Pel barri no hi passa ningú.
-Els veritables habitants d'aquests carrers són els gats, ha dit Santiago Rusiñol.
Llorenç Villalonga i Pons (Palma, 1897 - 27 de gener de 1980)[1] fou un escriptor i psiquiatre mallorquí. Llicenciat en medicina, estudià a la Universitat de Saragossa, on acabà la carrera el 1926, després d'haver passat per les facultats de medicina de Múrcia (1919), Barcelona (1920-23) i Madrid (1923-24). Es va especialitzar en psiquiatria a França, on conegué l'obra de l'escriptor Marcel Proust, del qual va adquirir influència, sobretot pel que fa a lanovel·la psicològica
La seva primera novel·la fou Mort de Dama (1931), on fa una interpretació satírica de l'aristocràcia i l'intel·lectualitat illenques. L'obra no va quedar exempta de fortes crítiques per part d'alguns sectors de la societat mallorquina. Entre el 1934 i el 1936 dirigí la revista Brisas. En aquesta etapa publicà també Fedra (1932) la peça teatral Silvia Ocampo i i el començament de Madame Dillon (que no es publicarà fins el 1937).
Després de casar-se es traslladà a Binissalem, on començarà a treballar en a la seva novel·la més important: Bearn o La sala de les nines. Amb aquesta novel·la l'autor construí el gran poema elegíac d'un paradís perdut i elevà a mite el món decadent de l'aristocràcia rural mallorquina de fi de segle. Se'n féu una versió teatral, amb el títol de Faust, i fou portada al cinema per Jaime Chávarri el 1983. Acabada la guerra, Villalonga s'instal·là de nou a Palma, i al llarg de quinze anys només publicà alguns articles, estrenà privadament alguns Desbarats i col·laborà amb el seu germà Miquel en diverses empreses, entre les quals una biografia de Chateaubriand (1944). El 1952 reprengué, amb La novel·la de Palmira, la seva activitat literària. Entre el 1952 i el 1961 tornà a col·laborar d'una manera assídua en la premsa mallorquina (Baleares) i alternà la publicació de novel·les castellanes (entre les quals Bearn, reescrit en versió castellana per discrepàncies amb la correcció d'estil de l'editorial Selecta, el 1956) amb contes i peces teatrals en català: El lledoner de la clastra (1958), etc. L'any 1961, amb l'edició incompleta catalana de Bearn(l'edició íntegra fou publicada el 1966) i amb la primera de L'àngel rebel (refeta i publicada el 1974 amb el títol de Flo la Vigne), inicià la seva darrera etapa, en la qual amplià les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i més novel·les, ja totes en català.
Amb el cicle de Bearn, que comprèn la majoria d'obres escrites abans del 1961, Villalonga havia convertit en mite les seves experiències de joventut i, més en general, d'una societat en transformació: la mallorquina. Amb L'àngel rebel, que obre el cicle de Flo de Vigne, s'enfrontà per primera vegada amb un món nou: el sorgit després de la guerra de 1939-45. Així, mentre Bearn era una autèntica elegia d'un món estimat i perdut, L'àngel rebel constitueix una confrontació del liberalisme humanístic amb el monolitisme de la societat de consum. Una confrontació que, finalment esdevé total rebuig d'aquest darrer (La gran batuda, 1968). D'altres novel·les destacables són Desenllaç a Montlleó (1963), L'hereva de Donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Falses memòries (1967), La Virreyna (1969), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974) i Un estiu a Mallorca (1975). Villalonga compongué i estrenà diverses peces teatrals com Aquil·les o l'impossible (1964) i els Desbarats (1965), narracions meitat costumistes meitat caricaturesques.
La seva tasca com a escriptor en català va estar precedida pel protagonisme en l'anticatalanisme a Mallorca, sobretot contra l'Associació per la Cultura de Mallorca i els seus objectius al voltant de la normalització lingüística i la qüestió nacional. Així, polemitzà primer amb Joan Pons i Marquès sobre la normativització lingüística i participà, des de 1936, any en què ingressà a la Falange, en la destrucció de totes les associacions culturals catalanes després de la victòria dels revoltats contra la República a Mallorca, i fou protagonista, amb el seu germà Miquel, de la campanya contra els signants de la Resposta als catalans, amb una retòrica de caire feixista, en el moment àlgid d'afusellaments i empresonaments de civils durant la Guerra Civil Espanyola. A la postguerra canvià d'actitud i arribà a un cert acostament al moviment de resistència cultural i als cercles de la literatura catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada