Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la història de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació –esdeveniments, catàstrofes i proves–, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, més ben dit, com a centre. Ben lluny de mí la intencióde posar-me en primer pla, si no és en el sentit del conferenciant que explica coses ambdiapositives: l'època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la història.
El món de la seguretat
Si busco una fórmula pràctica per a definir l'època d'abans de la Primera Guerra Mundial, l'època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat. Els drets que atorgava als seus ciutadans eren garantits pel Parlament, representació del poble lliurement elegida, i tots els deures tenien uns límits ben fixats. La nostra moneda, la corona austríaca, circulava en peces d'or brillant i se'n garantia la invariabilitat. Tothom sabia quan tenia o quant li corresponia, què li era permés i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la cas i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven sens falta i amb tota cura una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita "reserva" per al futur. En aquestt vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l'abcià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions no daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada