El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants segles, Cèsar i Alexandre tenien un succesor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de sa Majestat Imperial i Reial: si més no, aixó era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diaret no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.
Le 15 mai 1796, le général Bonaparte fit son entrée dans Milan à la tête de cette jeune armée qui venait de passer le pont de Lodi, et d'apprendre au monde qu'après tant de siècles César et Alexandre avaient un successeur. Les miracles de bravoure et de génie dont l'Italie fut témoin en quelques mois réveillèrent un peuple endormi; huit jours encore avant l'arrivée des Français, les Milanais ne voyaient en eux qu'un ramassis de brigands, habitués à fuir toujours devant les troupes de Sa Majesté Impériale et Royale: c'était du moins ce que leur répétait trois fois la semaine un petit journal grand comme la main, imprimé sur du papier sale.
La distància entre Beyle i Stendhal és possiblement homòloga a la distància entre Stendhal i les seves projeccions, és a dir, els personatges dels llibres que consistien en concrecions de zones diferents del seu jo: Julien Sorel, o la barreja d'idealisme i d'egoisme de l'adolescent que vol la glòria en una època sòrdida; Fabrizio del Dongo, que, en una Itàlia de novel·la romàntica, viu una versió en miniatura del que hauria pogut ser una vida heroica; el comte Mosca, o la saviesa i el desencís ferotge d'un home de món culte i refinat en un país fet bocins. El caràcter coral i dispers d'aquestes projeccions, inserides dins el fonamental artifici de ser criatures d'Stendhal l'escriptor i no de Beyle l'home , fa possible una harmonia, feta de contrastos i de paral·lelismes, que potser, en els mecanismes anímics del novel·lista, és l'equivalent de l'art de l'òpera.
ResponEliminaDietari Complet, 1(1979-1980), Barcelona: Edicions 62, 1995: 72