de inglés y artes integradoras en Penn State Altoona.

The Minotaur sits on an empty pickle bucket blowing smoke through bullish nostrils. He sits near the dumpster on the dock of the kitchen at Grub’s Rib smoking and watching JoeJoe, the dishwasher, dance on the thin strip of crumbling asphalt that begins three steps down at the base of the dock, runs the length of the building’s backside and stops abruptly at the overgrown bank, thick with jimson weed, honeysuckle and scraggly pine, leading down to the interstate. It’s hot, and through the haze and the treetops the Minotaur can just make out a piece of the billboard advertising the restaurant: Next Exit. The Minotaur doesn’t like to smoke but smokes anyway, smokes menthols because he likes them even less, while JoeJoe dances to the static-y music thumping out of the boom box at his feet, the music fighting with the sounds of the exhaust fan over their heads and the incessant traffic on the highway below. It’s hot. As hot outside as in the kitchen. JoeJoe’s black face and arms jut from the stained white uniform, jerking and twisting in furious rhythms; his chocolate skin has a sheen of sweat. The steps, the loading dock, the dumpster gaping open like a dumb metal mouth, the pavement itself, even the weeds and bushes have a permanent layer of grease, of animal fat spilled or blown through the exhaust year after year. Everything stinks. Everything is slick and hard to hold. But it’s like the heat—people get used to it. “Order up,” the Minotaur hears from the tinny little speaker hanging just inside the kitchen door. It’s Adrienne; she’s the only one who whines like that.

Marcel Proust - Pel cantó de Swann - A la recerca del temps perdut I

 

Traducció de VALÈRIA GAILLARD

Edicions Proa, 2019

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT (1)

PEL CANTÓ DE SWANN

COMBRAY

1

Durant anys he anat a dormir d'hora. De vegades, tot just apagada l'espelma, els ulls se'm tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me:<<M'adormo>>. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l'obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d'una existència anterior; el tema del llibre es dresprenia de mi, jo era lliure d'aplicar-m'hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per al esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d'un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l'extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l'excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.

Samuel Beckett - Tot esperant Godot

 

Acte Primer

Carretera al camp, amb arbre.

    Tarda.

    Estragó, assegut a terra, prova de treure's una sabata.

    S'hi acarnissa amb les dues mans. Es para, sense forces, reposa tot panteixant.

    Reprén la feina. Torna a reposar.

    Entra Vladimir.

ESTRAGÓ, desistint novament   Res a fer.

VLADIMIR, acostant-se a passos curts, rígids, les cames separades  Començo a creure-ho. (Pausa) M'hi he resistit molt de temps, dient-me: Vladimir, sigues raonable, encara no ho has provat tot. I reprenia la lluita. (Es concentra, pensant en el combat. A Estragó.) Així, has tornat?

ESTRAGÓ  Vols dir?

VLADIMIR  Estic content de tornar-te a veure. Creia que te n'havies anat per sempre.

ESTRAGÓ  Jo també.

VLADIMIR  Què podem fer per a celebrar aquesta reunió? (Reflexiona) Aixeca't, que vull abraçar-te. (Allarga la mà a Estragó)

ESTRAGÓ, irritat   Ara hi corro.

        (Silenci.)

Samuel Barclay Beckett (Dublín, 13 de abril de 1906-París, 22 de diciembre de 1989) fue un dramaturgo, novelista, crítico y poeta irlandés, uno de los más importantes representantes del experimentalismo literario del siglo XX, dentro del modernismo anglosajón. Fue igualmente figura clave del llamado teatro del absurdo y, como tal, uno de los escritores más influyentes de su tiempo. ^{Escribió sus libros en inglés y francés, y fue asistente y discípulo del novelista James Joyce. Su obra más conocida es el drama Esperando a Godot.}

Margaret Mitchell - Allò que el vent s'endugué

Cap 1

    La Scarlett O'Hara no era bella, però els homes gairebé no se n'adonaven quan restaven encisats pel seu encant, com era el cas dels bessons Tarleton. Al rostre de la Scarlett s'hi d'una manera d'allò més palesa les delicades faccions de la seva mare, una aristòcrata de la costa, d'ascendència francesa, i els trets més toscos del seu pare, un irlandès cara-vermell. Amb tot, la seva cara era atractiva, de mentó afuat i barres enèrgiques. Tenia uns ulls d'un verd pàl·lid sense màcula de castany, ombrejat per dures i negres pestanyes, lleument corbades a les puntes. A sobre, unes celles negres, tupides, esbiaixades cap amunt, marcaven una línia sorprenentment obliqua en la blancor de magnòlia del cutis, aquell cutis tan apreciat per les dones del sud i que tan gelosament resguardaven del sol ardent de Georgia mitjançant capells, vels i mitenes.

Margaret Mitchell (Atlanta, Georgia, 8 de noviembre de 1900-ibídem, 16 de agosto de 1949) fue una periodista, redactora y escritora estadounidense. Su ciudad natal, Atlanta, influyó en su única obra, Lo que el viento se llevó, una de las novelas más populares de la historia de la literatura, inmortalizada en la pantalla por el director de cine Victor Fleming en 1939.