Peter Handke - La mujer zurda

 

Tenía treinta años y vivía en una urbanización de bungalows que formaba terrazas, en la ladera merdional de una montaña de mediana altura, justo por encima de la neblina de una gran ciudad. Tenía pelo castaño y ojos grises, que, de vez en cuando, aunque no miraran a nadie, resplandecían sin que el resto de lacara experimentara cambio alguno. Una tarde de invierno, cerca ya del anochecer, estaba sentada a la luz amarilla que llegaba de fuera, junto a la ventana de un amplio cuarto de estar, al lado de una máquina de coser eléctrica; junto a ella, su hijo de ocho años haciendo unos deberes. De los dos lados que formaban el largo de la habitación, uno de ellos era sólo una cristalera delante de la cual había una terraza, cubierta de hierba, con un árbol de Navidad que habían tirado allí, y el muro sin ventanas de la casa vecina. El niño staba sentado a una mesa barnizada de color marrón e, inclinado sobre su cuaderno, escribía con una pluma estilográfica que rascaba el papel, mientras se iba pasando la lengua por los labios. De ves en cuando dejaba de escribir, miraba por el ventanal y luego seguía escribiendo con más ahínco; o dirigía una mirada a su madre, la cual, aunque estaba vuelta hacia un lado, se daba cuenta de ello y lo miraba también. La mujer estaba casada con el jefe de ventas de la sucursal que en aquella ciudad tenía una marca de porcelanas conocida en toda Europa; elmarido tenía que volver de Escandinavia después de un viaje de negocios de varias semanas. La família no era muy rica, pero vivía en una situación acomodada sin tener que pensar en el dinero; el bungalow era de alquiler porque el marido podía ser trasladado en cualquier momento.

Peter Handke (Griffen, 6 de desembre de 1942) és un escriptor de novel·la, assaig i teatre austríac.^[1] A més, Handke tradueix de l'eslovè i del francès a l'alemany. És guanyador del Premi Nobel de literatura de l'any 2019.

El seu pare era austríac i la seva mare pertanyia a la minoria eslovena de la regió. La mort prematura de la mare per suïcidi marcà profundament la seva joventut (a ella dedicà la novel·la semibiogràfica Infelicitat sense desitjos). Va estudiar Dret a la Universitat de Graz, però sense arribar a graduar-se, perquè es va dedicar aviat a la literatura de manera exclusiva, primer a través de peces teatrals, després amb relats, assaigs, poesies i diaris, als quals cal afegir algun guió cinematogràfic.

Va destacar per l'esperit polèmic vers la generació d'autors com Alfred Andersch, Heinrich Böll, Ilse Aichinger o Ingeborg Bachmann. Va tenir especial ressò Insults al públic, que el definí com a autor experimental i «outsider», però aviat va derivar cap a una escriptura densa i minimalista, altament descriptiva i rica en visions quasi cinematogràfiques que van fer que el comparessin amb Alain Robbe-Grillet i altres francesos de l'«école du regard».

Del seu llibre La por del porter davant del penal (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970) el director Wim Wenders, en va fer una pel·lícula. Ambdós van tornar a col·laborar a Der Himmel über Berlin. Del seu llibre La dona esquerrana (Die linkshändige Frau, 1976), Handke mateix en va fer una pel·lícula el 1978. Va dedicar tres llargs reportatges al conflicte de Iugoslàvia i rebutjà el premi Büchner en solidaritat contra els bombardejos civils a Sèrbia.

L'any 2009 rebé el Premi Franz Kafka. El 10 d'octubre de 2019 rebé el Premi Nobel de Literatura,^[2] per «l'obra influent que, amb enginy lingüístic, ha explorat les perifèries i les especificitats de l'experiència humana».^[3